La periodista Helena Cívico i Diego Gómez, l’alcalde d’Alzira, junt a Moisès Vizcaino, van rebre i van donar la benvinguda a la Casa de la Cultura d’Alzira. L’alcalde de la localitat va llegir alguns fragments d’una carta de Paco Muñoz al periodista Antoni Mestre durant la ‘transició’, on s’observava la passió en defensa del valencià d’ambdós i es concloïa que ja podien dir el mot de País Valencià sense que els multaren.
L’editor i coordinador de La Veu del País Valencià, Moisès Vizcaino, va iniciar el Consell de Seguiment, l’assemblea, “per a dir la nostra” al projecte comunicatiu de fer premsa en valencià en forma d’empresa cooperativa valenciana i crear un mitjà de comunicació en valencià, en el català de València, i amb l’objectiu de vertebrar de nord a sud i d’est a oest el País Valencià. Va remarcar, a més, el canvi polític passat i va elogiar l’equip de La Veu, que humilment està remant per a fer realitat l’objectiu comunicatiu del medi digital.
També va subratllar que aquest digital va nàixer fa poc més de 3 anys a l’Institut Lluís Vives amb pronòstics “no massa afalagadors”, però s’ha resistit més de 3 anys i “les coses van bé, des del punt de vista econòmic i des del punt de vista de l’increment de la incidència social i comunicativa”, tot i que es volen aconseguir més canvis per tal d’arribar a més gent i vincular-se amb altres mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i aplegar així a més gent i tenir molta més incidència mediàtica, perquè les notícies estiguen centrades des de la perspectiva i els interessos valencians, amb empresariat del País Valencià.
Creixement ‘espectacular’ de La Veu
El director de La Veu, Xavi Pérez, i el periodista Leo Part van explicar la solvència econòmica, els ingressos i despeses i el creixement espectacular de La Veu del País Valencià. Van assenyalar que, malgrat el canvi de Govern, al País Valencià, més del 80% dels continguts de la Generalitat Valenciana, tret de la conselleria d’Educació i Cultura, es fan en castellà, quan fa 30 anys, el 1984, es feien les referències del ple del Consell valencià en la llengua pròpia i hi havia, fins i tot, un servei de notícies de la Generalitat Valenciana en valencià: “La Generalitat informa”.
Per tant, cal denunciar la regressió absoluta d’aquests 20 anys de Govern antivalencià del PP. Tanmateix, açò no pot servir d’excusa per a acceptar aquesta desvalencianització i castellanització total o quasi total per banda del PP. Va marcar l’objectiu d’arribar a més de 200.000 visites per a millorar la posició que han aconseguit assolir en el rànquing que auditen els mitjans dels Països Catalans, on han aconseguit situar-se en el número 18. Va destacar la independència, la llibertat absoluta, la capacitat crítica per a millorar el poder d’influència social en la societat valenciana des del rigor i la veracitat dels continguts.
Xavi Pérez ens va fer coneixedors del bon tracte que va rebre per part dels representants del PP i de C’s, així com de la resta de diputats, quan va denunciar, en una reunió al Parlament valencià, la necessitat de discriminació positiva cap al valencià per a compensar tantes dècades de discriminació i d’opressió. Semblava que tots estaven pel valencià, cosa que ens va alegrar molt.
Per la seua banda, Leo Part va anunciar alguns canvis de disseny i tecnològics, va remarcar la llibertat, la independència i la incidència crítica per a defensar el nostre territori cultural, va fer una aproximació al retrat robot dels lectors -quasi tantes dones com homes, gent jove, per procedència geogràfica variada, tot i que el gros de lectors es basa en el País Valencià, però també compta amb milers de gent de Catalunya i les Illes, principament.
La Veu, per la plena capacitació lingüística
Eduard Ferrando, com a encarregat del departament de Correcció, va començar dient que dedicar-se a la llengua en aquest País Valencià és una activitat “d’alt risc”, mentre esmentava això del “requisit lingüístic”. Ferran Suay, molt preocupat pels marcs cognitius i el valor dels mots, va suggerir en veu baixa que s’havia de dir “plena capacitació lingüística”, en compte d’això del “requisit”. Ferrando va dir que el model de llengua que es feia servir era el de les entitats competents i el de la Universitat de València; s’estava treballant sobre un llibre d’estil i la nomenclatura territorial.
El responsable de Finances, Jordi Vizcaino, va explicitar les despeses i ingressos amb més detall, advertint que estava tot pagat, que s’havien finançat les pèrdues inicials del primer any, que no existien deutes, llevat del deute privat d’un col·laborador que s’ha de restituir. Miquel, com a encarregat de les relacions externes, va explicar les relacions comercials, el sistema de la publicitat i va remarcar la funció cooperativa i social de La Veu, necessària per a vertebrar el País i fer un canvi social com a economia cooperativa i social alternativa al que hi ha ara de manera hegemònica.
