“Extra!, extra!”, cridaven abans els xiquets que en aquelles pel·lícules en blanc i negre oferien el rotatiu amb les darreres notícies calentetes. Sovint, recitaven de viva veu el titular amb què obria la capçalera. El recurs metafòric ben bé podria servir per vendre aquesta crítica. Que sone el dodecafonisme, encara que siga amb unes peculiaritats molt ensucrades, és un gran titular per informar que anit, durant el concert de l’Orquestra de València novament amb el seu titular Yaron Traub, van interpretar una obra, en primera audició (fet bastant significatiu) que part del seu plantejament melòdic-harmònic té la sèrie dodecafònica com a material. Allò que vindria a ser una infreqüència llarga d’explicar. Moltes bones rareses que hi van haver.
Ai però!, que estem parlant d’una obra de 1947, la qual serà de les poques coses més properes al nostre context sonor actual, vull dir fregant el present, que escoltarem en aquesta temporada al Palau de la música de València. Danses d’En Quixot (1947) del vallenc Robert Gerhard va servir anit per obrir el programa i alhora retre homenatge al quatre-centè aniversari de la mort de Miguel de Cervantes. Caram!, això vol dir que, sense desmerèixer la qualitat i virtut de l’escriptor castellà (a bastament divulgat i conegut) encara som a temps de retre algun homenatge a Melcior Gomis, que no escrigué El Quixot, però era d’Ontinyent i el màxim representant valencià del romanticisme musical. (Malèficament) em pregunte, si a l’Auditorio Nacional es preocuparien per homenatjar Joanot Martorell o el Tirant lo blanch, per posar un exemple.
Somnis a banda, l’obra de Gerhard és una joia evolutiva i qualitativa de la música espanyola. Si, fins aleshores havien dominat l’escena els andalusismes, el revolt morisc i la cadència frígia, amb Gerhard, català i resident forçat a Anglaterra, la cosa guanya amb escreix. Les Danses d’En Quixot són el resultat de l’adaptació del ballet homònim de 1940, això significa que en el fons, tot i la dissonància i el color harmònic, el ritme invita de vegades clarament i d’altres suggestivament a ballar (a dansar). La gràcia està, òbviament, en el llenguatge del catalano-britànic. Gerhard, alumne de Schoenberg i fins i tot descrit com un merescut hereu de Manuel de Falla, té l’enginy per arroves i al llarg dels cinc moviments barreja la melodia de caire hispànic ben dissimulada entre les sèries dodecafòniques i harmonies coloristes pròpies d’un impressionisme de darrer temps. Sona en el fons hispànic, perquè és clar que el Quixot i el castellanisme està present però, el tarannà europeista del resultat harmònic i rítmic connecten Gerhard amb l’avantguarda europea, o com descriví la seua música el baró i crític anglès Edward Sackville-West “la música de Gerhard està absolutament lliure d’aquells irritants manierismes, ritmes monòtons i triples aguts, que els espanyols consideren característic de la música espanyola, encara que realment pertany a Andalusia”. En qualsevol cas, Gerhard s’exilià pel franquisme, obtingué un merescut èxit a Anglaterra i ací no és gens habitual escoltar-lo. Primer perquè durant dècades de franquisme això era música degenerada i per tant censurada i segon pel seu llenguatge avantguardista al qual encara hui no hi estem “massa acostumats”.
La interpretació que oferí anit l’Orquestra de València podria considerar-se com suficient o acceptable. En agraïment al detall d’afegir-la en el programa. El rigor del so i la incertesa sobrevolava l’escena, fet que tot i moments de qualitat sonora amb uns timbres saborosíssims en harmònics, la ductilitat i la fluïdesa de la interpretació no van estar presents. Una interpretació mecànica, a més a més amb una aparença òbvia en els moviments robòtics i molt marcats de Traub per deixar clares les polirítmies i síncopes que afavorien un ritme trencat i furiós. Estar massa pendents de la seguretat (probablement perquè cal assajar més), descuida gaudir de la sensibilitat de la música i aquesta de Gerhard n’amaga molta. Tanmateix ni que fóra per homenatjar el de sempre (ja quasi per iconoclàstia) cal aplaudir la decisió.
Igualment amb la tria de Brahms hi hagué risc. El programa derivà cap a les rareses o obres no habituals dels repertoris, ja que la Serenata núm. 2 en la menor op 15 de Johannes Brahms és també una obra “experimental” (no en un sentit estètic), des del punt de vista de l’orquestració (i que el mateix Traub explicà abans de començar). L’orquestra de cambra es deslliura dels violins i són en aquesta Serenata de Brahms, una obra d’etapa primerenca, un exercici d’orquestració atrevit perquè recau el pes melòdic en violes, violoncels i el vent (fustes i dues trompes). La conseqüència són sonoritats fosques, però que gràcies a les intervencions dels vents manté la gamma de timbres diversificada. Estigué novament una interpretació sensata. Amb petits detalls de desajustos en entrades sensibles (que en tots els concerts n’apareixen), però, la qualitat de la corda del Palau resolgué amb desimboltura i profunditat en dinàmiques i expressions. Tot i que encara li’n quedava (a la corda, de desimboltura) per a l’èxtasi final.
Tal vegada alguns esperaven Yehudi Menuhi, però no, això és en les Danses hongareses. El Doble concert per a violí, violoncel i orquestra en la menor, op.102 és un exercici de complicitat a gran escala. I no és casualitat que la finalitat de la part del violí i violoncel i alhora amb l’orquestra siga perseguir una fusió o fundació sonora perfecta, és que a més a més el rerefons de l’obra ho pretén. L’obra, dedicada a l’empipat amic de Brahms, el violinista Joseph Joachim pretén ser un discurs de reconciliació, és a dir de tornar a la complicitat de l’amistat. Amb un llenguatge al qual l’orquestra està més habituat van gaudir de la desimboltura sonora que atresoren i que dominen. Els interludis (com també va prevenir Traub), on l’orquestra es recolzava en la corda, van tindre recorregut sonor ample, amb delicadesa pels contrastos dinàmics i amb cos sonor potent i assemblat. Serviren l’acompanyament i ompliren amb protagonisme de qualitat el discurs. Un esdevenir que s’adobava amb una interpretació per part de Palomares al violí i Balaguer al violoncel de fraternitat absoluta. Com sengles amics que dialoguen siga amb efusivitat siga amb delicadesa tots dos van explotar i mostrar la finalitat de l’obra. No és una obra d’extrem virtuosisme sinó d’assemblatge cambrístic a gran escala on cal relligar les melodies, sovint fraccionades entre els dos instruments solistes, de manera que el discurs no s’interrompa i fluïsca. Carregant d’arc les frases profundes i donant caràcter quan convenia. Un Brahms ponderat, convincent i desimbolt. Tècnicament pulcre i expressivament humà. Finalment com a bis oferiren amb la mateixa tranquil·litat, desimboltura i senzillesa la Invenció núm. 14 BWV 785 de Johann Sebastian Bach.
Tanmateix crec que el públic no va acabar d’encaixar el programa. Potser massa rareses, potser massa dodecafonisme, potser massa temps oferint-los el mateix. No obstant això, un programa atrevit, que mira cap avant i que camina cap a un repertori dels darrers vuitanta anys on també hi ha música d’absoluta bellesa.
