‘L’hilarant’ i ‘indigne’ Serafín Castellano

El llavors síndic del PP nega ocultacions i manipulacions durant la comissió de l’accident del metro de 2006
15 gener 2016 01:00h
Serafín Castellano, aquest divendres.
Sergi Tarín / València

Nou anys i mig després, el pensament de Serafín Castellano s’ha fet de pedra. I qui sap si també certs músculs i certes vísceres. Això demostrà aquest divendres durant la compareixença a la primera sessió de la comissió d’investigació de l’accident del metro de València, reoberta pel tripartit després que la de juliol de 2006 resolguera en quatre dies, i no és frase feta, l’accident més greu de la història estatal dels suburbans. El 3 de juliol d’aquell any 43 persones moriren prop de l’estació de Jesús i 47 en resultaren ferides. El PP s’afanyà per taponar la possible nafra política i electoral i aprovà una comissió on es vetaren experts proposats per l’oposició i es retallaren i s’obviaren documents oficials.

Per exemple, s’impossibilità que tècnics dels metros de París i de Londres hi comparegueren per explicar com el de València era un dels pocs suburbans del món sense sistemes de frenada automàtica (ATP), que haguera evitat que el comboi arribara als 80 quilòmetres per hora, velocitat a la qual va descarrilar. De fet, el Consell havia previst instal·lar aquests dispositius en el 2010 així com diferents balises en punts negres com el de la corba fatídica. Una inversió risible, 56.000€, enfront els 0,5 milions que destinà a construir un pàrquing d’autobusos per a la visita del Papa, també a juliol d’aquell any.

I quant a la documentació, s’ocultà un informe del ministeri de Foment que situava el territori valencià com el més fecund en accidents ferroviaris entre 2000 i 2002. Concretament s’hi parlava de 85 sinistres, un cada deu dies, amb un víctima al trimestre. Tot i que la valenciana comptava, respecte a la resta de l’Estat, amb el 32% de quilòmetres de via i amb un 36% de l’índex de passatgers, els percentatges creixien fins el 70% quant a sinistralitat i el 90% de ferits. Tampoc hi hagué notícia dels 23,7 milions destinats el 2001 des del Govern Central per a millorar la xarxa ferroviària autòctona. En tot cas, eixos diners mai no arribaren a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV). Un fet que endeutà i envellí fins la temeritat l’empresa pública. Així, el setembre de 2005, els informes interns parlaven de nombrosos incidents, vies en mal estat, vagons obsolets i manca de seguretat. Una documentació que va ser deliberadament mutilada en el seu viatge cap a la primera comissió.

“Condició de persona”

Tot i les evidències i malgrat tot allò sabut i constatat durant la darrera dècada, Serafín Castellano reiterà, fil per randa, el mateix que digué l’estiu de 2006. És a dir, que l’accident era inevitable i que el PP es comportà “amb respecte a les víctimes i amb bona predisposició”. “No vam vetar ningú”, insistí aquest divendres i, al voltant de la manca de documentació, explicà que s’inclogué “la que s’aprovà en el pla de treball, en representació del poble valencià”. Un circumloqui per no explicar que el pla de treball el dirimia la mesa de la comissió, amb majoria absoluta del PP. A més, Castellano tampoc no volgué afrontar l’escàndol dels pagaments públics a la firma H&M Sanchis per alliçonar tècnics  i directius de FGV als interrogatoris de la comissió: “No puc parlar del que desconec”.

Tot un seguit de missatges curts a lloms d’una oratòria repetitiva i amb voluntat inequívoca de pèrdua de temps. I amb un to “hilarant”, segons la diputada socialista Ana Barceló, “de descafeïnar absolutament tot”. De fet, Castellano mantingué una dialèctica pròpia d’un imputat (i ho està en el cas Avialsa), que esquiva qüestions candents i fa de la legítima mentida processal eina de supervivència. “La seua actitud és indigna”, li amollà la diputada de Podem, Fabiola Meco, i Castellano, immutable davant el temps, la història i les agonies alienes, hi replicà: “Qualsevol persona no pot ser estranya a un accident d’aquestes característiques, sinó no podria tindre la condició de persona”.

