Sergi Tarín / València.
Per a Calin Oprea les històries d’hivern al foc són relats de dolor. Els que contava son pare del Porrajmos, “devastació” en romanó, la llengua dels gitanos. Un terme sinistre que fa referència als vora mig milió de romanís exterminats als camps de concentració nazis entre 1940 i 1944. Les últimes xifres del museu de l’Holocaust s’eleven fins als 15-20 milions de morts, la majoria jueus, però també homosexuals, disminuïts psíquics, republicans de l’Estat espanyol i gitanos. En el cas de Calin, romanés, desenes de familiars foren deportats al sud de l’actual Ucraïna, molt a prop de Tansnitria, ara a Moldàvia i al 1940 territori de la Romania del mariscal Ion Antonescu, aliat d’Adolf Hitler en la Segona Guerra Mundial.
“Els tractaren com a gossos, violaren les dones davant de fills i marits, alguns moriren de fred i de fam”, descriu Calin l’herència oral del passat. Una transmissió possible perquè alguns familiars escaparen el 1943 del camp de Koronika, a Ucraïna, després de subornar uns guàrdies. L’Exèrcit Roig estava a prop i havia començat l’inici de la fi del nazisme. Els avantpassats de Calin vagaren durant mesos pel cadàver d’Europa. Cases en ruïnes, aldees destruïdes… Un paisatge de pel·lícula de Tarkovski, una al·lucinació històrica. “Només uns pocs arribàrem a casa amb vida ja al setembre de 1944”, apunta Calin.
Altres patiren una sort pitjor. La besàvia de Tudora Borcoi fou afusellada davant dels néts en un altre camp de reclusió a Transnitria. Poc importà que un altre nét fóra coronel d’Antonescu i reclamara els familiars deportats. La razzia contra els gitanos fou intensa a un país, Romania, on havien estat esclaus fins al 1856. El 2007, el president Train Baescu féu una disculpa pública davant la ferida infectada de vergonya. “Hem de dir als nostres fills que fa sis dècades xiquets com ells foren enviats a morir de fam i fred per l’Estat romanés”, manifestà i demanà que el Porrajmos es contara a les escoles.
Banderes romanís
Els testimonis de Carin i Tudora s’escoltaren este dijous al saló d’actes de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València. L’esdeveniment, organitzat per la Fundació Secretariat Gitano (FSG), és un de tants per commemorar el 8 d’abril, dia internacional del poble romaní i record amarg d’aquell Porrajmos, el Shoa dels jueus. L’Holocaust en majúscula. Divendres està previst que la bandera del poble gitano, una roda de carro roja amb fons verd i blau, onege al balcó de l’Ajuntament i al Palau de la Generalitat. A més, hi haurà recepcions i comunicats institucionals per denunciar el passat i el present del poble gitano, la principal minoria europea i la més discriminada.
Segons Miguel Monsell, tècnic d’FSG, hi ha tres nivells a l’Europa gitana. El 67% es concentra a Rússia, Hongria, Bulgària i sobretot Romania, amb un 26% (un de cada quatre), del total del poble romaní europeu. En un segon escaló, el 14,7%, hi ha Espanya, Portugal, França i Irlanda. Després, en menor mesura, hi ha gitanos a Alemanya, Polònia, Itàlia i Anglaterra. A l’Estat espanyol les xifres oscil·len entre 725.000 i 750.000, un 1,87% de la població. El major índex es concentra a Andalusia (37%) seguida del País Valencià (12,8%), Madrid (9%) i Catalunya (8,7%).
Però els percentatges més agres i cridaners estan referits a la qualitat de vida. Als països dels Balcans, un romaní viu entre 10 i 15 anys menys que un no romaní. I, a Europa, els majors de 65 anys representen el 17,6% de la població. Però si són gitanos cauen al 2,7% (el 3,3% a Espanya), xifres iguals a les de Nigèria i Serra Lleona i només dos dècimes per dalt de països en guerra com el Sudan, Afganistan o Mali. Una piràmide demogràfica que té a vore amb altres tipus de dades esfereïdores. Els gitanos continuen patint una segregació considerable i habiten a barris amb serveis socials deficients. Tampoc no ajuda que el 40% de la població no els vulga com a veïns, segons el baròmetre del CIS de 2005.
