Una passejada per València, una ciutat de jazz, entre records, present i futur

Una retrospectiva d’inicis, eclosió, consolidació i futur de l’escena jazzística valenciana
19 febrer 2016 01:00h
Sixto Ferrero / València

Ahir s’inaugurava “València Jazz, Perdido Club i altres veus d’una eclosió musical”, una exposició que coorganitza CulturArts amb la Fundació Bancaixa. Aquesta darrera, però, alhora és seu i, en bona part, protagonista. Més endavant entendre’m per què.

Per un moment ens vam sentir una mena de Modest Mussorgski i Viktor Hartmann passejant entre panells, quadres, fotografies, articles personals o retalls de premsa, emulant així, amb creativitat –tanta com el gènere tractat en requereix—, una anada i tornada pels detalls expositius al mateix temps ben musicats. Jorge Garcia, un dels dos comissaris de l’exposició, juntament amb Toni Picazo, ens va rebre uns minuts abans que les portes de la sala s’obriren al públic, un públic que, en bona manera, venia a recordar, a rememorar o retrobar-se amb el club i “santuari del jazz” del Cap i casal, com el defineix Garcia. Un bon exemple fou el músic Rafa Xambó, amb qui ens vam trobar i qui ens recordava com en “molts dels clubs que hi apareixen en els retalls havia tocat, però eren altres temps i en fa tant, que alguns ni recorde en quin carrer estaven”, ens comentava el cantautor.

Seguint l’espai diàfan, al costat del comissari, mentre sona en una pantalla col·locada al bell mig un dels seminaris de jazz organitzats en els 90 per la Fundació Bancaixa, passegem entre les seccions, contínues i cronològiques, que representen ara per ara “una retrospectiva històrica”, però a la qual li “queda per exposar vint anys després, els últims anys dels noranta i el segle XXI” afegeix amb un somrís de satisfacció, però ací —al XXI—“ ja començaven a passar moltes coses diferents i ho hem deixat per a un altra exposició”, ens revela.


Rafael alcón Traver, president de la Fundació Bancaixa, Toni Picazo i Jorge Garcia comissaris de l'exposició.

L’exposició pretén destacar “el paper aglutinant que jugà Perdido”, però acompanyat d’altres clubs mítics com Tres Tristes Tigres i d’allò que fou la gran consolidació, els Seminaris i festivals que organitzà la Fundació Bancaixa, oferint així una visió més ampla de l’escena jazzística valenciana, que com expliquen els comissaris, tot plegat fou “un esforç per incloure la nostra ciutat en les rutes internacionals del jazz”.

Curiosos documents, com l’autorització del Sindicato Nacional del Espectáculo a Lou Bennett per a poder actuar el 21 de febrer de 1974 a València o una carta de Tete Montoliu, qui fou un gran defensor de les qualitats de Perdido Club i qui compta amb bastant rellevància dins l’exposició, també es poden veure.

Altres recorden la importància que els mitjans de comunicació donaven a l’escena jazzística valenciana, com les portades de La Túria. El mateix Garcia afirma que “la llegia de jovenet i gràcies a les seues portades i suport vaig adquirir una passió pel jazz. Fins i tot feia portades de discos que no eren pura actualitat, la qual cosa demostra l’interès, però també la rellevància, del jazz, aleshores, a València”. A més, no era l’única revista, també El Temps hi dedicava dobles pàgines al Perdido Club, “eren altres temps”.


Targeta d'afiliació temporal d'estranger de Lou Bennett.


Portades dedicades al jazz per la Cartelera Túria.

 

Fotografies professionals i d’altres amateurs recorren una eclosió fins arribar a la consolidació, amb la Fundació Bancaixa quasi assolint un rol de gestora cultural de jazz; “per a nosaltres és important l’exposició perquè és un record de tota una època on el jazz va tindre una gran influència a València per una raó molt important, perquè vingueren grans artistes internacionals que van donar molt de suport als artistes locals”, explica Rafael Alcón Traver, President de la Fundació Bancaixa, qui afegeix que “és la primera vegada que es fa a València un recordatori d’aquestes èpoques nostres”.


Rafael Alcón Traver, president de la Fundació Bancaixa.

El Jazz Panorama el conegut festival de Torrent, el grup Saxomania, Perico Sambeat, Latino Blanco, Joan Soler, Ramon Cardo o Salva Faus són alguns dels fenòmens considerats joves i punters jazzmen valencians, ara consolidats en l’escena i que d’alguna manera o altra tingueren relació amb els seminaris i els concerts organitzats des de la fundació, la qual “va apostar molt fort; perquè dugué artistes internacionals que no hi havia forma humana de dur a València. Eren actes on els nostres salons estaven plens de gom a gom perquè eren importants culturalment i perquè eren una innovació i, fins i tot, representava una lluita social i una repercussió pels dies actuals”.

