Alfonso Rus, crònica final de la gran farra patibulària. Vídeo

L’expresident de la Diputació abandonà els jutjats després de 58 hores de captiveri
29 gener 2016 01:00h
Alfonso Rus.

Sergi Tarín / València.

Inseparables fins i tot enmig la marejada més bruta, els quatre capitostos de la Diputació gangrenada abandonaren junts les dependències judicials. Passaven uns minuts de la mitjanit del divendres 29 de gener. Les vitrines del Jutjats de Guàrdia exhibien una lenta mecànica de maniquins devastats. Llopis i Caturla feien cara de l’esquena i Medina mostrava, aliè a tot i a tots, una barba de blancors incipients i uns ulls al·lucinats després de les 58 hores de gran farra patibulària. Al mig d’un rogle de vulgaritats tan específiques, Alfonso Rus assumia, com sempre, el paper d’amfitrió, encara que siga dins del fang. I recolzava els muscles sobre la barra del jutjat com si esperara un gin-tònic i no la interlocutòria de llibertat amb càrrecs i fiança de dos milions.

Després d’uns ràpids intercanvis amb la policia i els subalterns, Rus apurà l’últim glop vital i s’abocà a la catifa roja exterior feta a banderes. El correfoc de flashos i espurnes cremant, frec violent entre les càmeres, l’acorralà junt a les portes de l’Institut de Medicina Legal. Mentre, els tres secundaris buscaven les escletxes del bramul periodístic, tot evitant la llum marginal de les faroles. L’atenció era propietat d’un sol home, un faraó de jersei verd, olor a aftersave i uns ulls rojos, ferits de son. Elements però, ineficients davant algú que començà a reviscolar al mig de l’ecosistema natural del micròfon i del protagonisme.

Rus evadí vora vint preguntes en 10 minuts. Un paroxisme d’estratègia processal per negar-ho tot, de no saber-hi res: ni els fets ni les acusacions ni les mesures cautelars. I un sol argument infantil, de xiquet pescat in fraganti apegant el moc en la paret: “Tot és un muntatge”. És a dir, una conspiració d’algú o d’alguns a dins del PP valencià per descavalcar-lo justament en el moment electoral en què enlairava l’estendard i feia brogir la tropa. “Algun dia hi parlaré, quan estiga més tranquil, quan no estiga tan cansat”, s’espolsà el qüestionari per arribar fins l’únic illot, cotxe blanc d’alta gama i xofer amb bufanda fins els ulls, que feu bullir l’asfalt amb un accelerada.


Vídeo: ACN

Abans de tot això, quatre empresaris i dos extreballadors d’Imelsa havien fet d’entrants en l’àpat final entre tenebres. A les 15.00 havien arribat als jutjats i a les 17.45, Francisco Javier Luján, expresident de la Federació Valenciana de Contractistes d’obra pública, un cos grandot de cara embafada, feu eslàlom entre contenidors i cotxes fugint de la premsa. Li seguí l’excap d’avaluació i planificació de la corporació provincial i extreballador de RTVV, Salvador Deusa, qui intentà confondre els periodistes: “No sóc d’este rotllo, vos heu equivocat”. I José Adolfo Vedri, president d’Engloba, explicà amb una veu feta vidre quartejat que només “volia tornar amb la família”.

Més avant Salvador Sansano, extècnic d’Imelsa, feu de pròfug, a bots, per unes escales mentre el seu advocat escopia cap als mitjans: “Què animals!”. Tot això seguit d’un empresari irreconeixible, mitja cara tapada per una bufanda de punt i la veu en desbandada: “Açò és una fira, un circ, que pague a qui li toque, vaig a col·laborar amb la justícia”. I, per últim, qui semblà ser Carlos Turró, amo de Cleop, que té assignat el servei de grua a València, isqué embotit darrere una bufanda constrictor, una gorra amb l’apropiat lema ‘Santa Cruz’ i un bossa de plàstic amb un plàtan. Nerviós, insurrecte, entropessà amb un arbre i intenta córrer obrint-se pas entre els periodistes fins que el seu advocat el subjectà.
 
Mentrestant, la nit feia el seu curs natural per l’extraradi del sud. Uns pocs curiosos i la barreja atònica de la vida comú i indòcil a uns jutjats de guàrdia: un cas de violència de gènere i una dona amb pijama i sabates d’anar per casa. O una baralla de barri darrere d’estètica rapera i arracades al nas. I Algú nerviós que ix amb els braços en creu, demana uns porros i arrossega eixe pes absolut a qui no espera ningú. Flors marcides entre barrots i la constatació de què els flashos són per a uns altres; de què, fins i tot, en els soterranis pollosos de la vida morta hi ha un glamour, una exclusivitat, que tampoc no els pertoca.


 
next