Les oblidades del franquisme: les víctimes que no sabien que eren víctimes

‘Les víctimes sense plor’ dóna veu i posa rostre a les dones que van haver de tirar endavant en la dictadura elles soles: “No són víctimes de violència directa, sinó de violència estructural, aquest és el pòsit en el qual van haver de viure”, explica la directora del documental, la periodista Vanessa Perondi.
24 març 2016 01:00h
Olivia Carballar / La Marea.

-Venim perquè signe vostè.

-I què he de signar?

-Que el seu marit ha mort per mort natural.

-El meu marit estava molt sa, molt sa i molt bo. El meu marit ha mort perquè el van afusellar vostès.

-Com diga això l'afusellarem a vostè també.

-Doncs que em porten, ja m'és igual. Ja criarà els meus fills alguna de les meues germanes. Me n'heu llevat a tres. Què voleu que diga? Que el meu marit ha mort de mort natural?


“Mamà digues que sí”, pregava Fina Rus, amb quatre anys, a la seua mare. Hui, amb 80, reconstrueix aquesta història en Les víctimes sense plor, un documental que dóna veu i posa rostre a les dones víctimes del franquisme que no sabien -ni elles ni la societat- que eren víctimes. “No són víctimes de violència directa, sinó de violència estructural, aquest és el pòsit en què van haver de viure. Són les últimes de la cadena i no han sigut reconegudes com a víctimes, encara que també ho van ser”, explica la directora, la periodista Vanessa Perondi.

El documental arreplega les històries de sis dones de la Badia de Cadis des de diferents perspectives: les que van viure directament com es van endur el seu pare a l'escamot d'afusellament, les que van arribar a militar clandestinament en la transició i les que van nàixer ja en democràcia. Són Elena Fernández, Fina Rus i María Rodríguez -filles d'afusellats- i Pilar Navarro, Rocío Palacio i Raquel Bolarín -nétes d'afusellats-. En totes elles, sobretot en les més majors, existeix un denominador comú: la por. I aquesta por, afig Perondi, s'ha traspassat entre generacions. “Rocío representa la superació de la por, perquè va créixer pensant que el seu avi havia descurat la seua família perquè s'havia dedicat a la política i estava assumint el risc que el mataren. Que era un egoista, però aquella imatge va canviar quan va veure la pel·lícula Terra i Llibertat, de Ken Loach”, explica la directora. Raquel, la més jove, explica el “silenci pedagògic”, el dèficit educatiu de les noves generacions, no saber realment què va passar.

María i la seua família vivien en una casa gran. Quan van afusellar el pare, la seua mare va haver d'agafar els seus sis fills i els seus 25 anyets i ficar-los a tots en una xicoteta cambra perquè no podia mantenir aquell immoble. “Jo veig aquestes coses ara, que tiren [ la gent] al carrer i em fa molta pena. Jo ho he passat. La meua mare amb 25 anys i sis fills per a lluitar en aquell temps”, relata en el documental. “Són dones que van haver de recórrer a l'auxili social bé perquè els seus fills pogueren assistir als menjadors socials bé perquè pogueren anar a l'escola o bé per a deixar-los com a interns en determinades institucions… I van haver de tirar mà de la caritat que van instituir els que havien matat el seu marit o el fill o el pare. Açò és molt dur”, reflexiona la historiadora Alicia Domínguez.

La psicòloga María López, que va participar en el projecte de localització de fosses de Víznar-Alfacar, destaca la interiorització de la culpa, de l'estigmatització, del duel no tancat. I Pilar Peruyera, vicepresidenta del Fòrum per la memòria del Port de Santa María, amb un dels penals més importants en la dictadura, incideix en una imatge que es repeteix sense parar: la de la dona que va a veure el pres i no sap si estarà o no. Assegura Elena que la seua mare es va desmaiar quan va acudir a la presó i en lloc de veure el seu pare va veure una bossa amb els seus estris. Ja no estava.

Perondi va decidir mamprendre aquesta iniciativa al costat de la realitzadora Sara Gallardo després d'entrevistar una de les nebodes de les roses de Tabacalera, tres dones cigarreres a les quals van assassinar. “Aqueixa història va inspirar un curt documental que van gravar un company i Sara. Ací la vaig conèixer a ella, que havia participat en Les Constituents i El tren de la llibertat, i, uns mesos després vaig conèixer María, una de les protagonistes. En aquell moment vaig saber que no volia parlar de les dones represaliades directament, sinó de les que van quedar”, recorda amb emoció Perondi. I ambdues van iniciar la primera obra de Relatoras Produccions, una empresa amb la qual pretenen narrar històries relacionades amb els drets humans.

El documental, estrenat en Sant Fernando davant un auditori absort, ha sigut autofinançat: “És molt humil, però molt digne. Hem treballat amb molta emoció. Xavals joves ens han fet el so; Miguel Medina, la banda sonora, que és increïble perquè la va compondre a cegues mentre li anàvem explicant les històries. És digne d'admirar, és una passada”.

El seu objectiu ara és projectar la cinta en diverses institucions per a reconèixer per fi aquestes víctimes que no van poder ni permetre's el luxe de plorar. Totes elles, que no es coneixien entre si, s'han reconegut unes en altres en veure's. El documental les ha ajudat a traure el que tenien dins, a apoderarse… “Encara que María ho ha explicat, però no ha aconseguit veure-ho”, conclou Perondi. La seua condemna va ser per a tota la vida.

Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea (Llicència Creative Commons). Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next