Arribant al final o al principi, mentre el jazz del seminari segueix sonant des del bell mig, trobem fotografies de Chet Baker: “Crec que faran una pel·lícula sobre ell, igual com han fet una de Miles Davis”, afegeix Garcia mentre arribem a Nina Simone, el pas de la qual per València “no fou massa important”, però, afegeix, “calia representar també les dones”.

Mirant Simone pensem en el present i en el futur i en eixa etapa que promet fer-se exposició, com ens comentava al principi Garcia, amb una escena jazzística actual que ha “sorprès” el comissari “per l’aparició de músics joves” i qui afegeix que “el jazz a arrelat molt bé en les bandes, on moltes societats tenen orquestres de jazz o es fan tallers que estan funcionant molt bé per atraure músics”. La sala s’ompli d’ulls nostàlgics i curiosos, d’una afició fidel d’antuvi i d’ara, que “hi ha, encara que està una mica despistada perquè l’oferta és molt gran”. Les salutacions comencen, però encara hi recorda que “en els vuitanta hi havia concerts grans cada dos o tres mesos al Teatre Principal, on el jazz se sent fantàstic, però dels noranta cap ací no ha tornat a haver jazz al Principal i s’ha concentrat tot al Festival de Jazz del Palau. Què passa amb els festivals? Que has de tindre molts diners per a pagar-te els concerts perquè les entrades són cares i tens actuacions totes les nits. Crea més afició un concert al trimestre o cada dos mesos que un colp de concerts un rere l’altre. M’agradaria que algú tornara a eixa periodicitat i que es tragueren els concerts del Palau de la Música, que se sent molt malament (tots els músics que han tocat allí s’han queixat de l’acústica) per a racionalitzar un poc l’oferta. Un club com Perdido no ha tornat ha haver-hi i segurament no tornarà a haver-ne, tot el club estava al voltant de l’escenari”.


Cartell d'inauguració de Perdido Club de jazz.

Sense santuari, els fidels i incondicionals, els jazzmen que comencen a entrar i es miren penjats, amb la feina entre mans, “hui el jazz es fa en llocs on pots entrar a fer-te una cervesa i potser ni t’assabentes que allí es fa jazz. O combinen diferents gèneres per sobreviure, que està molt bé, però eixe carisma de dedicar-se exclusivament a un tipus de música ja no el tenen. Encara que oferta hi ha, perquè Jimmy Glass té una oferta amb uns festivals que al·lucines, per on passen músics increïbles”, reconeix el comissari.

Com seran les cares de la següent exposició, quins seran els jazzmen o com denunciaran la situació el jazz, que sembla una música de segona categoria que, al conservatori, sofreix un tracte desigual respecte d’altres músiques. Tot i encara, “els músics tenen bon nivell perquè han passat pel conservatori, però sobretot han eixit a l’estranger per a millorar la seua formació”, respon mentre que tot seguit adverteix que els músics que han d’ensenyar jazz al conservatori “han de ser músics en actiu i, clar, això és un problema per les incompatibilitats”. No obstant “els problemes del Conservatori són brutals des de molts altres punts de vista, perquè no potser que a la Biblioteca només hi haja una persona i no tinguen pressupost per a comprar llibres. El conservatori Superior de Castelló i el d’Alacant ni tan sols tenen biblioteca. Amb eixe nivell, com volem fer ensenyament superior?”, conclou Jorge Garcia qui ja està sent requerit pels visitants, els coneguts, els artistes.

No volem marxar sense saber si l’exposició, la qual serà visitable fins el 8 de maig i que comptarà amb concerts de protagonistes d’aquesta època com Ramon Cardo & Joan Soler Quartet, o Tino Gil & José Luis Granell Quartet i Steady Jazz Trio, els quals tindran tertúlies prèvies, només quedarà com una retrospectiva per al Cap i casal, “nosaltres sí voldríem que fóra itinerant, però haurem de parlar abans amb CulturArts, ja que és una exposició conjunta, però, pel seu interès, farem perquè així siga” respon Rafael Alcón Traver, el President de la Fundació Bancaixa, mentre el jazz de fons ja quasi és inaudible pels records improvisats, pel temps viscut per una ciutat de jazz.
 

 
next