Sergi Tarín València.
Sols hi hagué nit electoral a la caserna de Compromís-Podem, a la plaça del Pilar de València, on s’instal·là carpa, barra i pantalla gegant. Prop d’allí, la resta de seus esdevingueren mers espais de la soledat. A Blanqueries, per exemple, les poques llums de la quarta planta quedaven esmorteïdes pel baf humit del riu. I al carrer Quart, a la placeta que s’obri a la seu del PP, vora 300 captaires feien cua per rebre la sopa i el cafè que cada diumenge reparteix l’associació ‘Amigos de la Calle’. Mentrestant, dos xiquets musulmans jugaven a pegar la pilotada més forta contra la paret de la seu. Vidres endins, la senadora Marta Torrado s’ho mirava tot amb ulls espantats tot trencant el feng shui d’un rostre molt maquillat per a l’ocasió.
A les 22.51, amb el 91% escrutat, Mònica Oltra estirà de Joan Baldoví i Ángela Ballester i els arrossegà dalt de l’escenari. El centenars de goles prompte es posaren d’acord: “Presidenta! Presidenta!”. “Ahí anem”, els contestà Oltra abans de proclamar la victòria: “Ho hem aconseguit, els hem fet fora; el bipartidisme, la vella política perd 83 escons”. A continuació, Baldoví feu un anàlisi polític amb ingredients de paràbola alimentària: “Pensaven que l’aigua i l’oli no ens duríem bé, però és que som com la llet i el Cola-Cao”. I davant el mutisme general i pensarós, fou el mateix diputat qui aclarí l’enigma: “Farem un grup fort!”.
Al poc, Miquel Real, cap de gabinet d’Oltra, pujà amb un pastís amb nou espelmes, una per cada diputat. Oltra ja ho havia esmentat dos dies abans durant el tancament de campanya a la Fonteta. “El 20D és el meu aniversari i espere un sorpresa”. Fet i fet, la nit electoral es transformà de colp en festa d’aniversari amb rogle i bufada de ciris i cançó atabaladora de Parxís amb Baldoví cantant a crits la traducció simultània al valencià. Tot plegat una arriscada escenificació de culte a la líder només superada per Antonio Montiel, qui tallà en sec el seu discurs quan Pablo Iglesias aparegué en la televisió: “Ahí està Pablo, doneu-li veu”. I es feu el silenci per presenciar els contorsionismes d’Iglesias davant una pregunta sobre el fallit pacte amb Esquerra Unida.
Finalment, Enric Morera s’apoderà del micròfon per presentar alguns dels nous diputats. “Amb ell he fet molta campanya: és Ferran Dalmau”. “Perdó, Ferran. I tampoc Dalmau, sinó Martínez””, li corregí l’al·ludit. Més fàcil per a Morera fou la presentació de Rosanna Pastor i d’Enric Bataller, que canviaren la rebosteria pel caldo. Pel caldo de Vicent Andrés Estellés, els versos del qual no esgoten la capacitat de nodrir qualsevol discurs en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. “Assumiràs la veu d’un poble” i “no dormiràs, vetllaràs en la llarga nit del teu poble” solen ser plats únics en el menú de certa reflexió contemporània valenciana.
Però no sols de poesia viu la gent, sinó també de selfies amb Mònica Oltra, d’abraçades amb nous i vells polítics i del gust per tocar, sentir i olorar el poder ben a prop, un fet que universalitza els nassos i els apetits. Tot un elogi a la sacietat i a les futures flatulències, ja que, de vegades, l’èxit, mal mastegat i amb rapidesa, pot esdevindre altament indigest.
