Contracrònica: un pur colp de màrqueting en el Concert d’Any Nou de 2016

3 gener 2016 01:00h

Sixto Ferrero / València.

No cal reescriure els pronòstics. En realitat el Concert d’Any Nou d’enguany no hauria de sorprendre ningú perquè els elements de la partida no podien predisposar res més que una excel·lent jugada en la seua vessant purament musical; interpretativa. Després està l’espectable, allò que cal vendre: Jansons tocant una botzina, els xiulets, el paperot del carter, el propi ritual, i l’anunci final del director del 2017 però, anem a pams.

Supose que vostès gaudirien —com jo i els altres 2.136.000 espectadors (amb un share del 28,1%)— de la cadència expressiva i la subtil ductilitat de les sonoritats envellutades. D’un ternari cardíac sublim. Perquè el vals és al vienès com “l’albà” a un cantaor de l’Horta. De bressol. Això, abstraient la resta, és incontestable. Tal vegada previsible perquè com digué en la crítica posterior, que no en els comentaris del directe, el gens sospitós Pérez de Arteaga “ya desde que Jansons abordó con suavidad aterciopelada –y ‘rubato’ elegantísimo- el ritmo ternario del “Vals del tesoro” de Johann Strauss fue evidente que había un “algo más” en la interpretación de músicas que la Filarmónica puede tocar a ojos cerrados y hasta a veces con rutina ‘de luxe’.


(Captura de RTVE).

Tan bon punt aquest esforç de l’ens televisiu públic estatal per fer-nos arribar aquesta “suavitat envellutada” cada dia 1 de gener, fins combregar més de dos milions de televidents melòmans, fóra el mateix per cobrir amb un mínim de decència altres auditoris, músiques i orquestres estatals. Ai!, i diran que fan el This is opera que com a programa divulgatiu potser està molt bé però, també té les seues llacunes. Vés per on, que l’exitós programa d’òpera que s’emet per La2 i un diumenge a boqueta nit —ja saben que els primetimes són per a les coses serioses— és un concepte exportat de la TV3. Òpera en texans es deia pel Principat. Carai amb les televisions públiques autonòmiques, quines coses inventen, quan la vella RTVV mai tingué un lloc per a l’Orquestra de València ni cap minut de graella per fer un programeta de clàssica. Ni que fóra a l’hora dels bohemis. No hi perd la fe. Ja que se n’albira una de nova, també seria bo que el país dels músics tinguera un lloc a la graella i fer una coseta low cost on es parle de música clàssica. Amb una petició: que atenguen la qualitat de les comarques i no facen efecte centrípet i tot es reduïsca al Cap i casal.

Òbviament, tot i que personalment em mantinc fermament crític amb aquest tipus d’espectacle convertit en un ritual elitista, en el rerefons està el tarannà i la història d’una orquestra, la Filharmònica de Viena, que conviu amb una sèrie d’accions, opinions i maneres de fer que molt interessadament s’intenten eliminar de l’opinió pública. No es tracta doncs de desmerèixer la qualitat del conjunt. Això seria absurd. No cal incidir en la sonoritat única, genuïna, pròpia dels vienesos, on a banda de la qualitat interpretativa en part herència i en part educació i culturització musical que exigeix qualitat i superació, compten exclusivament amb instruments de construcció vienesa com oboès, trompes, timbals, que encima més si cap un timbre orquestral únic en el món.

Igualment, seria absurd desconfiar de les qualitats i visió musical del director, el letó Mariss Jansons. Entre aquest i les bones decisions dels gerents han aconseguit en els darrers anys col·locar l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam —de la qual és titular— al capdavant dels llistats de les millors orquestres del món. Bastant per davant de la Filharmònica de Viena i, segons el mitjà, fins i tot la col·loquen (a l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam) en primera posició.


Quan dic que em mantinc fermament crític és entre altres coses també per la dicotomia amb què conviu l’Associació d’amics de la música de Viena i la seua orquestra. Promotors de l’espectacle. A banda del seu passat de filiació nazi (aquest concert naix durant l’annexió nazi d’Àustria), i no sóc jo l’únic que ho he escrit, (heus ací la prèvia d’un dels millors musicòlegs i crítics musicals de l’Estat), és també per les declaracions i decisions que s’accepten dins del conjunt, encara que també és cert que sovint, davant el rebombori que generen sol eixir algú per matisar o desmentir. Per què no transcendeixen les decisions sexistes i racistes al voltant de les proves d’ingrés a l’orquestra? O per què no es fan públics els estudis dels arxius que anunciaren amb valsos i polques la seua obertura per intentar demostrar que l’actual organització musical està neta de tota sospita nazi?.

Expressivament a totes passades ha estat un dels millors Concerts d’Any Nou aquest de 2016. També és cert que l’any anterior amb Mehta el llistó havia baixat considerablement. Novament, l’intermedi ha tornat a ser la part més interessant pel que fa a propostes. Amb Mozart com epicentre, on els filharmònics es troben amb un repertori que els exigeix moltíssim més, alhora, la connexió amb llenguatges diversos, el tarannà desinformal, les cites musicals (a la BSO de Pulp Fiction), els diversos medley, i sens dubte, l’enginy del documental Salzburg màgic, al servei del màrqueting per vendre la ciutat com un fet indivisible i harmoniós: Salzburg-Mozart, fent veure que Amadeus mai isqué de la ciutat emmurallada.


(Captura de RTVE).

Finalment, quan el ritus s’havia culminat s’anunciava el director de la següent fita de masses amb la música clàssica. Com saben en 2017 serà el veneçolà Dudamel qui se’n farà càrrec del Concert. Té gràcia, perquè dies abans raonant pel facebook (molt sarcàsticament) apostava perquè el veneçolà dirigira el Concert i convertir-lo de debò en un espectable total. No obstant, aviat la gent es preguntava què havia fet Gustavo Dudamel, qui tindrà aleshores 35 anys, i més encara què l’uneix a la Filharmònica perquè l’hagen triat per al 2017?.

No convé oblidar que aquest espectacle el munta una associació privada que inverteix diners, que el govern austríac posa un bon pessic, que convé seguir netejant el passat i Dudamel és llatí de soca-rel (serà el segon sud-americà en fer-ho, perquè hi ha estat dues vegades Barenboim). Quin vincle té amb la Filharmònica, criteri —suposat— per ser triat pels músics (Jansons fou aposta ferma quan en 2005 es plantejaren tornar a contractar un director titular)? Dudamel els dirigí en 2007 i dirigeix actualment la Simon Bolívar, la Filharmònica de Los Angeles i... si Jansons enguany posà l’exòtica España Walzer op. 236 de l’alsacià Émile Waldteufel, qui no pot imaginar-se una Alma llanera de Pedro Elías i canviar la protonazi Marxa Radetzky per un saborós Danzón núm. 2 d’Arturo Márquez, ep! que fou el hit dels Proms en 2012.

Arribats al cas apunten el nom d’Alondra de la Parra, perquè veure Thomas Wilkins ja seria la pera i Jeri Lynne Johnson la repera, però no crec que arribem  a eixe extrem.


 
next