Sixto Ferrero / Algemesí.
L’any 2014 apareixia en algun breu d’edició comarcal amb cara de xiquet, imberbe amb els cabells rebels i mirada astuta. Aquell any, el jove pianista d’Algemesí acabava de guanyar la XX edició del Concurs Nacional de piano Ciutat de Carlet, en la categoria B (pianistes de 14 a 18 anys). Conjuntament, també s’emportà el premi Perfecto Garcia Chornet que reconeix, dins del mateix concurs i categoria, al millor intèrpret de música espanyola.
Diumenge, el xiquet de la banda va tornar al poble. El van presentar recordant-lo com un xiquet més dins de la societat musical de la qual forma part, així, “el menut Mozart”, toca la percussió en la banda de la Societat Musical Santa Cecília d’Algemesí i el piano si el repertori en requereix.
El pianista, ara ja amb barba rebel, ingressà en 2013 al Centre d’Estudis Pianístics de Barcelona sota la tutela del concertista de piano i pedagog Sebastián Colombo i en acabar el batxiller accedí a la HKU Universitat de les arts d’Utrecht, on actualment segueix cursant els estudis superiors de música, també amb el mestre argentí.
D’aquesta manera, el Teatre Municipal d’Algemesí acollí el recital que el seu músic local oferia vingut d’Holanda per realitzar tres concerts més, dues vegades a Barcelona i a Tarragona, abans però de tornar al seu centre de formació.
Així, Pacheco va presentar un programa d’alt voltatge virtuosístic i gran recorregut romàntic, amb el 1r moviment de la Sonata op. 2 núm. 3 de Beethoven, els 12 estudis op. 25 de Chopin, la Sonata op. 1 de Prokofiev i Après une lecture du Dante de Liszt. Al llarg de les obres a totes passades Sergi Pacheco va fer gala d’un talent virtuosístic manifest, però no exempt d’una maduresa interpretativa que mostrava encara més el recorregut musical d’aquest músic valencià.
Amb la Sonata op. 2 núm. 3 de Beethoven amb què va obrir el recital manifestà el sempre sorprenent control tècnic, encara que aquesta precisió en els passatges virtuosos subjugà la fluïdesa de la vessant melòdica, el lirisme del tema contrastant, o alguna precipitació en la pulsació encadenant octaves, tanmateix va mantindre la versemblança sonora, apropant-se a una massa orquestral i coherent amb el llenguatge beetohvenià.
La possible i humana temença a l’exposició al públic s’anà esfumant amb els 12 estudis op. 25 de Chopin. Així, amb els contrastos texturals i la complexitat tècnica, Pacheco demostrà la facilitat que atresoren les seues mans, braços i muscles per imprimir energia als passatges però per mesurar així mateix la força per no atemptar contra la sonoritat i oferir brusquedat. A partir del quart estudi començà a deslliurar-se de la mecànica tècnica per aprofundir en la fluïdesa del so. L’expressió i la musicalitat anava guanyant terreny a la rigidesa tècnica. Els estudis centrals com el setè, huitè, novè i desè la musicalitat pianística fou un fet inquéstionable. Davant però, un jove pianista que ja no era un talent virtuós sinó un músic amb talent amb molta sensibilitat per la musicalitat. Els estudis que tancaren Chopin, novament molt exigent tècnicament s’interpretaren amb el domini tècnic que només els afortunats poden posseir.
D’altra banda, la segona part començà amb la Sonata op. 1 de Sergei Prokofiev amb un sol moviment, és una obra d’època de formació però que més tard el rus acceptaria dins del seu catàleg com a obra que tanca una primera etapa i dóna inici a un nou ideal estètics. Així, tot i que la sonata compta amb excelsa dificultat tècnica, el seu llenguatge no és altament exigent tècnicament, no en la mesura com ho havien estat Chopin, Beethoven o com ho estaria Liszt, Prokofiev recrea i busca “la llum del dia”, el so brillant, “la ingenuïtat i la senzillesa”, ací el jove pianista tornà a moure’s en el domini tècnic absolut però que d’alguna manera subjugava altres aspectes com la sonoritat del piano on l’instrument tampoc no li va ajudar en excés al llarg del concert. Tanmateix, no per això la interpretació de Pacheco caminà fóra de les intencions decidides i que apunten direccionalitat expressives consciencioses, si més no premeditades.
El concert va acabar amb una magnífica satisfacció, amb Après une lecture du Dante de Liszt, Sergi Pacheco es va mostrar enormement ponderat entre la facilitat del seu virtuosisme amb la concepció interpretativa del polonès. La transmissió sonora descriptiva, així com les textures dantesques estigueren presents al Teatre Municipal, fins i tot Satanàs amb les octaves cromàtiques i els seus tres caps semblaven apareixen rere el teló. Amb un nivell tècnic que frega quotes de virtuosisme impactant i amb una concepció interpretativa que demostrava que Sergi Pacheco no és un diamant en brut que cal polir, sinó que estem davant un concertista valencià que amb els anys de formació que li resten pot erigir-se com referent d’una nova generació pianística valenciana.
Apuntem aquest nom: Sergi Pacheco Portalés, estem davant un jove músic valencià que apunta a col·locar-se entre el llistat de concertistes més importants. Té recorregut, però, ja demostra moltíssima solvència.
