30 senyeres per amortallar la llei que criminalitzava la unitat de la llengua

Sergi Tarín / València.

Dempeus i exhibint una senyera, el tifo de Partit Popular féu homogènia la feina dels fotoperiodistes i agilità la tasca dels editors. Era la imatge. Enfront, la resta de l’hemicicle, també dret, aplaudia amb irònica parsimònia. Abans, el lluminós havia marcat la derrota de la Llei de Senyes d’identitat. Per 57 vots a favor, 31 en contra i 6 abstencions, les Corts enviaven a la paperera la normativa policial de les essències. Una llei aprovada pel PP als minuts de descompte de l’anterior legislatura per ressuscitar la desmoralitzada tropa anticatalanista. Una missió impossible. Els vents de canvi bufaren fort i agranaren pudors antigues i records d’una Batalla de València amb totes les glòries, adalils, víctimes, cabinistes, visionaris i cronistes convenientment amortitzats.

Tot i això, els diputats del PP s’obstinaren a recuperar la moda blava dels huitanta. Una teatralització de dolors i colors antropològics que els deixà a soles enmig l’hemicicle. Ni l’ibèric grup de Ciutadans s’engolí la píndola, ja que votaren 7 parlamentaris a favor de la derogació i 6 s’hi abstingueren. “Perquè ni estem amb un PP tacat de corrupció ni amb l’esquerra que amaga la senyera i posa la quadribarrada”, justificà Antonio Subiela l’estètica de l’equidistància emergent. “Traïdors!”, vociferà un sobreactuat Jorge Bellver, síndic del Partit Popular. “Sinvergüenses!”, el seguí Miguel Domínguez, el corifeu més eficaç a dins de l’udolant repertori.

Bellver, patriòtic heroi del llibret, hagué de suportar alguna topada de consideració. La més important amb Josep Nadal, de Compromís i cantant de la Gossa Sorda, a qui el polític dretà li atribuí una lletra apòcrifa amb expressions altisonants com ara “cabrons espanyols”. “Jo no sóc Sabina, però una miqueta de fer lletres sí que sé i eixa és d’un nivell literari tan baix que atenta contra el meu honor”, replicà Nadal alhora que Domínguez cridava amb tot burleta: “Honor? honor?”.

_{Jorge Bellver (PP).}

_{Josep Nadal (Compromís).}

“Nadal és quasi una senya d’identitat de les Cort Valencianes”, estimulà Enric Morera, president de la Cambra, les discrepàncies gàstriques de l’oposició. I el portaveu del PSPV, Manuel Mata, hi afegí: “A mi m’agrada més la Gossa Sorda que David Bowie”. No debades, la seua columna setmanal al Levante-EMV du el nom de “Camals mullats”, la cançó més coneguda del grup de Pego. Encoratjat pels elogis, Nadal es llançà des de la trona a la disputa verbal amb Bellver. “És impossible encotillar la identitat d’un poble en una llei”, reivindicà en referència a la voluntat del PP de premiar entitats secessionistes com Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana tot marginant el Consell Valencià de Cultura (CVC) i, sobretot, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), organisme estatutari de referència sobre normativa lingüística. “Deixen d’enfrontar valencians de primera i de segona; visquen i deixen viure”, culminà Nadal al més pur estil Woodstock.

Però la invitació no tingué efecte per a un Bellver declamador de greuges: “Es troben més còmodes mirant al nord” i “No creuen exclusivament en la unitat de la llengua, sinó també en la unitat cultural, política i territorial dels Països Catalans”. Tot seguit, proferí un llarg lament per les infidelitats patides: “Els membres de Lo Rat Penat que proposàrem per a l’AVL van prendre la decisió de canviar de pensament a canvi d’una cadira; ho van fer enganyant-nos”. I, per fi, el crit palleter: “Tornarem i aprovarem novament la llei!”. Després arribaria allò sabut de les banderes i les protestes. Tot amb un Miguel Domínguez conreant futures afonies en defensa de les predileccions cromàtiques: “En blau!, En blau!”.