Una situació preocupant i alimentada pels estereotips covats als mitjans de comunicació i pel racisme endèmic. Un 15% considera els romanesos com el col·lectiu pitjor valorat, ja que els relaciona amb els gitanos d’esta nacionalitat, pobres majoritàriament, i que es dediquen a la ferralla i al cartró i massa vegades viuen a assentaments i naus industrials abandonades sense mínimes garanties d’habitabilitat. Una estampa incrustada a l’imaginari col·lectiu i que afecta, de rebot, també els gitanos espanyols.
Apostar per l’Educació
Però no sempre ha estat així. Segons Josefa Moreno, treballadora social d’FSG, els gitanos visqueren una època de relativa estabilitat econòmica gràcies als mercadets, activitat que es reglamentà al 1985. No obstant això, la irrupció el 2000 del mercat asiàtic deixà moltes famílies en l’atur. I l’estigma i la xenofòbia latents afloraren de nou en vore’s abocats als oficis més precaris, allà on la qualificació professional és escassa.
Una patologia social amb tractament a través de l’Educació. És el que creu la psicòloga d’FSG, Amparo Moreno, qui trencà el pes social i familiar de ser dona i gitana: “Els meus pares no estaven orgullosos que anara a la universitat. Ara treballe, tinc ma casa i no depenc de cap home”. Segons Moreno, la població gitana manca de referents universitaris que animen a l’estudi, ja que la pobresa sol obligar molts alumnes a deixar l’escola per donar suport a la família econòmicament. De fet, la taxa d’abandó escolar en edats primerenques és del 63,7% enfront de la mitjana del 25%. També és un mal símptoma la segregació de l’alumnat gitano. Hi ha instituts de Secundària que els ajunten a una mateixa classe i molts acaben expulsats per no portar el material a classe. Senzillament no poden pagar-lo.
També és un pes el desconeixement sobre la pròpia llengua i cultura. A Castella i Lleó el govern autonòmic ha editat unitats didàctiques, material lectiu, d’història dels roma. Allà s’explica com els gitanos foren perseguits a Europa amb lleis que buscaven la neteja ètnica. Una de les principals fou la pragmàtica dels Reis Catòlics de 1499, que els obligava a abandonar el nomadisme i sotmetre’s als nobles sota penes de flagel·lació, tortura, presó i esclavitud. Una persecució de segles amb pics com la gran batuda de 1749, obra del marqués de l’Ensenada i bisbe d’Oviedo, qui ideà una xarxa penitenciària per recloure els vora 12.000 gitanos de l’època.
Unes lleis xenòfobes no massa llunyanes. Bé ho sap Francisco Hernández, el tío Paco, primer president del moviment gitano a València. “Durant la dictadura havia de portar la documentació de la camisa que estic vestint ara”, explica al voltant de l’incessant drama “lorquià” entre els gitanos i la Guàrdia Civil, que promulgà fins a 12 articles específics del reglament de servei per escampar l’ombra de sospita sobre els roma. “Es vigilarà escrupolosament els gitanos, cuidant molt de reconèixer els documents que tinguen (…) observar els vestits, esbrinar com viuen”.
Estes normatives foren abolides el 1978, però no l’estigma. Ni tampoc la por. El tío Paco recorda el particular maig del 68 dels romanís. A València es creà aleshores, amb el suport de Cáritas, Pro Gitanos, embrió de la Fundació Secretariat Gitano. I al setembre d’aquell any, al barri de Torrero de Saragossa es llegí una proclama amb romanís vinguts de tot Europa. “Sempre hem estat empestats”, lamenta el tío Paco, una veu ronca de tabac negre. “No hem arribat a la meta, sinó que som al primer escaló. Els escalons són molt alts i cal pujar-los. Els pujarem!”, reivindica tot seguit la necessitat “d’acabar tot allò que comença”. I davant l’auditori ple, “tot el que parle és emoció”, el tío Paco s’aixeca: “Sastipen thaj mestipen”. Que en la llengua des romanís vol dir: “Salut i llibertat per a tots”.
