Vicent Flor explica al Campello l’espoli del País Valencià

El sociòleg, que exerceix de professor a la Universitat de València, ha presentat el seu llibre ‘Societat Anònima: els valencians, els diners i la política’ a la Biblioteca Pública del Campello amb una lliçó didàctica basada en dades objectives.
21 desembre 2015 01:00h
Manuel Lillo i Usechi / El Campello.

El Campello, localitat situada a la comarca de l’Alacantí, ha rebut aquesta vesprada a Vicent Flor per presentar el seu últim treball, que fa un repàs de la situació econòmica i social del País Valencià dins de l’estat espanyol. Acompanyat per l’alcalde, Benjamí Soler, de la coalició Compromís; i pel director de l’editorial Afers, Vicent Olmos, el sociòleg ha explicat als assistents l’estat de la qüestió dels valencians en comparació amb altres autonomies de l’estat per condemnar el que ell considera un espoli intencionat i decretat.

Després del corresponent i breu discurs electoral de l’alcalde de la localitat, inevitable a dia i mig de les eleccions estatals, Benjamí Soler ha alenat els valencians a “no callar” i a ser conscients que “l’estat espanyol mai no ens ha regalat res”, pel que considera que “és hora d’exigir drets, com ho fan altres pobles de l’estat”. Per la seua part, Vicent Olmos ha introduït també la presentació lamentant-se per “la dificultat de vendre aquests tipus de llibres”, malgrat que, ha afegit, “la situació desperta l’interès per llegir assaigs com el que presentem i eixa n’és una prova que els temps han de canviar”. En clau electoral, Olmos ha avisat que “no demanarà el vot per a ningú, però està ben clar qui planta cara a Madrid i qui no”.

Vicent Flor ha resumit l’extens contingut del seu llibre de peu, amb una presentació plena de números i dades que expliquen, de manera objectiva, la situació d’espoli que viu el País Valencià dins de l’estat espanyol. Ha començant alertant que malgrat la lletra amb la qual comença l’himne regional, “l’ofrena de glòries no ha estat recíproca” i la primera prova d’això és “l’escassa representació valenciana en els consells d’administració, on som invisibles perquè predomina el madrilenyocentrisme”.


L’autor ha insistit en acabar amb el mite del “Levante feliz”, aportant dades de PIB que mostren la situació del País Valencià i la de Madrid, eixint la segona comunitat clarament beneficiada per la seua condició de capital. Quant a qüestions com la renda per càpita, índex de pobresa, desocupació, nivell de sanitat, inversió en I+D+I, diferències de classe i territorials, els números ballaven però les dades mostraven el mateix fons: un País Valencià clarament discriminat davant d’altres autonomies que reben més del que inverteixen; o bé davant d’altres territoris en els quals la diferència entre ambdós conceptes no és tan gran com la que patim els valencians, que aportem molt més del que rebem.

Destaquen algunes dades que, si bé poden ser anecdòtiques, representen molt bé la situació dels valencians: un índex de desocupació juvenil dels més alts d’Europa, la proporció del menor nombre de llits d’hospital per habitant dins de la Unió Europea i un model econòmic basat quasi exclusivament en la rajola que va impulsar l’abandonament escolar i que a llarg termini ha generat un atur insostenible.
 

També crida l’atenció el nivell d’infraestructures al País Valencià. El sociòleg no s’explicava com la via augusta, inventada pels romans per connectar el mediterrani peninsular, no s’havia adaptat als temps actuals i com a conseqüència, “els valencians estem incomunicats”. Es queixava que Madrid havia potenciat connexions beneficiant la capital, “fins i tot amb línies d’AVE que connecten Madrid amb Osca, quan entre València i Alacant no n’hi ha una connexió similar”. Destacava, incrèdul, “la necessitat de passar per Madrid per tal d’arribar de València a França”. A això s’afegeix el monopoli dels peatges a les nostres carreteres, que continuem pagant perquè “estem acostumats” i “hem assumit que és una situació normal”.

En aquest sentit, Vicent Flor es preguntava, retòricament, si “Espanya és la nació de la solidaritat”, advertint que “furtar diners als pobres és el que feia el colonialisme”, referint-se a la situació de pobresa del País Valencià i a la seua condició de pagar com si fóra un territori ric dins de l’estat espanyol.

El sociòleg assegurava que per afrontar aquest problema, cal “plantar cara i posar aquestes qüestions a l’agenda dels problemes, perquè són dades públiques, no és cap victimisme”. Per a l’autor, “millorar la vida de la gent és el projecte del valencianisme”. I és que, al remat, més enllà de dretes i esquerres, lliçons com aquesta tracten de detectar uns problemes que existeixen i que s’han de solucionar per millorar la vida dels valencians com a poble.
 



next