‘L’Aïda’ de les Arts per a valencians madurs (?)

Palau de les Arts: ‘Aïda’, òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi. Alejandro López (el Rei), Marina Prudenskaya (Amneris), María José Siri (Aïda), Rafael Dávila (Radamés), Ricardo Zanellato (Ramfis), Gabriele Viviani (Amonastro), Fabián Lara (Missatger), Federica Alfano (Sacerdotessa), Cor de la Generalitat, Orquestra de les Arts i Ballet de la Generalitat. Direcció musical: Ramón Tebar. Direcció d’escena: David McVicar. Coproducció de les Arts amb la Royal Opera House i la Den Norske Opera i Ballet d’Oslo.
27 febrer 2016 01:00h
Sixto Ferrero / València

El “tot venut!” s’ensumava. L’ambient a dins les Arts era diferent. Satisfactori, perquè malgrat que la producció era la mateixa que es va representar en 2010, el ganxo, en un bon sentit de dir, però ara es representarà tal i com la va concebre McVicar, és a dir sense censura, i a més, tot reforçat amb la idea que la proposta de l’escenògraf es recolza en la realitat o propòsit que tenia Verdi, com explicà Davide Livermore. Al voltant però, ha ajudat i molt, la remor que suscitava saber que Helga Schmidt havia aleshores censurat les danses amb pits i culs, femenins i masculins respectivament, i l’acumulació de sang i morts esquarterats i putrefactes. Tot sostingut per l’exintendent sota una premissa: la societat valenciana no està preparada per a tanta cruesa ni tampoc, tanta mamella i cul. Per si no fóra prou la remor, un mitjà local volgué fer notícia un negociat habitual, a tots els teatres, i molt més a milers de produccions cinematogràfiques, com és que el coliseu d’òpera negocie un aspecte, el d’aparèixer amb els pits o els culs a l’aire per requeriment del guió, i que segons el conveni no ho contemplava.


Tanmateix l’Aïda que es va veure dijous, i que es podrà veure els propers 28 de febrer i 2, 5 i 9 de març, llança diverses qüestions ressenyables. Primerament i malgrat la reiteració, destacà l’Orquestra de les Arts, els seus solistes i les respectives bandes externes. És excessivament reiterat ressaltar la vàlua de l’orquestra, però és inevitable destacar l’aportació al conjunt de l’espectacle i més quan, com en el cas d’Aïda que compta amb ballets, l’orquestra alça el llistó fins a cotes colpidores. Per altra banda el Cor de la Generalitat, també reiteradament admirat, novament es mostrà superlatiu en escena però molt més en els cors externs, o ubicats internament, on les sonoritats vetllades i llunyanes ajudaren amplament al color sonor i molt més al drama escènic verdià.

Una altra conclusió oferí el debutant Ramón Tebar, qui mostrà que es desenvolupa molt millor en el context operístic que en el simfònic, tot i que no es va veure deslliurat de desajustos en els moviments paral·lels amb les veus al llarg dels quatre actes i les darreres intervencions del cor en els últims instants del quart i últim acte, amb Radamés i Aïda sepultats vius. No obstant això, amb una orquestra i un cor d’aquestes dimensions Tebar va conduir amb bastant tranquil·litat, sense abusar dels ritardandos, cediendos i tenutos i controlant el cansament de les veus, les quals arribades al darrer acte començaren a retallar perfilats i notes atentament resolt per Tebar. Amb un tempo d’inici lleugerament lent, respecte a altres concepcions, però que resultà un poc pesant fins que començà l’acció d’escena. Fet i fet es pot resoldre amb la conclusió d’un debut acceptable per part del valencià.


En la vessant vocal, una altra de les qüestions ressenyables, novament el públic, sempre tan sobirà, i afortunadament madur, va impartir justícia amb els aplaudiments. Potser s’esperava més, o potser alguns hooligans es mostraren en desacord per no tindre la ucraïnesa Oksana Dyka com a Aïda. En qualsevol cas l’elenc de veus principals estigueren també dins de la suficiència, és a dir que en cap moment es va arribar a l’èxtasi. Suficient es mostrà Rafael Dávila com a Radamés, amb bona projecció, col·locació, però sense arribar a les cotes de supèrbia expressió que els aficionats tant i tant han aclamat amb una de les òperes més conegudes i representades. En la mateixa línia es mogué Maria José Siri com a Aïda, amb un inici d’òpera molt esperançador que a poc a poc anà rebaixant les expectatives. A mesura que el tercer i quart acte transcorrien, els més exigents pel que fa a àries, la portaren a descuidar i retallar els pianíssims o els perfilats. Amb tot, es mostrà entregadíssima per colpir amb l’expressió, desimbolta amb l’acció, arriscant en la mesura de les possibilitats en els reiterats aguts (i que tant esperen els hooligans), però no exempta de colpejar la melodia en els moments enèrgics. Novament una Aïda suficient, acceptable que probablement va saber a poc. Molt més desigual estigué Maria Prudenskaya com a Ameris, la mezzo va patir la contradictòria del seu propi timbre. Amb solvència en el registre mig i agut, es va veure ofegada per la foscor i la poca projecció del seu registre greu. Solvent en el tercer acte, on se li exigeix tot el drama i música, que serví per refer la poca rellevància que mostrà en el primer i segon, però clarament molt per baix del nivell oferit per Siri i Dávila.

Pel que fa al baix i barítons, van acabar tot i ser papers secundaris (uns més que altres) els més destacables positivament. Gabrieli Viviani assolí un dels millors papers d’aquesta Aïda com a Amonasro, on el rei etíop estigué el més segur i complet de la nit. Malgrat la veu intermèdia, gaudí de projecció i color homogeni en els registres. Contràriament estigué Alejandro López, com a rei d’Egipte (o d’on fóra) amb un vibrato tan lleig que obligava a desatendre les seues intervencions. Finalment Ricardo Zanellato com a Ramfis estigué una de les millors veus del repartiment. El baix es mostrà uniforme en els registres, amb projecció i un timbre esgarrifós que ajudà a creure la sanguinolenta transcendència i la malvolença del despietat sacerdot.


Ara bé, allò que suscità més comentaris fou, sens dubte, l’escenografia. Ètnies que guerregen, civilitzacions tribals que fan de la condició humana un mer tarannà irracional, quasi salvatge i animal. Juga McVicar amb l’atemporalitat i la desubicació i això amb una Aïda que s’ha martellejat a base de piràmides i egipcis fastuosos sempre serà un motiu de crítica, sobretot per als puristes. Tanmateix la proposta obliga l’espectador a pensar, a buscar perquès, a trobar explicacions, o ubicar i repensar situacions. D’acord, potser esdevenen situacions un poc massa surrealistes com escoltar “Glòria a Egipte” i veure una dansa entre la capoeira i el kung fu, o que el drama parle contínuament de dues civilitzacions (egípcia i etíop) i que l’escena estiga atapeïda de tribus diverses, llunyanes, diferencials..., o que la Marxa triomfal no estiga adobada de camells i faraons..., molt menys acceptable és que algú deliberadament decidisca censurar una creació perquè ens considere immadurs (o conservadors) per veure una dansa purament tribal, una escena d’oracle sanguinolenta o quatre morts a conseqüència de les guerres. Al remat, McVicar no recrea res més diferent que la nostra més crua realitat actual.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next