Posa un Bartók en la teua vida per a entendre la complexitat artística del nostre temps. Sens dubte, el compositor hongarès és un dels més complexos en el seu procés creatiu abans, però, d’arribar a la segona meitat del XX. Bartók no és fàcil de digerir, ara bé, és molt més difícil d’interpretar. En el seu món creatiu res no és secundari i tot té un perquè. Fins i tot en les masses més diàfanes, en els tramats contrapuntístics més dissonants, l’equilibri és enginyós. Una balança de Yins i Yangs.
Sovint pensem en el peu mètric, el canvi de compàs continu, però d’igual manera hem de prestar atenció a la combinació de color. El resultat, òbviament, és d’una assimilació carregada de dureses que el geni suavitza amb un obstinat, amb un modisme melòdic o amb un simple i senzill silenci, un “diminuendo” o una intervenció subtil, posem per cas un “pizzicato”, un colp de percussió o un sobtat tall. Els timbres, els orquestrals, són extremadament exigents i si, a més, li afegim les polirítmies, els accents i els canvis de contrast dinàmic el converteixen en una trampa per a intèrprets descuidats.
En pocs mesos s’ha pogut escoltar molt de Bartók al Palau i això, convé reconèixer, és un encert pedagògic i just, tot i que fins ara el públic encara no estem preparats per a reconèixer l’esforç. Posar un Bartók al faristol és un risc molt alt. T’arrisques al fet que el públic no suporte les dissonàncies, que no reconega una melodia de més de dotze compassos o que l’orquestra no compense els timbres o l’afinació, això en els millors dels casos. Diguem-ne que molts Bartóks, amb paciència, poden afavorir un Ligeti, un Penderecki, alguna cosa de Boulez o, per què no, una obra d’algun compositor viu i valencià que de segur algú hi haurà. Pedagògicament el públic acaba atenent allò que se li ofereix i els pocs Bartóks, si hi ha aquesta intenció d’arribar definitivament a una equanimitat d’estètiques i compositors al llarg de la programació, són una mesura propedèutica envers el públic.
El “Concert per a piano i orquestra núm.1” de Béla Bartók és una d’aquestes obres d’extrema dificultat per al pianista i, encara més, per al conjunt orquestral. Segons Béla, el proper el farà més suau, encara que poc més o menys fou això el que digué abans de fer el seu segon concert. Òbviament pensava en el públic, no en el pianista ni l’orquestra. Bartók, pianista de caràcter, tardà més de vint anys d’ençà que fou nomenat professor de piano en escriure aquest primer concert. Amb tot, no vam estar capaços de reconèixer-ho considerablement. Tant, que Apellániz oferí el bis, el qual fou més aplaudit que tot el Concert, tot i la magnífica interpretació del pianista basco-valencià. Però també estigueren encertats l’orquestra i el seu director, el titular Yaron Traub qui, al remat, oferí el concert més complet i segur dels que ha dirigit fins ara.
Carlos Apellániz. Foto: OV.
El primer moviment començà amb la incertesa sonora que acostumen. Comence a pensar que és fruit de no prendre’s dos minuts més de predisposició i atenció. Així, els plànols sonors sobrepassaven les intervencions d’Apellániz qui, amb seguretat interpretativa, es mantingué ferm i ajudà a reconduir els timbres dels seus acompanyants. De caràcter i sense arravataments de passió, el pianista superposà aquesta marca als seus socis, molt més tous durant aquest primer moviment. El segon, molt més pausat, però extremadament cambrístic estigué a l’altura de les circumstàncies. La complicitat dels executants, dels percussionistes fonamentalment, estigué detallista, ajustada i intencionadament expressiva; igualment continuà amb la secció fugada, on el cúmul d’entrades genera una complexa textura, difícil d’ajustar, tant pel que fa al timbre com pel que fa a la mètrica. Amb sobrietat, Apellániz escometé el tercer moviment molt més violent i enèrgic, amb un caràcter segur i equànime, on novament la percussió ajudà amb preeminència a executar els detalls precisos, així com la corda, que gaudeix de mal·leabilitat per a ajustar-se a quasi tot. Tot plegat, fou una interpretació que anà guanyant cada vegada més qualitat, amb segell d’Apellániz i calibre pels detalls tímbrics de Traub, d’ajustada sonoritat des de la intimitat de la música de cambra i a les sospesades masses orquestrals.
La segona part estigué ocupada per l’heroïcitat personificada. “Una vida d’heroi op. 40” de Richard Strauss és, segons alguns, una autobiografia d’autobombo straussiana o una genialitat de poema simfònic on Richard madura compositivament i li fa una volta més a la gran orquestra. Però això no fou allò més destacable d’un concert que pot llançar moltes i bones lectures. La primera d’elles, fou que davant d’un llenguatge de grans forts s’assoliren sonoritats que es projectaven amb bastant cohesió i homogeneïtat. Igualment, per primera vegada, els metalls van optar per no enlletgir el so amb desajustos sonors o sonoritats brutes d’altres temps musicals. La portentosa corda donà fe de la seua profunditat rematada per les intervencions del “concertino”, Enrique Palomares, qui resolgué les nombroses intervencions amb mestratge, caràcter i una intensitat d’arc i projecció esperançadores. Tant, que sembla que va contagiar el conjunt. Les genialitats individuals es van multiplicar. Cal destacar les trompes, magnífiques en conjunt, però capitanejades per les bellíssimes i seguríssimes parts a solo de Maria Rubio. Les fustes es van assemblar entre elles i van recollir les frases de les cordes. Els metalls, dels quals ja n’hem parlat, van mantenir bastant la qualitat sonora, tant en les parts solistes com en les fortes. No van estar absents de desajustos puntuals en l’afinació, d’algun instrument que pretenia sobreposar-se al conjunt, però Traub es va erigir heroi i va aconseguir multiplicar les heroïcitats.
Un nou camí, potser el que encetaren anit que caldrà confirmar. No obstant això, cal aplaudir el programa, l’atreviment del director, la seguretat amb què es mostrà i el canvi sonor qualitatiu. Convé aplaudir molt les grans parts solistes, estremidores, sens dubte. De fet es va aplaudir tant i tant que per moments sobrevolà la possibilitat que s’oferira un bis. I això fa temps que no ocorre. Aplaudim el camí encetat si fa no fa.
