Toni Martínez
/ La MareaEnciams, cols, escaroles i espinacs marca Verdifresh. Pinso per a animals Compy. Detergent, rentavaixelles, lleixiu i bosses de fem de la firma Bosque Verde. Cremes de bellesa, xampú i gel Deliplus. Galetes, gaspatxos, pizzes, llet, tonyina i quasi la meitat de productes del supermercat sota un mateix nom: Hacendado. Són marques blanques pròpies de Mercadona, la major cadena de distribució alimentària a Espanya per volum de vendes.
Prop de la meitat dels articles que es troben en les prestatgeries d’aquests hipermercats pertany a una marca blanca, no comercial. Dins d’ells, estan els que l’equip de Juan Roig denomina “interproveïdors” o “productes recomanats”, una figura que va implantar l’empresa valenciana en els anys noranta i que consisteix en crear una relació de confiança i dependència entre les companyies que subministren els seus productes per a la venda i el supermercat. “Sempre cercant el preu més baix per al nostre cap, el consumidor”, tal com ho va expressar, són el seu propi llenguatge Roig durant la presentació de resultats en 2009. Precisament aquell any, el model va donar un salt quantitatiu i qualitatiu quan la cadena d’alimentació va fer desaparèixer quasi 1.000 referències de marques comercials de les seues prestatgeries. Va ser llavors quan el client va deixar de tenir oportunitat de triar i la cistella de la compra va començar a omplir-se de productes amb etiquetatges no recognoscibles.
Aquest canvi de filosofia va provocar l’empipament de molts fabricadors i va fer que la relació amb els interproveïdors canviara. A partir d’aqueix moment Mercadona passava a exigir exclusivitat a aquelles empreses que treballaren amb ells. En alguns casos, fins i tot havien de pactar el benefici que haurien d’obtenir per treballar per a la cadena de supermercats. Havia arribat el moment dels productes que, segons el manual d’empresa que es lliura als treballadors, oferien “a un preu més atractiu una qualitat acceptable amb el marge més òptim per al distribuïdor”. La revolució en el plantejament de venda va produir l’eixida del màxim responsable de la relació amb els interproveïdors, Manuel de Juan. Ell havia pactat unes condicions amb ells que a partir d’aquell moment anaven a canviar. Diverses grans empreses van decidir deixar de vendre per a la cadena d’alimentació i van començar el seu procés de “desenganxament”, que s’allarga fins a tres anys.
Mercadona estableix amb els seus interproveïdors un contracte per a tota la vida en què els assegura unes vendes a canvi que accepten les seues regles del joc. Encara que en públic cap d’ells vol explicar eixes condicions, en privat sí es produeixen algunes queixes. L’equip de Juan Roig controla tot, “exigeix les inversions que s’han de fer”, en alguns casos “ha arribat a tenir fins i tot un despatx en la mateixa empresa” i pot “recomanar” on obrir noves fàbriques “per proximitat amb el centre logístic de Mercadona”, explica una font del sector que prefereix mantenir l’anonimat. En la relació comercial entre supermercat i proveïdor hi ha quatre fases: inicial, de pujada, consolidada i de desenganxament.
A més, explica una extreballadora que coneix els mètodes de treball de Mercadona, “estan els que es cataloguen com al coll (al coll), que vol dir que tenen tan poc marge de benefici i una dependència tan gran que no se’ls pot estrènyer més”. El supermercat assegura que el seu projecte amb els interproveïdors és “obert, d’estabilitat i a llarg termini”. Sobre la dependència dels seus distribuïdors de marca blanca sosté que “ja no s’exigeix exclusivitat” i que qui fabrica per a la cadena “té un alt volum de venda, per la qual cosa els estàndards de qualitat i seguretat alimentària són consensuats, definits i contrastats de forma conjunta entre l’equip de qualitat del proveïdor i el de Mercadona”.
José Luis Estruch és membre del Comitè d’empresa i treballador de la signatura Juan i Juan, del grup Dulcesol, que va abandonar Mercadona en 2009 coincidint amb la nova política amb els interproveïdors. “Es va notar el canvi quan ens en vam anar. L’empresa es va espantar molt, però tirem endavant i ara som quasi 200 empleats més que llavors”, explica Estruch. De forma vetlada, apunta la pressió que exerceix Mercadona: “Ens demanava ser interproveïdor en exclusiva; pot fer de tu el que vulga i no et deixa expandir-te ni vendre a un altre. […] Vol tota la producció per a ells, amb tot el que açò implica”, sentencia. Dulcesol elabora productes de marca blanca per a Carrefour i Lidl, entre altres supermercats espanyols. L’any passat va incrementar les seues vendes un 7% i s’ha expandit a França i Algèria.
