Hi ha coses que normalment no apareixen en les crítiques de música clàssica com són les referències al tipus de públic. Tal vegada es fa referència a l’entrada, però com a recurs periodístic. És més comú que apareguen en articles d’opinió, en blocs o revistes especialitzades, però crec que cal destacar el petit miracle que esdevingué ahir al Palau. Potser alguns creuran que és una frikada però els assegure que no és gens habitual, malauradament. Però tampoc fou intervenció divina, sinó un cúmul de factors molt definidors del que hi ha.
Segons l’enquesta sobre consum d’activitat cultural que elabora el Ministeri de Cultura espanyol, cada quatre anys (prenc les xifres de 2014-2015), la gent que consumeix música clàssica en viu, com el concert d’anit al Palau de la música de València, té una edat compresa entre els 47 i els 74 anys. Només un 8’6% de la població a nivell estatal consumeix música clàssica i d’aquesta xifra la majoria són dones. Xifres per a plorar o per a tancar la paradeta. Tanmateix, hurra per les dones!
Està per fer, si algú té ganes i temps, una enquesta a peu de conservatori als estudiants de música i després a les seus de les societats musicals amb les següents preguntes: quant fa que anares a un concert (en què no tocaves)? i, quin fou el motiu pel qual anares?. M’aventuraria a dir que el percentatge de músics i estudiants que no han anat a un concert en l’últim mes seria esborronador. Músics, als concerts que fan els altres, pocs. Cadascú que traga les conclusions que vulga.
Bruno Schneider.
El programa d’ahir però comptava amb la interpretació del trompista Bruno Schneider, qui dijous va oferir una Màster Class de trompa pública i gratuïta, i la solista de trompa titular de l’Orquestra de València, Maria Rubio. Junts desplegaren l’eloqüència i la compenetració de ser exalumna i exprofessor amb el Concert per a dues trompes i orquestra en mi bemoll major atribuït a Joseph Haydn. Clar, un reclam per a trompistes, gent jove, xics i xiques que va donar un altre tarannà als passadissos del Palau. Entre Brumel i Chanel es veien barbes i rastes, talment com a altres indrets. Tot un miracle per a la maleïda estadística. En qualsevol cas, tot i la sospita que al proper tornarem a la mitjana i aroma estàndard, és una cosa que personalment m’alegra. Als qui ens interessa el màrqueting cultural i la gestió musical, doncs mira, un miracle.
El concert començà amb l’Obertura de concert núm. 4 sobre a Marxa de la bella Melusima, op 32 de Felix Mendelssohn. Dausgaard va entrar amb decisió al pòdium i sense pensar-ho dues vegades donà l’entrada. L’orquestra entrà desprevinguda i la incertesa s’apoderà de la interpretació durant uns bons compassos. Després, paulatinament la romàntica i descriptiva obertura no oposà ni resistència ni dificultats per a l’orquestra que s’acoblà als moviments del danès qui substitueix sovint els moviments de la mà dreta per moviments equidistants en el temps per predisposar les línies melòdiques, l’expressió o preveure un contrast dinàmic. Una direcció, la de Dausgaard, de seguretat en si mateix.
Seguint el programa aparegué Bruno Schneider per interpretar el Larghetto per a trompa i orquestra d’Emmanuel Chabrier, un obra estranya tenint en compte l’Espanya, Idylle o Gwendoline algunes de les obres més conegudes del francès (destacat prudentment en òpera còmica), amb uns timbres orquestrals ambigus, així com les línies melòdiques i els materials motívics i, un paper per a la part de trompa exigent tècnicament i amb l’assemblatge sonor de l’orquestra, que en la versió d’ahir va estar un tant planera tant per Schneider com per l’orquestra. No s’hi van acabar de trobar i probablement hauria calgut assajar més per trobar més afinitats tímbriques.
Maria Rubio.
Una altra cosa fou el Concert per a dos trompes i orquestra en mi bemoll major atribuït a Haydn amb Maria Rubio i el mateix Schneider. L’orquestra funcionà perfectament oferint un acompanyament resolutiu que deixava les intervencions en safata perquè tots dos trompistes mostraren una solvència tècnica sensacional, alhora que els riscos assumits en els contrastos dinàmics, obligats pel llenguatge de Haydn, afegien espectacularitat als passatges virtuosos solucionats amb paciència mentre els tempos trepidants contrastaven amb l’adagio central. Amb el quasi bucòlic adagio els timbres dels trompistes més es van destacar, barrejant-se entre la brillantor del de Lausana i la calidesa de l’alboraiera formant un tàndem d’absoluta complicitat.
La segona part fou íntegrament per a la Simfonia núm. 1 en la bemoll major, op. 55 d’Edward Elgar la qual fou un final aclaparador per a un concert bigarrat. La simfonia tot i ser la primera és una obra de maduresa. Composta després de les famoses Variacions Enigma. A més Elgar només en compongué una més. En aquesta número 1 la capacitat de l’anglès per passar de fragments dissonants a textures consonants romàntiques, que palesen les seues influències declarades (Mendelssohn, Brahms, Wagner) la fan atractiva alhora que el recurs de la melodia expansiva, on elements motívics apareixen i desapareixen alhora que evolucionen i s’allunyen del motiu original la fan vitalista. Al remat, la interpretació d’anit fou cosa de Dausgraad que seguia posicionat en la temprança, el domini i la seguretat dels contrastos, el tempo just i ferm, l’expressivitat dels colors i sobretot la coherència dels plànols on va ressaltar la coherència. El danès es trobà novament una orquestra que fluí entre pianíssims impossibles i fortes amb cos però amb el gust, igual que altres directors invitats que han passat pel Palau, per no desmerèixer la qualitat i no deixar que els metalls més potents desmeresquen la projecció sonora d’una orquestra que segueix gaudint d’una secció de corda supèrbia.
Un detall del programa fou que de les quatre obres, tres es tocaven per primera vegada. No serà que sovint es toquen les mateixes coses?
