Sussanna Anglés / Castelló.
– Carles, com has aplegat a senador? Conta’ns com va ser…
Després de les eleccions autonòmiques de 2015 es va donar un fet inèdit, la pluralitat del resultat electoral va comportar que si fins ara entre els dos partits de sempre es repartien els senadors de designació territorials, ara els sis que té el País Valencià s’havien de repartir entre cinc forces; Compromís com a tercera força més votada de les cinc, tenia plaça assegurada. Es va iniciar un procés intern dins del meu partit per presentar candidatures, seguint els acords adoptats al si de la coalició, es van presentar un bon grapat de candidats i candidates, va haver una votació, i vaig ser el més votat. Després els òrgans de la coalició van ratificar la proposta, i en el ple de les Corts on es votava, els diputats de Compromís van votar la meua candidatura.
– En temps i dies en què s’està qüestionant molt el paper del Senat… ara que hi estàs a dins: quin paper veus que hi fa, és imprescindible?
Imprescindible, crec, que no ho és, almenys tal com està configurat avui dia. El sistema bicameral existeix en moltes democràcies avançades, i més en estat amb diversitat nacional o tensions territorials. El Senat existeix des de 1834, amb interrupcions. I quan es va decidir recuperar-lo en la transició va ser per donar-li eixe caràcter de cambra de representació territorial que ara té més en sentit testimonial que no real; si al final el que som és una segona versió del Congrés, no té cap sentit; si sols hem de fiscalitzar el govern, ja ho fa el Congrés, si és fer una segona lectura del que es fa al Congrés, tampoc té massa sentit, la veritat. Cal repensar a fons, donar-li atribucions pròpies, ser realment la cambra de les nacions i pobles de l’Estat, el punt de trobada que aquelles matèries de la pròpia estructura territorial de l’estat tinguen la primera lectura en esta cambra i no en el congrés. Si per contra, ha de ser el reconegut cementeri d’elefants o santuari dels aforats, cal eliminar-lo.
– Allò que no s’entén és que estigui, des de la Cambra Alta, tants anys, en concret des del 2005, sense debatre sobre l’Estat dels territoris, tot i que és la cambra en què s’hauria de debatre això: sí o sí i de manera permanent…?
Ací està el problema, que mentre tinga un paper secundari és difícil que funcione com pertocaria; si per abordar per exemple la reforma de l’Estatut del País Valencià, ens hem d’esperar al fet que el Congrés l’aborde, i el Congrés està donant llargues, ara este dimarts ( 5 d’abril) per fi entra en l’ordre del dia del ple de Congrés, si no hi ha govern, i s’acaba esta legislatura, no entrarà a debatre’s en el Senat, i continuarem a l’espera; per això cal invertir l’ordre en assumptes dels territoris, en tot cas, entenem que poc han de debatre diputats o senadores d’altres parts de l’Estat de com ens volem governar els valencians, però eixe és un altre debat.
– Conta’ns un dia a dia d’un senador com vos a la Cambra Alta?
La veritat és que ha estat una situació anòmala, vaig ser nomenat a finals de juliol, per tant, aplegues, entregues la documentació i et diuen que fins a mitjan setembre no hi haurà cap ple, perquè no hi ha període de sessions. Vas a meitat de setembre a un plenari de tres dies, perdut perquè no tens cap company de partit que haja estat abans en el grup, i entres a formar part del grup mixt on cadascú va a la seua i estàs completament desorientat. A poc a poc li pilles el funcionament, però es dissolen les Corts Generals al tercer o quart plenari que has acudit, i des d’octubre fins al gener, quan es tornen a constituir les cambres, en estat d’espera… i ara, de nou esperant saber si hi ha govern o no.
Eixe temps de no estar en el Senat, doncs òbviament a fer treball de carrer, que crec que és on prioritàriament hem d’estar els representats públics. Normalment, si la cosa funcionara, se solen convocar plenaris cada quinze dies, dimarts a la vesprada comencen i solen durar fins dijous, que poden acabar a migdia o a la nit, són plenaris molt llargs. La primera part és de control al Govern, on poden vindre ministres a respondre preguntes orals davant del plenari, hi ha també un nombre tancat d’interpel·lacions al govern… S’interpel·la al govern, i un mateix ministre pot donar la cara per tots. Tenim una part propositiva que són mocions i mocions conseqüència d’interpel·lació, on per un sistema de cupos per grups, es fan propostes al Govern. Es dóna compte dels convenis i acords entre comunitats autònomes i entre l’estat i altres estats. I es debaten les lleis que vénen des del Congrés.