Fons d’inversió al rescat
Les condicions que imposa la cadena d’alimentació valenciana són tan fortes que en algunes ocasions porten a la ruïna al mateix proveïdor, i Mercadona ha hagut d’acudir en el seu rescat. És el que va succeir l’any 2010 amb el subministrador de pescat Calador, el segon major abastidor de la cadena, amb una venda mensual de 34,1 milions d’euros. Fonts coneixedores del cas expliquen a la Marea que Mercadona va contractar els serveis d’una auditora i aquesta li va comunicar que els comptes no estaven molt clars i que, a causa de la pressió amb els marges amb què es treballava, l’empresa estava en fallida. En aquell moment va arribar al rescat el fons d’inversió Atitlán, en el qual participa Roberto Centeno, gendre de Juan Roig. El fons va encarregar una ‘due diligence’ (un informe legal, fiscal i de valoració d’empresa) i va acabar comprant Calador a baix preu per les contingències oposades en l’auditoria. Després de l’operació financera va tornar a ser interproveïdor en exclusiva de Mercadona.
Com va succeir amb Calador, Atitlán ha participat en altres accions de recapitalització d’interproveïdors: va fer el mateix amb Ibersnacks, fabricador d’aperitius; Bynsa, de menjar per a animals; Dafsa, de sucs; i Naturvega, fabricador de sandvitxos, salses i ensalades russes. Aquest tipus d’apostes econòmiques li van suposar al fons d’inversió un benefici net de 63,9 milions una vegada venudes les empreses, segons arreplega la seua memòria de l’exercici 2013. Totes aquestes companyies en les quals va intervenir Atitlán van acabar treballant com a interproveïdors en exclusiva de la cadena de supermercats valenciana.
El major proveïdor de Mercadona, el distribuïdor de carns Martínez Loriente, també va comptar amb la participació d’Atitlán: el fons posseïa el 10% de les accions fins a la seua venda, el passat mes de maig. El tercer major interproveïdor, Casa Tarradellas, és un dels pocs fabricadors als quals la cadena permet distribuir la seua pròpia marca fora de les tendes de Roig.
Des de Mercadona rebutgen qualsevol tipus de relació amb Atitlán. “En l’època en què era difícil per a les pimes accedir al crèdit, Atitlán com a empresa de capital de risc va ser soci financer de quatre dels nostres interproveïdors. Una vegada van ser generats els seus recursos van adquirir la totalitat de les accions”, es justifiquen des del supermercat. “Des de fa tres anys no fa cap operació amb nosaltres”, conclou un portaveu.
El problema de la Denominació d’Origen
L’excessiva dependència de les seues marques blanques ha fet que Mercadona estiga en el punt de mira de molts organismes defensors de la Denominació d’Origen (D.O.), que veuen en els seus productes una competència deslleial. La cadena de supermercats és valenciana en origen. El seu màxim accionista, Juan Roig, va assumir en 1981 les carnisseries dels seus pares per a crear un imperi, però açò no ha sigut suficient perquè s’haja posat en dubte el seu model pel que fa a tres productes clàssics del País Valencià i que estan en el centre de la polèmica: l’orxata, l’arròs i el torró.
Mercadona assegura que la seua orxata és d’origen valencià. De fet apunta que el seu interproveïdor, Dafsa, compra el 48% de la xufa que es produeix a València i que està signant acords per a “incrementar aquest percentatge”. Des de la Denominació d’Origen Xufa de València desmenteixen la companyia i expliquen que l’única garantia que açò siga així és que l’envàs mostre el logotip que ells atorguen, cosa que no ocorre amb Mercadona però sí amb altres marques blanques que subministren altres supermercats.
Igualment, l’arròs o el torró Hacendado manquen del segell de Denominació d’Origen. En el cas del torró, l’encarregada de la marca blanca és l’empresa Sanchis Mira, pertanyent al grup Antiu Xixona, situat a Alacant. Malgrat açò, l’envàs no té el segell de D.O., cosa que sí ocorre amb els productes que el fabricant realitza amb la seua marca comercial. Mercadona no exigeix als seus interproveïdors segells de Denominació d’Origen, encara que sí obliga a conèixer la procedència i la traçabilitat del producte. El segell que atorga el Consell Regulador de Xixona i Torró d’Alacant es refereix tant a la matèria primera com a la forma d’elaborar el dolç. La cadena valenciana descarrega la responsabilitat en els seus interproveïdors: “Ells decideixen què afig valor al client i què no”. Els “productes recomanats” pel major supermercat espanyol aposten pel lema de la mateixa companyia, “SPB: Sempre Preus Baixos”. Del cost que açò suposa no diu res l’acord que signen els comerciants de la marca blanca amb Juan Roig.
[Aquest article forma part del reportatge sobre l’empresa Mercadona publicat en el número de novembre de la revista La Marea]
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea (Llicència Creative Commons). Traducció: La Veu del País Valencià.
