Sergi Tarín / València.
“Uf, quin fàstic que doneu”. La frase la pronuncia Isabel Bas, esposa de Francesc Camps, en direcció a la filera de fotògrafs. Un gest de nas arrufat que no se sap si es degut a una crítica als límits de la llibertat d’informació o a l’escassa reglamentació tèxtil dels periodistes, grenyes poc pentinades incloses, i a l’excés de cromatisme enmig la sobrietat exigible de vestits, corbates, lacats, cosmètics, tints i el negre absolut de robes eclesiàstiques. Entre el públic hi ha algun clergue amb alçacoll i, fins i tot, un cardenal, Antonio Cañizares, que ha vingut en AVE des de Madrid guiat pels fulgors creuats de Déu i del Cèsar.
El també arquebisbe de València és l’encarregat, aquest dijous, de presentar la tesi doctoral feta llibre de Francesc Camps. Un volum de prop de 700 pàgines: “El sistema electoral proporcional i el majoritari: votar una llista, votar un candidat”. Una aportació acadèmica mereixedora d’una crítica gens acadèmica: “Donarà molta llum allà on hi obscuritat i tenebres a Espanya”, diu monsenyor i prega als assistents posar-se ferms i recitar l’Avemaria. Tot ocorre a la Universitat Catòlica, concretament a la seu clavada a la Big Apple de la burgesia capitalina, al carrer Jorge Juan, on la blasfèmia pot endolcir-se amb xocolates a preus de porcellana i el dolor de l’ànima es fa més suportable sota les vaporoses teles dels dissenyadors més de moda.
Entre el públic, Camps fa recompte a picada d’ulls “d’amiguets de l’ànima” encara vigents, és a dir, bona part de l’últim Consell: Juan Cotino, Paula Sánchez de León, Mario Flores, Belén Juste i Maritina Hernández. I algun que altre nou i vell referent de l’actualitat dretana com ara el vicepresident de les Corts, Alejandro Font de Mora; el vicesíndic del grup parlamentari del PP, Alfred Castelló, i la diputada nacional Elena Bastidas. També hi ha el director de la tesi, Vicente Garrido, president del Consell Jurídic Consultiu, i la germana i el fill major de Camps. En veritat, un paisatge mimètic, però amb joc de cadires, d’aquelles sessions de desembre de 2011 i gener de 2012 del judici pel cas del vestits. En aquell temps, la farmacèutica Isabel Bas tampoc no encertava amb la fórmula magistral contra el pecat d’ira i donava el bon dia a periodistes i jutges amb un “fill de puta!” de vegades de tot cor, és a dir, amb tota l’extensió a l’aire del dit cor.
“He vingut a parlar del llibre, com Umbral”, advertix Camps als micròfons amb afanys de dramatúrgia hotelera. Una obra que va parir entre dolors de Gürtel i que va llegir, al poc de ser declarat no culpable per un jurat popular, a la universitat Miguel Hernández d’Elx entre protestes i espentes policials. “Ha guanyat aquest, doncs que goberne!”, resumix el tom enciclopèdic. De fet, la proposta de Camps es l’assimilació a Espanya del sistema electoral britànic, on cada diputat representa una circumscripció. A l’Estat hi hauria 350, cadascuna d’uns 130.000 habitants. El diputat seria el més votat, cosa que, segons l’autor, fomentaria el bipartidisme, “el millor perquè una democràcia siga creïble i estable”.
I per a defensar això, Camps elogia Winston Churchill, a la portada del llibre i fent un míting a Manchester, pujat a un tramvia. “No hi ha banderes ni artificis, només el polític amb la gent”, diu justament a qui la Guàrdia Civil considera, presumptament, el principal recaptador de cinc caixes B al PP valencià per a omplir, precisament, de moltes banderes i de molts grans artificis les campanyes i així jugar amb avantatge a la resta de partits. Una superioritat reflectida en regals com els 580.000€ a Mariano Rajoy en forma d’instal·lacions a la Fira València, tot diners públics, per a la celebració d’un congrés del partit al 2008.
A més, la tesi arriba a conclusions ben esclaridores, ja que segons la proposta Camps, el Partit Popular hauria obtingut la majoria absoluta a les darreres eleccions amb 215 diputats (ara en té 123), el PSOE haguera passat de 90 a 46, Podem de 69 a 71 i Ciutadans no n’hauria obtingut cap. “Aquest és el model per a fer un pas endavant i la resta, llistes obertes o partits que passaven per allà, és un embolic”, reflexiona il professore, qui durant dues hores mostra tot tipus de mapes on els partits judicials, les comarques i les províncies esdevenen claus “perquè a Espanya cada cosa és essencial” i “tot és Espanya”.
“No hi ha infelicitat major que saber, quan acaba un partit de futbol, si fou penal o no fou penal. Un horror!”, sintetitza Camps el sentiment que li espentà a escriure 700 fulles per alleugerir la ciutadania de les insuportables incerteses electorals. Un aportació de gran pes acadèmic per a Garrido, qui reconegué que havia recomanat Camps no publicar la tesi abans dels darrers comicis perquè no li la plagiaren i acabara reproduïda “en fascicles als diaris”. De fet, l’obra s’ha posat hui a la venda per 46€ i, una volta burlada l’ambició sense mesura del periodisme imprès, val a dir que, al tancament d’aquesta edició, s’ignora encara la suma definitiva de quilòmetres de cua per a adquirir el llibre.
