Una experiència artística multidisciplinar fabulosa. Però, més enllà de la descripció immediata, el concert que tingué lloc ahir dins del Centre del Carme posà en evidència un bon gruix de conclusions importants. Algunes seria bo explicar-les per, d’alguna manera, destacar la importància d’haver-se plantejat un contagi de llenguatges artístics així, davant els immobilismes musicals encara aferrats als rituals musicals a casa nostra.
El Centre del Carme compta des de l’11 de febrer fins al 15 de maig amb l’exposició de Victoria Cano, professora de la UPV, Ecos & Huella. Desde el Trastevere al Carme, una exposició en si mateixa també multidisciplinar per la combinació de materials, els diferents formats i tècniques i l’exposició i presentació de les peces. No obstant això, rere un llenguatge emmarcat en l’avantguarda hi ha allò més elemental, si més no universal i atemporal, com és l’ésser humà, la natura i els elements, i l’empremta que tots ells deixen en la terra al seu pas. Ben bé, Cano registra la marca que deixen amb el seu pas pel món. Aquesta és una filosofia constant que projecta el treball de l’artista.
La capacitat de seducció de Cano per transportar-nos a aquests fets elementals, guanya una força important gràcies en part a la bona gamma de formats i tècniques emprades, des de les projeccions i les instal·lacions visuals, passant per l’escultura i la pintura, però sobretot per la força dels colors triats, així com la distribució espacial dels missatges de les obres. El missatge de l’empremta és per tot arreu reforçat per totes aquestes disposicions artístiques.
Paral·lelament a aquesta persuasiva exposició, estan tenint lloc altres manifestacions artístiques que beuen dels missatges exposats per Cano. Una d’aquestes manifestacions fou la que va tindre lloc ahir, l’estrena de Miniatures per a clarinet sol del compositor valencià Emilio Calandín.
Calandín parteix del quadre/instal·lació Mensaje entre multitudes, una obra que porta aparellada a diferents empremtes humanes una projecció audiovisual on diferents persones llancen un missatge que pretén ser una empremta en el món. La temàtica és diversa i cadascú diu allò que vol només amb la finalitat de respondre una pregunta: “Què diries al món?”.
Victoria Cano explica la seua obra Mensaje entre multitudes. Al seu costat l’editor Jesús Piles (dreta) i Emilio Calandín i Luís Fernández.
Doncs, la proposta de Calandín passa per agafar el nom de les persones que diuen la seua i traduir-lo en un motiu/cèl·lula musical. A partir d’aquest desenvolupa un discurs que, en cas que l’oient conega el personatge, és ben recognoscible, alhora que enginyosament descrit musicalment. Un bon exemple és la miniatura dedicada a l’improvisador valencià Josep Lluís Galiana.
Però, tanmateix Miniatures per a clarinet sol, complau en aquest sentit perquè, el procés creatiu de Calandín combina excel·lentment totes les possibilitats tècniques i acústiques del clarinet per presentar així un seguit de peces breus ben contrastades. Per tant, tot i que compta amb un rerefons descriptiu, subliminar, allò més encisador són els breus discursos desenvolupats a partir de les breus cèl·lules motíviques. Un teball d’artesà dels motius musicals per transmetre qualitats descriptives del personatge, tot a partir del nom.
D’executar aquesta necessària i extraordinària col·lecció de miniatures s’encarregà el clarinetista valencià Luís Fernández Castelló qui aportà al concert la mestressa suficient per interpretar aquelles miniatures que requerien virtuosisme o tècniques esteses molt complexes en el clarinet, com ara bé els slaps. Fernández resolgué amb absoluta professionalitat els canvis de tessitures, els vellutats i perfilats diminuendos, les sonoritat intimistes que proposa Calandin, els enèrgics passatges amb refilets o els misteriosos diàlegs amb frullato.
Sense dubte, aquestes Miniatures per a clarinet sol passaran a ser repertori d’estudi obligat per a clarinetistes. Calandín aconsegueix uns llenguatges que explota amb destresa el clarinet, molt en la línia de peces universals i indefugibles del repertori clarinetístic com ara les Tres peces per a clarinet sol d’Strawinski, L’abisme dels ocelles de Messiaen dins del Quartet per a la fi del món o la Sequència IXa de Berio.
El clarinetista Luís Fernández Castelló.
Finalment, ens vam trobar un concert fabulós, dins d’una exposició molt recomanable, amb una explicació prèvia dels artistes, envoltats per les obres, ubicats dins del museu còmodament, deambulant o deixant-se persuadir pel so de l’empremta. Un format de concert malauradament atípic, però absolutament artístic, i que tan ajuda a la convivència i el contagi de les arts, posades a l’abast de tothom.
