En els propers dies recordarem la data del 24 de març de 1766, fa 250 anys, en què Almussafes va deixar de pertànyer al senyoriu del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna per a incorporar-se a la Corona –o el que era el mateix– al patrimoni reial del rei Carles III. D’alguna forma venia a significar un canvi de senyor, però els habitants d’Almussafes tenien dipositades moltes esperances en eix canvi, ja que constituïa el seu alliberament de l’explotació a la que l’havia sotmès el Monestir durant poc més de quatre segles. Per a arribar a això, el rei havia admès com a just el plet de tempteig instat pel síndic Antoni Albuixech davant el Consell d’Hisenda pel qual el poble havia de pagar al Monestir les tres mil sis-centes set lliures, dos sous i deu diners de moneda corrent de València que equivalien als diners pagats antigament per la propietat i per la possessió de la jurisdicció. D’esta forma, la vil·la s’incorporava a la Corona sense cap despesa per a ella.
Des que Jaume I va conquerir el Regne de València, en 1238, i va fer donació del senyoriu de la vil·la al primer senyor, Garcia d’Ahuero, en l’any 1242, havien passat 524 anys. Els primers 109, baix la submissió de nou senyors feudals laics que –ja fora per successió o per escriptura de venda o donació– el tingueren en propietat i, a partir de 1351 i fins la data de 1766, en un total de 415 anys més, va pertànyer al Monestir de la Valldigna i va tindre com a senyors a un total de més de 70 abats, l’últim dels quals fou Fra Joaquim Cucarella.
El vuité senyor d’Almussafes –encara dins la primera època– En Joan Roís de Corella, junt el seté –En Ramón Escorna– lluitaren contra el rei Pere IV en la Guerra de la Unió i, en perdre en la batalla de Mislata en desembre de 1348, el rei els condemnà a mort i foren executats. Com a conseqüència d’això, els seus bens foren confiscats. A continuació, el rei va fer donació del senyoriu a En Garcia de Lloris, però, davant la necessitat de compensar a la vídua de Corella per la seu dot –usada per a comprar-ne la propietat feia dos anys–, hagué de recuperar la propietat i, de forma prou impulsiva –per la rebel·lió dels antics senyors executats i els vassalls del senyoriu–, la va vendre al Monestir.
El metge En Josep Bosch Marí diu al seu llibre “Almusafes. Noticiario Histórico Costumbrista” que “La venta de Almusafes al monasterio de la Valldigna se llevó a cabo, a pesar de que en varios privilegios, actas de cortes y pragmáticas, el rey Pedro IV había prometido en juramento no enajenar derechos, rentas, regalías, jurisdicciones y ciertos pueblos del reino de Valencia…”. A més d’això, “a los eclesiásticos y religiosos les estaba prohibido adquirir bienes de realengo…”. En aquella venta foren incomplides pel rei ambdues coses i això comportaria nombrosos plets entre els pobladors i el Monestir que sempre perdien els vassalls, perquè el Monestir era dipositari de tota la jurisdicció i al final en tots els plets acabaven donant-li la raó.
El pare Luís Duart Alabarta, autor del llibre “Señorío de Almussafes”, acaba el seu extens treball coincidint amb eixa data de març de 1766, que arreplega els fets d’aquell dia 24, que suposaren el final de la dependència del Monestir, al mateix temps que Almussafes s’incorporava a la Corona.
Per a recordar els fets que passaren fa dos-cents cinquanta anys, s’ha preparat una exposició al Centre Cultural que s’inaugurarà el dilluns 21 de març i estarà oberta fins final de mes. Aquesta conté el document original del «Libro de Incorporación al Patrimonio Real de los derechos de Jurisdicción y al Común y Villa de Almusafes de los Dominical en el año de 1766». A més, es projectaran els fragments de l’obra de teatre en vídeo “Un passeig per la història d’Almussafes”, que recullen escenes relatives a tal efemèride, n’hi haurà una còpia del document que es podrà consultar i tocar i podran visionar-ne les seues pàgines digitalitzades. Per últim, l’exposició també disposarà d’un parell de panells explicatius.
*Cecilio Alcaraz Albaladejo és cronista d’Almussafes