Ricard Sentacreu, director de PilotaVeu, va explicar la tasca de promoció i difusió de la pilota valenciana com a element vertebrador del País Valencià -com la llengua o les bandes de música- i va explicar que l’equip estava format per Guillem, Ulisses i ell mateix, i que treballaven amb notícies i articles d’opinió per a convertir el mitjà de comunicació de La Veu en un mitjà de referència de la pilota valenciana. Continuà afirmant que cal estendre i difondre la pilota a l’escola, amb informació fiable i de qualitat; que hi ha convenis amb Escola Valenciana i ACPV i, potser prompte, amb l’AVL. Al País Basc, la societat creu en la pilota basca molt més del que creu la societat valenciana en la pilota valenciana perquè la tenen instal·lada al si de la societat. Va esmentar, també, la col·laboració amb altres mitjans de comunicació del domini lingüístic catalanoparlant, com directe.cat i d’altres, amb l’objectiu de crear un espai de comunicació interconnectat i compartit en la nostra llengua.
Joan Puig, responsable de directe.cat, va manifestar la seua satisfacció per la consolidació del projecte de La Veu. Fa dos anys que es van conèixer i van fer un acord de col·laboració. A més, fa poc hi hagué una reunió a Vinaròs per tal d’augmentar la col·laboració i crear un espai de comunicació més fort i consistent en llengua catalana que abrace el País Valencià, les Illes, Catalunya, la Franja i la Catalunya Nord. La Veu, connectada amb directe.cat i d’altres mitjans al corredor comunicatiu mediterrani en català, des de la modèstia i humilitat, és el 6é mitjà en català (amb quasi un milió de visites), està a poca distància d’El Punt-Avui i si els diferents mitjans col·laboren i cooperen tots tenim molt a guanyar i molt poc a perdre. El procés de Catalunya pot ajudat a millorar les relacions de comunicació, econòmiques, tecnològiques, etc., perquè el que passe al Principat pot servir per a conèixer-nos molt millor i descobrir-nos cadascú: des de Catalunya no es coneix bé el País Valencià i tampoc a l’inrevés.
Davant algunes ‘veus de sirena’ que apunten que caldria que La Veu es convertira en un diari de paper, cal remembrar que el diari El País ha anunciat: “seguirem fent paper fins que podem!”. El que és realment important és tenir mitjans de comunicació públics en llengua pròpia i no estar mediàticament colonitzats per mitjans aliens, que no defensen els interessos del País Valencià, sinó el contrari. Com advertia Joan Fuster: la política que no fem, la fan contra nosaltres. Jordi i Miquel anuncien que entre els objectius empresarials de La Veu estan els d’incrementar els ingressos, créixer en agermanats, arribar a més ajuntaments, impulsar la cooperativa de treball associat, pagar millor als treballadors, incorporar més gent al projecte i un llarg etc., tot per a vehicular i vertebrar comunicativament el País Valencià. Perquè l’imaginari valencià estiga present i s’incidisca en altres diaris, cal millorar-ho tot: la tecnologia, el treball en equip, la intel·ligència emocional i comunicativa col·lectiva, créixer en lectors i seguidors a les xarxes, etc. Actualment hi ha més de 100.000 lectors al mes i hi ha la possibilitat de fer un suplement cultural des de la Veu del País Valencià, el 2016, si es troba el finançament adequat.
Es van presentar també alguns dels reptes pendents de ciberperiodisme valencià: canviar el sistema comunicatiu actual, aportar mitjans de comunicació en valencià, tenir més transcendència i influir en la societat i crear opinió pública, així com parlar de tu a tu a Catalunya de projectes per a construir el corredor mediàtic català -cosa que no es aconseguirà si, des de cada territori, no es fan els respectius deures-, intercanviar continguts amb diaris digitals, ràdios i televisions sense fronteres ni barreres, a l’estil de Saó i El Temps, potenciant així la nostra llengua sense posar-nos límits i estretors mentals.
L’opinador de La Veu, David Barrachina, va explicar la necessitat de fer mecenatge i publicitat per a donar a conèixer la Veu del PV, promocionar-lo al mercat amb l’objectiu de donar-li la visibilitat que cal.
Pel que fa a Encarna Canet, opinadora i membre d’Inicativa Animalista, va remarcar el retrat dels lectors de la Veu: dones joves, universitàries. Va recordar el nou atac al valencià per part d’un grup de quatre professors d’econòmiques que no volen que el professorat siga competent en aquesta llengua.