– També es parla i molt de mantindre o no a les Diputacions. Què en penses Carles? Perquè pel teu paper abans quan treballaves en l’àmbit local de Cabanes i quan treballaves a Castelló i podies analitzar i reflexionar sobre el paper de la Diputació de Castelló, ens podràs donar una opinió de si és una institució més o menys prescindible o del tot imprescindible…
Les diputacions són un instrument que es va crear en una època històrica molt concreta, amb una visió centralista i homogeneïtzadora de l’Estat, que un cop configurat l’actual Estat de les autonomies, imperfecte i ple de mancances, no té raó de ser. Les comunitats “uniprovincials” no tenen diputacions i no passa absolutament res, però la resta, excloent les illes o les forals, tenim una estructura que no encaixa, que es dedica a assumir competències que no li són pròpies o a duplicar-ne, i s’acaben convertint en un reflex de l’època en la qual van ser creades, caciquisme, clientelisme, nepotisme… tots els ismes que et pugues imaginar.
Un país com el nostre, allò que li cal és desenvolupar la comarcalització efectiva, que és la manera que tenim d’entendre el territori, i apropar l’administració a la gent.
Si preguntes per la de Castelló, és el paradigma del que estic dient. Carlos Fabra quan era el tot poderós, o ara el seu deixeble i ungit per ell, han aplicat un model que cal eradicar. Que ha donat un servei als pobles menuts?, clar, però res és gratis, tot s’ha pagat, i mai ha estat un organisme equànime i que actuara d’acord amb les necessitats reals, sinó que h prevalgut el partidisme, i un ús indecent dels diners públics.
– Per què de la Diputació de Castelló s’ha parlat i no per a bé…
Precisament per això, per l’ús i abús que se n’ha fet d’ ella. Carlos Fabra, el darrer de la nissaga dels Fabra, va fer el que tota la seua família havia fet abans, emprar la institució com al seu “cortijo”, crear el seu virregnat particular, amb la connivència del PP que controlava la Generalitat i li ho va permetre. Grans fites com l’aeroport han estat la prova d’eixa gestió nefasta.
– S’està parlant i molt, per exemple, de la mala gestió que es fa i es va fer, en temps de Fabra, de la Diputació i és recurrent ficar com a exemple l’Aeroport, però hi ha quelcom més…, l’aeroport no és rendible, però què és rendible quan la gestió pensa primer que res en traure rendiment propi?
El primer que calia era tindre un estudi objectiu de viabilitat que justificara que calia fer eixa infraestructura, i no n’hi havia cap que ho justificara. Després, que la tria de la ubicació era la correcta, i va ser al revés, primer van triar una ubicació per interès propi del vicepresident de la Diputació, i després van encarregar els estudis per justificar que la zona era la millor, i això va provocar sobrecostos, endarreriments i tot el descrèdit de l’obra.
Òbviament per a algú ha sigut rendible, amb les obres, amb l’aventura de Concesiones Aeroportuarias, creada amb bona part de les empreses de la Gürtel.
Ara volen fer-nos passar pàgina , sense depurar cap responsabilitat, i dir que encara que sols hi haja tres vols, o cinc, o si apleguem a 7 a la setmana, ja és tot un èxit i que hi ha aeroports que encara tenen menys vols; eixos 3 o 7 vols setmanals ens consten 4 milions d’euros a l’any per pagar-li a l’empresa que ho explota, i ens ha costat més de 200 milions en obres. El que es diu rendible, no ho sembla massa. Per retornar eixos milions i els gastats col·lateralment en publicitat, propaganda, despesa jurídica, i el que s’ha perdut pel camí, calen milers d’anys amb 3 o 7 vols setmanals o encara que foren desenes.
– Per què em sembla que només sabem en quant a malversacions i casos de corrupció, alguns casos…
-Sovint és difícil trobar les proves, tens moltes evidències, són casos que clamen al cel, però no pots avançar en cap investigació; la justícia té recursos limitats i jutges i fiscals amb poques ganes o massa faena, sovint. Pensa que el cas Fabra, per exemple, ix a la llum perquè l’antic soci de Carlos Fabra el denuncia o el cas Taula i Imelsa, perquè és Benavent qui el conta; és a dir, que moltes vegades si no és des de dins de la trama que s’aixeca la manta, els cassos passen com si res.
– Quines han sigut les principals iniciatives que has pres des que estàs al Senat?
Des de setembre fins ara, he enregistrat més de 6.000 iniciatives, entre preguntes escrites, peticions de documentació, compareixences, mocions ( que són el que es diuen Proposicions no de llei a les Corts Valencianes o al Congrés), i realment hem tocat tots els temes. Crec que un dels principals problemes que hem tingut i tenim és que els polítics que hem tingut representants al País Valencià a Madrid s’han oblidat del seu territori un cop passat l’embassament de Contreras, i actuen com a simples peons del seu partit en seu central a Madrid; en l’única agenda en la qual hem estat és en la del saqueig, però no en la de les inversions, i hem anat acumulant un dèficit històric, en quant a finançament i també en quant a infraestructures i dotacions públiques. Que ens reconeguen el deute històric al País Valencià i acaben amb l’infrafinançament ; perquè no parlem sols de diners, parlem d’escoles, de sanitat, de carreteres, de polítiques socials… de tot el que no podem fer perquè paguem com el que més i rebem com el que menys.
