Sixto Ferrero / Tavernes de la Valldigna.
Entre les elucubracions d’un desficiós impertinent es troba què hauria passat si anit haguera actuat, posem per cas el Berlin Philharmonic Wind Soloists, o el Berlin Philharmonic Octet, o el Berliner Philarmonisches Bläserensemble, o el Brodsky Quartet o una última gira del Tokyo String Quartet, o Canadian Brass o Mnozil Brass o Spanish Brass,…, els músics saforencs, els que van al conservatori i els que volen ser músics professionals, els que toquen obres impressionats amb les seues bandes simfòniques, valencianes i BIC —tot i que la “C” li ve molt gran—, la gran quantitat de músics d’aquesta comarca que conformen un país dels músics, terra de músics, de la cultura musical amb què darrerament s’omplin les boques polítiques discutint a les Corts, així com de la qualitat dels músics valencians: estan per tot arreu i en les millors orquestres del món… doncs, amb tota franquesa, ho pose molt en dubte, perquè no haguera passat res.
Mamprenc la pregunta retòrica, la legió de músics saforencs haguera anat anit a un concert gratuït i a bona hora, un diumenge de vesprada a escoltar a algun d’aquests, en podrien ser centenars d’exemples, grups o ensembles?. Altres preguntes retòriques suscitades, té cabuda en la formació del músic escoltar música en viu?, és necessari viure contextos sonors diferents a l’hegemònic, és a dir, diferent d’aquell on sovint forme part?. Es treballa això, es potencia això, és música o és altra cosa?. Aleshores, coneix el clarinetista alguna cosa de l’oboista? I el violinista què sap del tubista?. Sabem què és la música de cambra? Saben que el currículum contempla sis cursos, serà per què és important o perquè calia omplir hores?. Saben que és la gènesi de tot plegat, a més, en som conscients que per a molts dels nostres admirats compositors clàssics i tradicionals ha estat el llenguatge pur, la vertadera música, on la mística de l’art ha cobrat sentit… crec que la resposta seria sensata: però, això està per a banda?.
Participants, finalistes i organitzadors del Solfes dela Mediterrània.
A banda de totes percepcions, que no fan més que palesar que som un país de músics sense la més mínima cultura musical, anit es va celebrar el concert de lliurament de la segona edició del concurs de composició “Solfes de la Mediterrània” que organitza l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i el quintet de vent Llevant Ensemble.
El concurs no té altra finalitat que promoure la creació de música de cambra, en aquest cas per a quintet de vent i veu, amb la peculiaritat, encara raresa que, el text amb què cal treballar la proposta són poesies d’autors valencians i que naturalment empren el valencià. És a dir, que des d’una vessant clàssica es pretén normalitzar l’ús del valencià en la música com ho fan amb normalitat i convenciment altres vessants musicals, com les que van passejar fa uns dies dins del cicle ‘La Fera al Palau’.
Raúl Carrión Ferrís.
L’obra guanyadora té una dotació econòmica, serà editada per MusicVall i a banda d’estrenar-se en el concert formarà part del repertori del quintet que farà per divulgar-la. Així, aquesta segona edició comptà amb tres finalistes: Francesc Antoni Estévez Álvarez amb Hi era la mar, Raúl Carrión Ferrís amb Cançons de tardor i Concepció Ramió Diumenge amb Tríptic marí. Tots tres finalistes, així com les altres obres participants, havien posat música a tres poesies d’Encarna Sant-Celoni.
Totes tres obres finalistes mantenen en comú, a banda de la forma en tres moviments, el gust per un llenguatge potser un tant eclèctic i bastant lliure, però que s’aferren als riscos harmònics i melòdics d’un potsromanticisme perllongat. Així tant Estévez com Carrión mantenen en les seues obres el pes del discurs en el quintet de vent. Ramió apostà per un millor tractament de la veu de tenor, integrant-la en el discurs amb més i millor interacció entre instruments i veu, afegint un treball de les dinàmiques i expressions molt més encertades que els dos compositors valencians (Ramió és catalana). No obstant, per altra banda, el tractament i diversitat del discurs de sengles compositors valencians fou més bigarrat, alhora que més exigent tècnicament i atractiu sonorament.
Encarna Sant-Celoni.
Altra peculiaritat que definí les tres propostes fou el recurs de la modalitat. Mentre uns apostaven per seccions o moviments, altres empraven certa tonalitat lliure, ampliada o bitonal on convivien la modalitat i la tonalitat com Estévez. Altre recurs de realisme descriptiu fou l’ús d’arpegis per simbolitzar musicalment la mar, element clau en la “poesia borderline” com la definí Bononad, d’Encarna Sant-Celoni.
Tal vegada Hi era a la mar, de Francesc Antoni Estévez comptà amb una forma estructural bastant elaborada, amb forma sonata, fugats, moments lírics de melodia acompanyada però que per moments atapeïen el discurs, exigent amb el quintet, però, subjugant amb excés el tenor.
Per altra banda, Cançons de tardor de Raúl Carrión, i al final triada com a guanyadora, compartia amb Estévez, l’elaboració motívica dels elements, també amb jocs modals/tonals, un major pes en el quintet i un tractament del registre greu en la veu que posà en dificultats Ignasi Aparisi, anit el tenor que interpretà amb Llevant Ensemble les obres finalistes.
Llevant Ensemble.
Finalment, Tríptic Marí de la catalana Concepció Ramió atorgà un tractament més ajustat a la veu tant amb els recitatius com amb les dinàmiques, així com el tractament més adient als registres de la veu. Fou més sòbria en l’elaboració motívica, apostà per la interacció entre instruments i veu, amb elements descriptius comuns a totes tres com els arpegis. Tot i que el llenguatge de Tríptic marí podria ser de les obres finalistes el més conservador, o si es vol, tradicional, pel tractament més adient de la veu, personalment haguera apostat per aquesta obra com a guanyadora.
Llevant Ensembla amb el tenor Ignasi Aparisi.
El quintet va traure rèdit dels recursos a l’abast proposats en les tres obres finalistes. Sonoritats sospesades, confluents, saboroses, compactes… Poca cosa separaria la qualitat del directe de Llevant Ensemble amb qualsevol altre grup de cambra internacional que poguera haver actuat anit a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. Sincerament, molt poca cosa. És un quintet professional, de treball conscienciós, de sapiència en la música de cambra, enriquidor en els detalls sonors i pulcre en la tècnica, però, és una pena que capficats com estan en encoratjar els creadors, en fer per augmentar el repertori, de fer-ho amb una defensa de la dignificació del valencià com a llengua útil, com a condiment necessari d’una obra de música clàssica, i que els músics no estiguen per viure-ho.
Sovint, crec, no som conscients dels qui ja fan resistència. El Solfes de la Mediterrània és un exemple de cultura de qualitat que fa comarca, des de la comarca, fa país, des de la música clàssica. Eixa, que ací tant es troba a faltar.