Antoni Infante va felicitar l’equip de La Veu i va recordar que hi ha més de 400.000 persones al País Valencià vinculades a ONGs. Per tant, hi ha espai i xarxes socials per a incidir i arribar molt més. També es va tractar la necessitat de fer servir un llenguatge inclusiu, que no significa desdoblar mecànicament, i que no discrimine ni excloga les dones. Va recordar també el que ja s’havia comentat a l’assemblea d’Antella: que fer fora de les institucions al PP era una condició necessària per al nostre redreçament com a país, però que no era una condició suficient.
Moisés Vizcaino va apuntar la necessitat de defensar la llibertat d’opinió i dels filtres, quan siguen insultats, però cal preferir l’autoregulació, que predomina en La Veu, tret en alguns casos en què la gent ha buscat fer-li mal, però es tracta d’una minoria que va a menys. Va dir també que els polítics del Govern actual no ens haurien de fallar i que els sectors que han defensat la fragmentació de la llengua i ens han fet molt de mal haurien de demanar perdó.
El columnista Ignasi Mora va explicitar la necessitat de plantejar la situació d’emergència i el retrocés actual de la llengua, el fracàs de la LUEV, la necessitat de redactar lleis d’igualtat lingüística per a ser ciutadania plenament en valencià, perquè la igualtat lingüística és molt potent.
Ferran Suay plantejà qüestions i objeccions al llenguatge inclusiu o “políticament correcte”, perquè considera que canviant el llenguatge no es canvia la realitat -si es proposara que es deixaren de fer servir els possessius, per exemple, no canviaríem l’hegemonia de la propietat privada i del capital- i proposà, d’altra banda, que es crearen àrees de treball entre les assembles anuals o bianuals de seguiment.
Abelard Muñoz va dir que, fa tres anys, al Lluís Vives, semblava que el projecte de La Veu no anava a ser molt consistent i durador, però que ara va molt bé i això és una injecció de moral. També va parlar de la necessitat de distingir entre informació i opinió i va afirmar que la visibilitat està directament relacionada amb la producció pròpia. A més, va plantejar la possibilitat de crear un equip d’investigació.
Josep Daniel Climent proposa més informació, un pla estratègic, millorar la web, millorar les aplicacions per al mòbil i les noves tecnologies, titulars que vagen canviant cada dia, organització per àrees i matèries, etc. En la línia de guanyar més lectors i arribar a més gent; potser caldria incloure esport, inclús futbol regional, seccions d’economia, cultural, etc. per a omplir el ventall de nous lectors. Joanjo respon que anem adaptant-nos cada dia, la gent, el 70%, continua entrant a través de les xarxes socials. El repte és com posar tant de contingut en tant poc espai i notificar les notícies per WhatsApp i Telegram. Joan Puchalt va remarcar la relació entre els articles d’opinió i l’actualitat. Sense anar més lluny, va explicar, en el seu darrer article, com feien servir el castellà o el valencià els nostres representants al Parlament valencià.
En les converses privades, acceptant el discutible fet que hi haja qui cobre i qui no cobre, alguns qüestionaven la distinció entre columnistes i opinadors i inclús la idoneïtat que alguns columnistes, amb posicions clarament contràries als interessos com a poble del País Valencià, participen. Es parlava que calia fixar-se com a objectiu, si es continua creixent, remunerar tot el treball que es fa de manera el més igualitària possible i en la majoria de les converses es remarcava la necessitat d’augmentar la veu de les dones.
Emotiu homenatge a Paco Muñoz
El dinar, al restaurant La Gallera, i l’emotiu homenatge a Paco Muñoz, van cloure la jornada a Alzira de La Veu. Paco va recordar les seues relacions amb l’Ovidi Montllor, amb Raimon, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat, a qui no perdona que encara li diga “mossèn”, potser el darrer mossèn del País Valencià.
Muñoz va reivindicar Marià Albero, ja mort, i Mari Carme Girau; va ironitzar sobre la seua mala salut de ferro; va remembrar episodis de la seua infantesa, fent harca al riu Xúquer, els de Carcaixent contra els d’Alzira, llençant-se pedres al cap; va esmentar les Serres de les Agulles, les Barraques i com al Seminari de Montcada agredien i pegaven per expressar-se en valencià perquè el rector Rodilla era un “orteguià” d’extrema dreta que va formar els capellans del País Valencià des de l’espanyolisme i l’antivalencianisme, com s’insinua en l’entrevista que li ha fet La Veu a Paco Muñoz. Va explicar, també, que prompte eixiria el CD per a majors i per a infants que recollia la seua obra completa com a cantant valencià i que el Tall Anglés no li havia vedat mai els seus DCs, inclús va contar l’anècdota d’un roquer que li va demanar si podia donar-li dos besos perquè s’havia criat escoltant les seues cançons.