– Tinc entés que la premsa, la que té trets editorials de dretes, no te llancen moltes floretes… com és moure’s entre la premsa a Madrid?
Acostumat a fer política en un àmbit provincial, que qualsevol proposta que fas tinga ressò en la premsa de tot l’Estat, ( si qualsevol agència de Madrid t’agafa una notícia, estàs a l’abast de tot l’Estat), és un esglaó que no estava acostumat. I al mateix temps, tampoc certa premsa, on no veien que el Senat es podia fer tant de soroll, amb propostes trencadores o lluny de l’estat d’ensopiment existent. L’anomenada caverna mediàtica de seguida mossega quan no segueixes el seus dogmes.
– Heu elaborat un llistat de carrers que s’agermanen directament amb el franquisme i que voleu traure de la circulació. Conta’ns.
Hem replegat tant testimonis de carrers o simbologia present a les comarques de Castelló, i un extens llistat, gràcies al treball fet per El Confidencial, on en l’Institut Nacional d’Estadística, encara figuren carrer amb noms de set personatges del franquisme (van fer la tria dels més comuns, és a dir, hi haurà centenars més encara amb altres noms que no siguen Franco, Queipo de Llano, o Primo de Rivera), alguns serà per no actualitzar les dades de l’INE i altres perquè encara perviu realment. En tots dos casos és intolerable, hem demanat, cas per cas, que esbrinen si és un error de l’INE o si perviu en els carrers, i que s’elimine complint la legalitat vigent. Eixes preguntes superen les 1300, ja que hem fet carrer per carrer, nom per nom, poble per poble, una pregunta escrita dirigida al Govern Central amb cada cas.
– Quin és l’estat d’infraestructures que a la nostra província haurien de ser fonamentals com l’N-340 i l’A-7?.
Sempre he volgut defugir del discurs fàcil de demanar per demanar, d’entendre de com més infraestructura millor, sense pensar en si fa falta i el cost ambiental que té, però encara així, en assumptes que són competència de l’Estat, clama al cel que mentre estiguem pagant el rescat d’autopistes que ningú gasta, l’AP7 continue sent de peatge. Mentre es projecten autovies en zones sense població de l’Estat, el tram de Benlloch a la Jana que havia de fer l’administració central, continua sense tirar endavant:
– Respecte a l’N-340, en el moment que tinguen una AP-7 rescatada, potser cap repensar els projectes sobre aquest vial perquè igual ja no fan tanta falta.
Podem parlar igualment del desastre dels trens, amb les obres del tercer carril, el caos generat entre Castelló i València, la manca de rodalies cap al nord… i tots els exemple que vulguem; hem estat sempre el territori més oblidat en quant a inversions; sols han vingut ací a fer malbé el territori i fer caixa, i poc més.
– Això de la Plataforma de gas Castor ha sigut una de les últimes grans “mascletaes” en forma de “pelotazo” d’uns pocs en contra de tota una ciutadania… Què ens pots dir?
De nou, grans operacions per a fer més ric a qui ja ho és, i on es demostra que sovint PP i PSOE són vasos comunicant en certes actuacions. Aquest projecte no es va fer pensant en millorar la distribució gasística, sinó per especular, i com sempre, no es va tindre en compte la zona, els riscos, les prioritats. Tenien un pou submarí i van decidir que ací aniria tot, sense valorar si estava en una zona mediambiental, turística i pesquera de primer ordre o sísmicament de risc, com s’ha demostrat, i on no és que el consum de gas siga elevat per a la població o la indústria.
En este cas, com en tants altres, el temps ens acaba donant la raó; moltes vegades se’ns ha acusat de “cenizos”, de negatius, d’estar sempre a la contra de tot. Ben al contrari, sempre hem tingut un model alternatiu contraposat, però el problema que hem tingut és que qui ha manat mai ha volgut fer res bo a les nostres comarques.
– Quines coses tens en cartera per a portar al Senat, quines necessitats veus que estan ofegant Castelló província?
Al Senat de manera prou compulsiva he traslladat tot allò que he vist que genera malestar, necessitat, urgències, per a tot el territori valencià; no sóc senador en representació sols de les comarques de Castelló, sinó de tot el País Valencià. En matèria d’infraestructures, al ser portaveu de la comissió de foment dins del grup parlamentari nostre, ha estat on més propostes he materialitzat; pendents, tantes com mancances tenim els valencians, tantes com es poden reivindicar cap al País Valencià, la compulsivitat que et deia fa que les coses no es queden en la cartera sinó que les llance directament al registre quan passen pel meu cap.
