L’Orquestra de València busca (el) director

Temporada de primavera. Segon concert d’abonament

Sixto Ferrero / València

Hi ha un vídeo per youtube —més aviat diversos però són el mateix manipulats que porten a enguany— on mostra el galà Leonard Bernstein al capdavant de la Filharmònica de Viena al ‘Musikverein’ en l’any 1984. Interpreten magistralment  la Simfonia núm. 88 en sol major H. 1/88 de Haydn. Quan acaben i la gent aplaudeix, el xicot de Lawrence dóna novament l’entrada al quart moviment. El Finale. Alegro con spirito és, naturalment, un moto perpetuo.

No obstant això, el nord-americà dóna l’entrada i pres i disposat es creua de braços. L’orquestra continua, va sola. Ell, amb els ulls, les celles, lleus moviments d’acceptació amb el cap i el somrís que sempre l’ha caracteritzat, tret dels assajos on s’irritava amb facilitat (mireu-vos el vídeo de l’assaig amb Carreras per a l’estrena del West side story), dibuixa els accents, les apoggiatures, els incisos..., la música. (El vídeo de sota està complet i permet accedir directament al quart moviment)
 

Malauradament cap dels dos protagonistes que oferiren el concert de divendres al Palau de la Música, el segon de la recent Temporada de Primavera, són els d’aquesta anècdota musical susdita. Tanmateix, més enllà de comparances injustes davant els fets esdevinguts divendres, podem dir que l’Orquestra de València es comportà com la Filharmònica de Viena. Sense dubte. D’altra banda, el violinista i director francès o bé s’havia mirat el vídeo de dalt o va pecar de confiança.

El programa presentat acomplia amb escreix la funció de no molestar el públic. L’obertura de Les criatures de Prometeu i la Simfonia núm. 1 en Do major op. 21, ambdues obres de Ludwing van Beethoven; mentre que en la segona part s’oferí la Simfonia núm. 3 en Re major D 200 de Franz Schubert i la Simfonia núm. 1 en Re major op. 25 “Clàssica” de Serguéi Prokòfiev, són obres de repertori fixe que han sonat tant al Palau que fins i tot els ‘skaters’ del llit del Túria poden reconèixer-les en la breu distància.


Jean-Christopher Spinosi.

L’Obertura de Beethoven ja va suposar una declaracions d’intencions. Spinosi va eixir amb la idea de colpir el públic. I va pensar que el públic valencià, entregat de bestreta a tot el repertori romàntic, quedaria satisfet amb el ventall d’escarafalls, postures i posturejos típics com ara bé deixar de dirigir, baixar els braços o fer moviments exagerats. Tota la gamma mostrada, de principi a fi del concert, podrien tindre molta raó de ser. Clar, si tot això expressat s’haguera transformat en alguna cosa qualitativa i diferencial. Doncs tot el contrari, a banda de quedar-se contínuament relegat en el tempo, perquè l’orquestra va seguir, potser per intuïció o per professionalitat de seguir allò que els coneixements musicals del conjunt els mana, amb la interpretació, mentre Spinosi quedava sol marcant fora de temps, o provocant desajustos que allejaven la pulsació i fins i tot la claredat d’alguns passatges virtuosos.

D’altra banda, amb un repertori tan reconegut, difícilment podia oferir res que poguera sorprendre un públic, com intuíem, entregat quasi a qualsevol cosa que se li done. Entregat però, si són estètiques del XVIII i XIX.

La Simfonia núm. 1 de Beethoven ja va començar amb pizzicatos desajustats, millorant durant el transcurs gràcies als bon diàlegs ben enllaçats entre flauta i oboè. Finalment, després de braçades i escarafalls, una orquestra que funcionava autònomament conclogué un acceptable primer moviment. El segon seguí amb la dèria, demanant accelerandos amb el dit, després d’haver perdut la pulsació pels moviments innecessaris. Molt millor estigué el tercer moviment, amb oportuns sforzandos i la corda apoderant-se del llenguatge. El quart i últim moviment començà amb un acord gens homogeni i unes pauses, arxiconegudes, tan llargues com soporíferes; fins al punt de perdre la tensió que funcionalment tenen. Dit d’altra manera, les pauses perderen tota la gràcia que tenen. Una simfonia acceptable amb massa bots i coses cridaneres.


Jean-Christopher Spinosi. (Foto: EP).

La segona part començà amb la Simfonia núm. 3 de Schubert, també amplament coneguda pel públic combregat. Amb pesadesa i desajustos que guanyaren qualitat gràcies als bons diàlegs enllaçats entre els vents. El posterior allegro con brio, encara en el primer moviment, transità per sonoritats fosques, amb poca frescor. Tant el segon com el tercer moviment milloraren en qualitat fins que novament la poca claredat en els virtuosismes del quart precipitaren una simfonia que tenia difícil sorprendre. Així i tot és complex establir què resultà mes òptim si Beethoven o Schubert. Almenys, aquest darrer, Spinosi controlà molt més allò que volia fer amb la música.

Amb la Clàssica de Prokòfiev va haver-hi un millor inici que prompte començaria a perdre el referent de la pulsació. Un fet que acabaria per tornar a esdevenir una orquestra que funcionava per ella mateixa, on no li haguera calgut un director. Només al final del primer moviment una brusca i allargada braçada serví per concloure el moviment allejant el so, en compte de projectar-lo de manera homogènia amb un tuti en forte. Un segon moviment que va saber a poc, donà lloc a un tercer amb una orquestra que feia bo allò que des del pòdium es traduïa en moviments de cara a la galeria. Amb l’enèrgic Finale molto vivace l’orquestra a pinyó evidenciava un Spinosi fent redolins amb les mans a un tempo més lent del que l’orquestra mantenia. Destacaren les flautes amb un virtuosisme extrem ben resolt. Despuntà una orquestra que sense director va fer el que va poder. Tocar i esperar el pròxim amb un vell conegut, l’exdirector de l’OV, Miguel Ángel Gómez-Martínez.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat