Sergi Tarín / València.
Ja ho va explicar Anselm Turmeda amb el seu elogi dels diners i del poder. I, en eixe sentit, poc han canviat les coses des del segle XIV. Un fet que es percebia este diumenge en la Fonteta amb un PSPV rehabilitat després de les eleccions autonòmiques i amb les claus dringant del Palau de la Generalitat i d’un grapat de conselleries. Turmeda haguera percebut el bon color de cara de polítics i càrrecs públics en fer la passejada triomfal enmig la massa. No debades el poder és un vent fresc que bufa sense humitats ni rovellaments i que ajuda als apetits i a la riallada. Era el cas de la jovenalla multiplicada i amb eixe olfacte esmolat de la joventut que detecta els bons auguris. Fins i tot hi havia empresaris i sindicalistes junts i expectants. Tot tan esperançador com per deixar a gelar botelles de vi blanc al set de premsa, amb palets d’anxova i bolleria industrial i totes eixes coses que fan feliços els matins de diumenge.
I com que diners, o poder, alegren els infants, costà una mica desxifrar que eixa veu entusiasmada, aguda i febril eixira d’una gola de 56 anys, la de Ximo Puig, un escolà a la trona que recità sense màcula les bondats de la doctrina socialista. Abans, la cap de llista per València, Ana Botella, havia enlairat la papereta del vot com un sant Joan de Ribera aixecant la creu per fer fugir els moros. I encara que els 9.000 no doblegaren el genoll, hi hagué aplaudiments amb una pujada de decibels considerable. “Ramón Rubial, Pablo Iglesias, Indalecio Prieto, Max Aub, Felipe, Zapatero…”, recità Puig el santoral socialista amb bona nota. I, a continuació, tirà mà d’expedient: “El primer reial decret que vaig firmar fou tornar la tarjeta sanitària a tothom i després aproví una moratòria amb els desnonaments. I este serà el primer curs que els xiquets tinguen llibres gratuïts”.
L’altre eix de la intervenció fou la crítica als adversaris polítics, fonamentalment Mariano Rajoy. “El meu únic temor és que demà no acudisca”, ironitzà al voltant del cara a cara de dilluns a Televisió Espanyola. Sánchez, sarcàstic, es referí a Rajoy com “l’amic de Bárcenas” i el féu responsable “d’aportacions molt profundes al pensament polític espanyol: Espanya està formada per espanyols; una tassa és una tassa i un got és un got; i jo afegisc: i un sobre és un sobre!”. Fou un dels èxtasis de la parròquia. De fet, no hi ha res més delectant que la crítica als enemics, modalitat altament refinada del concepte de l’enamorament. Per això, qui sap, Sánchez esmentà Pablo Iglesias, el del santoral aliè, el de Podem, possible opció matrimonial per idoneïtat dels fluids programàtics. “Si guanya vol que li done suport, però ell diu que no me’n donarà si guanye jo. Ell diu: estima’m, que també m’estimaré a mi mateix”, lamentà Sánchez tantes hores d’Iglesias davant l’espill. I desenganyat i convençut alhora que la soledat també pot ser un porgant per a una major eficàcia emocional, féu relliscar la darrera consigna: “Hi ha un front antiPSOE. Qui no ens vote que sàpiga que regalarà quatre anys més a Rajoy”.