“Fou una comissió d’exculpació”

Abans de Castellano intervingueren els altres portaveus d’aquella comissió. Fou el cas de Joan Antoni Oltra, de l’Entesa, la coalició que encapçalava l’actual alcalde de València, Joan Ribó, i que aglutinava Esquerra Unida, Els Verds i Izquierda Republicana. “S’haguera pogut evitar l’accident, no té perdó el que va passar”, reflexionà Oltra al voltant de la manca d’uns recursos “inventats, que estaven en altres metros i que costaven quatre duros”. Segons el polític d’esquerres, el comboi sinistrat no reunia les condicions òptimes per circular, cosa que provocà que, amb l’augment de la velocitat, les rodes giraren al revés, tombara la unitat i els cristalls s’esmicolaren, cosa que provocà la majoria de morts en ser projectats a l’exterior i seccionats pel mateix vagó.

“Alguns treballadors em deien que aquelles ventanes estaven agafades amb agulles”, lamentà Oltra, qui també assenyalà les contínues irregularitats posteriors a l’accident: “No es precintà el comboi i es diposità en unes instal·lacions per on passava tothom i semblava la plaça de l’Ajuntament; la meitat fou feta puré al poc i mai no aparegué el llibre d’avaries. Semblava que hi havia molta pressa per fer desaparèixer les proves”. Oltra també criticà l’actitud coordinada del Partit Popular per silenciar la tragèdia. “Tot quedà controlat pel nucli dur i el que deia Castellano anava a missa”, expressà abans de concloure: “Voldria pensar que algun diputat del PP ho faria a disgust, però tinc dubtes. Quasi tota la gent hi col·laborà entusiàsticament”.

“García Antón volgué dimitir i Camps no el deixà”

Per a Andrés Perelló, síndic adjunt del PSPV-PSOE, aquella comissió fou “l’acte que més m’ha afectat en allò humà i personal”. Així ho admeté aquest divendres amb un discurs molt dur amb el PP i ple de valors sobre la política i l’ètica, “que sempre ha de tindre exigències”. Com per exemple les que demanà a Francisco Camps, qui no volgué rebre les víctimes i “tingué el dol deu anys penjant del balcó del Palau de la Generalitat amb un apropiació indeguda del dolor aliè”. Perelló manifestà que la comissió “començava ara, 10 anys després” i que l’anterior havia estat “una farsa”, “una imposició de l’aritmètica en substitució d’una política sense raons”. I condemnà les condicions amb les quals hagué de treballar llavors, amb la documentació a l’abast a només 15 hores de l’inici de la comissió i amb jornades de més de 14 hores per encabir nou compareixences diàries i sense temps per preparar els interrogatoris, investigar o analitzar els informes.

Perelló, a més, feu públics alguns dels moments àlgids d’aquells dies, com quan coincidí amb els llavors conseller d’Infraestructures, José Ramón García Antón, en la cua d’uns grans magatzems. “Tenia una càrrega molt gran al damunt, intentà dimitir i ho comentà amb algú, però eixe algú [Francesc Camps] estava tocat per la mà de Déu i no li ho permeté”. O també quan rebé una telefonada anònima que li confessà que a la seu de FGV es feien reunions per adoctrinar els treballadors. “Em digué que continuara per ahí, que mantiguera la posició. Mai no he sabut qui és, però tenia una veu de veritat”. El polític socialista es referí a Juan Cotino, qui passà per casa de les víctimes per pujar-los la nòmina de les indemnitzacions a canvi del silenci. “Deuria de ser excomunicat per intentar comprar el dolor en dir que tots serien bones persones i que ja es veurien en el més enllà”. I al llavors arquebisbe de València, Agustín García Gasco, li enlletgí que volguera fer la missa a corre-cuita: “Monsenyor, no podem elevar als cels ànimes de les quals no sabem encara la identitat”. “També li vaig dir allò de què dirà el Sant Pare que viu a Roma, a qui li estan fent escabetx amb els seus coloms, però això ja no ho va entendre”, explicà en referència a la reivindicativa lletra de la cantant Violeta Parra.

Finalment, Perelló demanà l’aplicació de l’article 502 del codi penal, que exigeix sis mesos de presó, “per als nombrosos polítics, tècnics i càrrecs del PP que mentiren deliberadament”. Una exigència que provocà la protesta d’Alfred Castelló, diputat del PP: “Si té sospites i certeses delictives vaja al jutjat”. A la qual cosa, Perelló contestà càusticament: “Facen-ho vostés, li ho diuen al fiscal i que em cride. El que s’ha exposat ara sóc jo. Denuncieu-me, que és el més fàcil”.
 

next