Sixto Ferrero / València.
Per aquelles condicions d’alguns éssers humans, com la cobdícia i l’ambició, tirans o dictadors hi ha hagut des que l’home és home, i va decidir viure en comuna. És per això que la història de Silla, el dictador romà Lucio Cornelio Silla pot traslladar-se a qualsevol temps o moment.
El sexe, aparellat amb la condició de poderós, i la luxúria, tot i que no sabria dir ara què va primer i què després, és una actitud indefugible quan qui pren el rol dictatorial té a l’abast el poder de decisió sobre totes les coses.
En qualsevol cas, poder i tirania i sexe i rauxa són comportaments traslladables en el temps. Tant es donaven a l’Imperi Romà com a un lloc imaginari. Aquest és el plantejament que proposa la nova producció de les Arts sobre l’òpera de Händel, Silla o Sila com en altres contextos es reconeix. La història però, és un llibre de Giacomo Rossi basat en el relat que féu Plutarc sobre el dictador. La música, tanmateix fou reutilitzada posteriorment per Händel en l’òpera Amadigi di Gaula HWV 11.
Es diu d’aquest drama per a música que probablement fou estrenat el 2 de juny de 1713 a Londres, el lloc però, compta amb dues opcions o bé el Queen’s Theatre (A. Hicks) o el Burlington House (A. Almanac). Tampoc podem afirmar amb vehemència la data d’estrena, perquè l’única referència és una còpia impresa del llibret del Dramma per musica escrit per Rossi dedicat, vés per on, al duc Louis d’Aumont, aleshores ambaixador de França qui s’hi trobava a Londres per signar el Tractat d’Utrecht i posar fi a la Guerra de Successió.
Silla s’ha representat molt poc, és un drama per a música on les veus són per a ‘castratis’ i només intervé una veu masculina, un baix que interpreta el Déu Mart/Escrabo amb un paper secundari pel que fa a la veu i un paper principal en aquesta producció de les Arts pel que fa a l’escenografia, i a més, la instrumentació és òbviament per a orquestra barroca. Aleshores tal i com explicaren des de les Arts quan es presentà aquesta temporada, Silla ho tenia tot per fer la seua producció. Una òpera poc coneguda, del repertori barroc on Fabio Biondi és un especialista, d’estètica barroca i de gust italià amb la qual cosa pot fer-se una producció relativament econòmica, però, a més a més, poden servir-se dels cantants del centre de perfeccionament Plácido Domingo.
Així, aquest Silla de les Arts proposa una tirania atemporal que recorda la veracitat dels ulls de Plutarc, com foren els elements que recordaven a l’Imperi Romà, amb cascos i lluites, la tribuna del senat i la sorra dels gladiadors, les espases… d’altra banda tot plegat està embolcallat d’elements de la contemporaneïtat, que conviuen, com les pistoles, els uniformes, el vestuari com les boines i els colors. Aquests darrers són fonamentals per tal de diferenciar els bàndols, els rojos i els blaus.
Aquesta convivència no deixa de crear controvèrsies, o exigir un pèl d’imaginació a l’espectador. D’altra banda està la feina d’escenografia on les petites coreografies, no sabria ara si qualificar-les de danses, quedaven a bastament desubicades per la combinació de ball de discoteca amb música barroca. Alguns elements d’escena encertats foren les gestualitzacions davant la tirania, l’assassinat o la condemna a mort tapant-se els ulls aquells qui, sotmesos pel tirà, no tenen valor de rebel·lar-se.
D’altra banda la il·luminació subtil, fins i tot precisa, hi ajudà en la seua mesura, així com la plataforma giratòria que serveix per ubicar les escenes ajudà a la ubicació. Al remat, un producció que pretén combinar l’antiguitat i la contemporaneïtat de dues condicions humanes, l’ambició de poder, i el sexe i la luxúria. Aquest darrer, exemplificat per les contínues escenes quasi explícites de fornicacions, d’intents de violació i abús de poder, així com les prostitutes que acompanyen Silla contínuament. Hi ha finalment un excés de representació sexual recurrent, en detriment de ressaltar per exemple la solidaritat de Metalla, la compassió, la llibertat,…
Pel que fa a la vessant musical, l’orquestra en format barroc, tot i que no s’oferí una versió historicista sinó que caminà entre dos camins, amb timbals barrocs, clavicèmbal, picolo i tiorba i llaüt, mantingué flautes, fagot i oboès, així com les cordes en la seua vessant moderna. Tanmateix, Biondi amb el violí dirigia i demostrà que tot i la sequedat acústica de la Sala Martín i Soler l’orquestra sempre que està al fossat manté uns estàndards de qualitat colpidors, no arribà a la brillantor del barroc, tampoc varià l’afinació, però, tenint en compte les variants tímbriques de les veus s’ajustà en tot moment al drama. Poques coses es desajustaren, molt poques, tret de l’ària de Claudio (Adriana Di Paola) “con tromba guerriera” on complicà la situació dels músics i director.
En la plànol vocal, cal tindre en compte que ‘castratis’ no n’hi ha, es podria haver optat per contratenors, però això probablement hauria encarit considerablement la producció, i aleshores s’optà per un repartiment femení on les veus oferiren interpretacions versemblants. Benedetta Mazzucato, qui al final assumí el paper principal de Silla, no gaudeix d’una veu amb projecció i el timbre gros i pesant, quasi sense color en la part greu no oferia cap versemblança amb el paper, només recuperada per la disposició dramàtica en l’escena. Igual estigué Adriana Di Paola com a Claudio, que a banda dels desajustos amb la trompeta, patia en els ornaments i floritures a la italiana de les àries, però, més s’acusava el canvi de timbre, i si més no la qualitat d’aquest, amb els duos amb Nozomi Kato en el paper de Celia, tots dos amants, on la becària del Centre Plácido Domingo eixí com una de les triomfadores, al costat de Federica Di Trapani amb bona projecció, timbre colorit i ric, però també constret en els aguts, com també convé destacar a Karen Gardeazabal en el paper de dona de Silla, Metalla, al remat una de les més completes del repartiment. L’únic paper masculí el cobrí Michael Borth, amb una veu de baix que amb un paper secundari pel que fa a música complí amb el que se li requeria.
Silla a totes passades, una cosa massa previsible de tirans, drogues, sexe i baix continu ‘made in’ les Arts.
Silla, drama per a música en tres actes. Música de Georg Friedrich Händel i llibret de Giacomo Rossi (estrena probable el 2 de juny de 1713 a Londres). Fabio Biondi, direcció musical, Alessandra Premoli, direcció d’escena, Manuel Zuriaga, escenografia, una porducció del Palau de les Arts amb Benedetta Mazzucato com Silla, Adriana Di Paola com Claudio, Karen Gardeazabal com a Metalla, Elsia Barbero com Lepido, Federica Di Trapani com Flavia, Nozomi Kato com a Celia i Michael Borth coma Déu Mart/Scabro. Col·laboració de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València. Orquestra del Palau de les Arts.
