Ateus, impius i votants redimiu-vos davant un magnífic Messies de Händel al Palau

Stefan Bevier director, Philharmonia Chorus i Orquestra de València


Sixto Ferrero / València.

Un Messies de Händel sempre té un munt de connotacions i possibilitats. Opcions o versions... moltes més que partits es presenten a les eleccions. Darrerament, la vessant romàntica i gegantina, gràcies en part a tot allò sempre ben avingut dels Messies participatius, sembla que haja guanyat les oïdes. Sempre i quan no s’opte per una versió historicista, que anit no fou el cas, queden dues opcions o la superficialitat sustentada en masses sonores aclaparadores sense més matisos o el dramatisme propi de l’oratori sacre.

Anit, Stefan Bevier se la jugà amb total encert al drama. Bé, i a alguna cosa més com el contrast coherent, els matisos arriscats i una expressió magnífica acompanyada d’una tècnica d’execució aclaparadora. Se la jugà a la vessant més operística de l’oratori pietós i un dels més populars de la història de la música. I tot li va eixir per colpir la vella audiència. Probablement el concert d’anit ha estat el millor del que duguem de temporada al Palau de la Música de València. Almenys, dels més complets. Malgrat que no s’omplí el Palau i alguns després del cor de l’Al·leluia ja en van tindre prou.

Amb una Orquestra de València reduïda a una plantilla barroca, amb clavicèmbal i orgue, dos pícolos, dos oboès i un fagot i dos timbals també barrocs va estar una de les més perfectes pel que fa exclusivament a la mateixa orquestra. La corda de l’orquestra és una garantia de flexibilitat, de saber fer i de sonoritat modelable a les exigències de qualsevol director i l’alemany ho va ser de debò en els talls sobtats o els contrastos sonors, en els accents i el caràcter, al servei d’una banda de la variació de les frases repetides i per altra del drama, en la confluència amb les veus solistes, amb els plànols sonors amb el cor. Fins i tot l’ària de baix “the trumpet shall sound” el pícolo solista, anit Juan Fons, va estar bastant encertat, així com Javier Eguillor amb les timbales, ja que foren del conjunt habitual, els qui en un moment donat tenien responsabilitats com a solistes.


Stefan Bevier assajant amb el Philharmonia Chorus (Foto: Philharmonia Chorus).

Però, si algú va captivar per la qualitat i perfecció fou sens dubte, i el vell públic ho va saber reconèixer, el Philharmonia Chorus. Amb una efectivitat tècnica excel·lent en els números canònics o fugats, també en bona mesura per l’habilitat del director, on cadascuna de les entrades de les quatre cordes s’ajustaven per donar protagonisme, amb detalls d’execució perfectes així com la versatilitat per aprofundir en els fortes homogenis i els pianos més subtils, ajudà amb escreix al drama, al caràcter, a l’expressió, afegint una afinació quasi irreductible, fixa, mostrant una professionalitat que res té a veure amb els cors que han passat al llarg del que portem de temporada al Palau de la Música.

Per altra banda, les quatre veus solistes i la part més operística d’aquest oratori sacre, anit foren la soprano Fleur de Bray qui s’entregà des del primer número a l’escena, a l’expressivitat amb una veu de bona projecció, versàtil, timbrada i àgil per recórrer amb destresa els ornaments, com igualment estigué el tenor Gyula Rab també acomodat amb el posat en escena amb agilitat, bona projecció i col·locació. Finalment, la mezzosoprano Claire Barnett-Jones va patir de falta de projecció, d’amagar la veu rere el faristol, tot i que paulatinament es deslliurà el seu timbre foc en el registre greu i un timbre poc brillant en el mitjà la mostrava en desavantatge o insegura amb la resta de solistes, mostrant-se sempre aferrada al faristol. De la mateixa manera començà el baix Ian Beadle amb poca desimboltura, amb una veu amagada però que a poc a poc es va refer i demostrà, sobretot en la tercera part de l’oratori, i amb la ja mencionada ària “the trumpet shall sound”, la facilitat per enllaçar passatges d’ornaments per diversos registres.


Stefan Bevier.
 
Per últim, Stefan Brevie té una peculiar manera de dirigir, amb una gestualitat característica i escarafalls molt marcats, s’entrega al caràcter i l’expressió, amb exigència, però, no caldrà afegir més ja que la versió del Messies de Händel que acollí ahir el Palau de la Música comptà amb una continuïtat de dramatisme, expressió coherent i passió piadosa extrema. Musicalitat magnífica, tanta com per redimir al més ateu, al més impiu o al votant més incaut.

El proper any, què vos sembla un Oratori de Nadal?


 
Publicitat
Publicitat