Els carnestoltes, tan perseguit i censurat s’enfonsa en els anals de la història de la civilització. Les orgies saturnals, en època romana, la festa amb disbauxa en honor del déu Saturn, i la permissivitat, descontrol i limitacions difuses lliurades al poble. Això, mai podia acabar bé.
Anys eren anys en què arribà a Venècia, i les màscares, les gòndoles i els vestits de seda fina, feren un nou carnaval. La màscara però, era un instrument funcional, servia per camuflar la jet set d’aleshores entre el poble planer. Segur, que tot plegat tenia un component sexual. D’aprofitar el camuflatge per palpar carn d’altre, sense saber qui. Jugant a l’engany. Aquests carnavals, els venecians, prompte fixaren estereotipus de celebració. Deixaren un pèl el descontrol i començaren a ballar a ritme de Vivaldi, i de Paganini. No sé què és pitjor per a la consciència, si ballar amb melodies tradicionals o fer-ho amb el mateix violinista del diable. La modernitat dels brasilers, de caire més multiracial porta altre tarannà, però també ha fixat un concepte.
Fet i fet, molts compositors han dedicat música al carnaval, descrivint-lo com la criptogràfica Carnaval de Robert Schumann o han aparellat la disbauxa saturnal a la burla irònica com El Carnaval dels animals de Saint-Saëns. Anit al Palau vam tindre el goig d’escoltar també una obra en honor als poca-soltes, El Carnaval romà del francès Hector Berlioz. Sabem que el francès tenia molt clar què era la instrumentació i què era l’orquestració. Com a anècdota, s’enllaça sempre el fet que aquesta obertura l’acabà al mateix temps que el seu Tractat d’orquestració començava a imprimir-se. Un llibre tan revolucionari i acadèmic pel que fa a la creació musical que podria ser hui un bet seller.
L’anècdota de la coincidència no demostra res, més enllà que Berlioz fou conseqüent amb el que escrivia amb lletres i amb el que escrivia amb notes. Les violes han de tindre el paper que es mereixen, ací deixen d’acompanyar i s’ho fan fer per instruments hegemònicament melòdics, i els vent-fusta han de comptar amb els registres greus, i per això el corn anglès, igual com ocorre en la Simfonia fantàstica, té un paper destacat en l’obertura. Al final, Berlioz, tot i els timbres i colors pensa en l’orquestra com a instrument, és a dir que allò que està escrit per a orquestra amb dificultats podrà donar el mateix resultat amb altre instrument. Calen cadascun dels timbres perquè generen contrast, vivacitat, expressió, descripció,… Però anit tot va succeir massa ràpid amb aquesta jocosa i vigorosa obertura.
Ningú podrà dir que Ramón Tebar no és un director que no siga clarivident amb els seus gestos. Potser serà dels més precisos dels que han passat pel Palau aquesta temporada. Empra tota la superfície de la tarima, tot el cos és un instrument i els gestos són senzills, justos i directes, l’entrega fou abismal, però no fou suficient per disfressar-se amb versemblança. Poca destresa tingué el corn anglès amb unes intervencions lineals i l’assemblatge amb les violes fou…, no fou. Els canvis de tempo pecaren de precipitats, que no ocasionaven errades però la sang freda en la vessant expressiva deixà l’obertura en quasi una anècdota del programa.
Amb Beethoven i el seu Concert núm. 4 per a piano i orquestra en sol major, op. 58 entrà la cura pal·liativa. Com una quaresma contra una saturnal. Perianes, com qui amb ell no va la cosa, es prengué el temps que cregué adient. Dominà el clímax i l’aprofità. El bany de cristal·lina sensibilitat s’apoderà per complet de la sala amb el breu motiu introductori del piano. La resta del concert en tres moviments fou una demostració de conceptes beethovenians. Amb la netedat i claredat que escometé els fortes, acariciava els perfiladíssims pianos. Així el primer moviment fou una subtilesa de la brutalitat carismàtica del pianista. Tot plegat Perianes oferí i exigí als seus acompanyats pulcritud i sensatesa en l’expressió. Passatges d’excel·lència, que ben bé podrien definir el concert de cap a peus, per part de tots però, convé destacar el diàleg del segon moviment entre piano i orquestra, com un antic ripieno contra tuti, o dolçor contra feresa. Perianes tractà de convèncer l’orquestra, amb el discurs obligat de Beethoven i la va dur al seu camí. Igualment, el tercer moviment fou un diàleg on Perianes deixava en safata les entrades, enllaçades amb bonhomia per l’orquestra. “Vinga, ahí ho tens, agafa-ho” podria traduir-se en paraules la interacció viscuda.
Arrancà una perllongada ovació que fou ben merescuda i respongué amb el Nocturn op. pòstum de Chopin. El pianista de Nerva domina el context, el gest, la fesomia, els moviments, s’integra en la massa, apareix com un agitador de masses i es reclou com un dèbil cadell.
La segona part es caracteritzà per un retorn al carnaval. No per la música, sinó pel descontrol, i per moments de certa permissivitat. El Concert per a orquestra, Sz. 116 BB 123 de Bela Bartok, una de les seues obres més conegudes, amaga la genialitat dels fugats, de les polirítmies, de les dissonàncies complexes d’afinar i una peculiaritat sonora. Als pocs compassos de la Introducció, davant el primer tall concís de Tebar (compàs 75) va seguir un contrabaix despistat fent l’obstinat. La resta del Concert va transcórrer amb excessiva normalitat. La corda es va refer i davant les exigències de Tebar va respondre, com sovint fa, igualment ara sí tant flauta, oboè i clarinet van posar de la seua part per oferir almenys intencions expressives. Els metalls valencians, mantinguts dins dels límits sonors que Tebar demanava van intentar emular els colors metàl·lics americans, en els quals Bartok pensava quan escrigué aquesta simfonia però que ell volgué nomenar Concert, per l’alta càrrega de participació solista de determinats instruments. Així, en els moments solistes van estar massa poc convincents, i aprofitaren els fortíssims per desajustar la sonoritat homogènia que altres directors convidats sí han aconseguit reconduir.
Tot plegat, el Bartok tingué un regust sonor massa valencià, òbviament l’Orquestra de València no és la Boston Symphony, ni la que conegué Bartok en 1943 ni la que existeix hui. La comparança no és qualitativa sinó naturalment tímbrica.
El públic, almenys jo, s’haguera satisfet amb uns quants minuts més de Perianes. Breu, massa poc per degustar un dels millors pianistes del panorama internacional.
