‘El valencianisme republicà 1837-1977’ mostra a través de 14 panells explicatius amb fotos simbòliques de cada època, el recorregut entre el primer periodisme popular valencià o les publicacions carlines i republicanes del XIX, l’esclat del primer valencianisme polític d’inici del segle XX fins aquell que s’anomena en la mostra com ‘L’explosió fusteriana’, entre 1962 i 1977.
Una primera part (1837-1900) mostra les arrels populars del moviment amb el naixement de la premsa satírica, els sainets i certa premsa liberal com a recuperadors de la llengua. En una segona part, l’exposició s’endinsa en les arrels cultes del moviment amb el Romanticisme i la Reinaixença literària de figures com Constantí Llombart o Teodor Llorente o entitats com Lo Rat Penat.
L’exposició arriba així al primer valencianisme polític (1900-1918) amb l’Assemblea regionalista valenciana inspirada en Solidaritat Catalana i la creació el 1915 de Joventut Nacionalista Republicana. El període 1918-1923 és el de l’impuls de la Declaració Valencianista (1918) i la reivindicació del dret del poble valencià a constituir un estat, o amb la publicació d’obres que vinculen el País Valencià amb la nacionalitat catalana com Síntesi del criteri valencianista, d’Eduard Martínez Ferrando.
Els anys trenta són els de la creació d’Acció Cultural Valenciana, entitat pancatalanista federada amb Catalunya i Balears, les Normes de Castelló (1932) amb el reconeixement de la unitat lingüística i l’arribada de la II República. Ací, el valencianisme republicà viu un període d’efervescència amb la creació de nombroses formacions com Esquerra Valenciana, Partit Valencianista d’Esquerra, Esquerra Republicana del País Valencià i també de nombroses publicacions.
El valencianisme també arriba al Congrés dels Diputats per primera vegada l’any 1933 amb Joaquim Reig, d’Unió Valencianista, escollit per Barcelona en la llista de la Lliga Catalana i el 1936 amb Vicent Marco, diputat per València d’Esquerra Valenciana, integrat posteriorment al grup d’Esquerra Republicana de Catalunya i que la mostra anomena ‘L’eclosió republicana’.
Són anys de lluita per l’estatut valencià, del qual s’arriba a redactar un avantprojecte l’any 1932 i es convoquen diverses manifestacions al seu favor. En paral·lel, nombroses iniciatives culturals en favor de la recuperació lingüística floreixen en l’anomenada ‘La primavera cultural’. L’arribada de la Guerra Civil bloqueja l’impuls de l’estatut valencià tot i aconseguir una institució preautonòmica com va ser la Conselleria de cultura del consell provincial de València, creada l’any 1937, que, entre altres coses, declara el valencià cooficial al territori, impulsa nombroses institucions culturals i assoleix les Normes de Castelló com a oficials.
La dictadura franquista condueix a l’exili nombroses personalitats valencianistes destacades, d’altres són afusellades o mortes a la presó. Alguns dels exiliats creen casals valencians a l’exterior, algunes publicacions com Senyera, Mediterrani o Terra Valenciana. També es creen alguns partits nous com el Bloc Nacionalista Valencià Republicà, Acció Democràtica Valenciana o Ordre Internacional Valencianista.
A l’interior, s’articula una resistència cultural en primer terme poeta o folklòrica amb tertúlies en què intervenen Xavier Casp i Miquel Adlert, antics dirigents socialcristians que funden una editorial, Editorial Torre, que esdevé la plataforma de les primeres publicacions d’Estellés i Joan Fuster. S’inicien també classes de valencià en institucions com Lo Rat Penat i algunes editorials que publiquen autors en llengua pròpia.
L’exposició culmina en ‘L’explosió fusteriana (1962-1977)’ amb la publicació de Nosaltres, els valencians (1962). És, segons la mostra, la posada al dia del valencianisme republicà i la seua relació amb la resta de territoris de parla catalana. És l’època de l’efervescència cultural dels Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall; del naixement de noves formacions polítiques, l’obertura de llibreries, editorials, dels Premis Octubre.
La mostra està organitzada per la Fundació Josep Irla i ha estat dirigida per Josep Vall amb l’assessorament històric dels historiadors Antoni Furió i Pau Viciano, amb la documentació d’Arnau Albert.
