Sixto Ferrero / València-Sueca
Ricardo Climent és un compositor i músic electroacústic reconegut internacionalment. Quan posa el peu a València tothom no s’està de recordar que és un dels principals valors que tenim a l’estranger. És nascut a València (1965) però resideix a Manchester on exerceix de catedràtic de composició de música interactiva a la
Universitat de Manchester i dirigeix el centre d’investigació
NOVARS des del 2006. El seu currículum està ple de Conservatoris, Laboratoris i Universitats d’arreu del món per on ha passat per ensenyar. Igualment, els encàrrecs de composició que ha rebut són quantiosos. Es doctorà en composició musical amb mitjans interactius a la Universitat de Queens (Belfast) on cursà el Màster d’Art en Tecnologia de la música i treballà cinc anys com a investigador i docent en el Sonic Arts Research Center.
Allò més paradigmàtic de Climent és que començà a estudiar i es llicencià en Ciències Econòmiques a la Universitat de València i es diplomà a la FUFAP d’Alcalá de Henares. Enguany tornarà a la Mostra Sonora de Sueca on farà un taller-concert ben interessant.
-Què fa un valencià a la Universitat de Manchester?
A Manchester sóc catedràtic de música interactiva. Instruments musicals amb noves tecnologies i Interface. Tinc alumnes del grau de Màster i del Doctorat. I allò que impartisc és la composició musical aplicada a allò interactiu.
La meua escola de música està entre les dues primeres del país, per això la gent que ve té una formació musical molt forta. Una de les coses que tenim molt clares i transmetem és que les noves tecnologies poden portar el llenguatge electroacústic a tots els públics.
A Mèxic hi ha escoles polivalents o un màster per a alumnes d’enginyeria, belles arts,... és un ensenyament interessant perquè no et constrenys al llenguatge musical estricte.
-Quin grau d’acceptació social té la música electroacústica al Regne Unit?
Allà a les universitats està fent-se música electroacústica durant més de 60 anys. La música dins de les Universitats gaudeix d’un perfil d’estudi molt més intel·lectual, més enllà de la pràctica. La gent va a estudiar i no es preocupa tant de si estudiaran composició tradicional o electroacústica. I ací encara hi ha una separació entre els bons i els dolents.
-Com se soluciona?
La gent jove realment no té eixe problema. En els 90 les tecnologies eren més difícils i el llenguatge interactiu o les instal·lacions els calia una ajut per entendre-les o per submergir-te, però ara la gent jove domina les tecnologies i es trasllada a altres conceptes. Els compositors joves ja no tenen eixos perjudicis.
A nivell de públic sí que hi ha una manca de coneixements d’allò que l’artista vol explicar. Per això l’artista ha de facilitar la comprensió del llenguatge. Però no només a través dels concerts didàctics, sinó que hi ha altres formats o procediments com el taller que farem enguany en la Mostra Sonora de Sueca.
Per exemple, el meu llenguatge interactiu és molt abstracte. Escric obres que poden tindre dos tipus de presentacions, una més acusmàtica i altra on participe el públic. Utilitze simbologies que estan en l’imaginari col·lectiu i dreceres perquè arribe al públic sense que el públic haja de ser conscient.
-Què et sembla que un festival com la Mostra Sonora de Sueca fet des de la comarca amb tot el que això suposa, ja que no seria igual fer-lo a un gran nucli poblacional, i que enguany arribe a la 12a edició?
Ho veig molt meritori. Això demostra que els festivals petits poden arribar a molta gent. Són festivals que treballen amb poca ajuda però, per contrarestar, treballen molt bé el seu entorn. Amb la Mostra Sonora de Sueca veig un paral·lelisme amb un altre festival similar que se celebra a Mèxic, Simbiosis.
A la Mostra Sonora ja vaig estar en 2009 on vaig proposar fer
música amb hortalisses i electrònica. Allò va tindre molt bona acollida perquè la gent és receptiva. La gent se sorprén en veure coses noves.
Fa uns dies ja vaig estar al Casal Jove de Sueca on tindrà lloc enguany una activitat molt xula amb els xavals. La idea és introduir la meua activitat com a part de la programació que allà ja es fa. Eixa és la màgia del festival, la col·laboració amb els agents socials del poble que veuen altres propostes, com la que jo duré, com a quelcom seu.
-Explica’ns què faràs a la Mostra Sonora de Sueca...
Farem un taller de realitat augmentada aplicada a la composició, que rep el nom de Concert-Taller de Música interactiva i Virtual, amb tecnologia i motors de joc, Mark Pilkington, Alena Mesárošová i Manuel Ferrer companys de la UPV i jo. Naturalment estarà obert a tot el públic i no s’exigeix cap requeriment previ per participar. La gent reconeixerà ràpidament què és això de la realitat augmentada i les eines perquè és molt semblant al que fa la Play o el famós catàleg d’IKEA. Així, els objectes que es creen connectaran amb els nostres elements sonors. Els explicarem que no és tan difícil crear. Després amb un grup més reduït interactuarem en el concert nocturn. Amb obres interactives, audiovisuals i tecnologia de videojocs farem una mostra d’allò que arribem a assolir en el taller. Al remat, és connectar amb l’audiència. Com facilitem el llenguatge complex a l’audiència? Involucrant-los, fent-los partícips del taller i després de nit del concert, encara que el nivell de l’obra no siga alt però tant fa.
Açò ja ho vaig fer a Mèxic en 2003 i posteriorment alguns estudiants m’ho recordaren, després d’acabar el doctorat, em reconegueren que eixa experiència de fer un taller i després participar d’un concert durant un festival seriós, allò canvià les seues vides, així m’ho van dir.
-Tu que vius fora i que véns a València de tant en tant, com ens veus musicalment?
Veig que han canviat moltes coses. La cultura musical és brutal, i el que passa ací no és normal. El nucli són les bandes, que són el dia a dia, després saltar de la banda a la música electroacústica no és un salt tant gran. Jo vaig estudiar econòmiques i visc de la música.
El tema bandístic, que és quasi una vivència familiar, on hi ha casos de conviure diverses generacions en una mateixa banda, això no passa enlloc.
Pel que fa a la música contemporània, es veu que hi ha hagut un intent i s’ha potenciat però no ha arribat encara al públic que hauria d’haver-ho fet. No sé si per falta d’estratègia, de comunicació,... no com ho han fet les bandes clar. Em sembla molt bé com en l’Ensems d’enguany s’ha inclòs una acció de Ferrer-Molina a un espai públic a través de les intervencions urbanes. Però coneixent com està la música contemporània a l’estranger tampoc no n’hi ha molta diferència. Vull dir, que no és gens estrany que tant la música contemporània com l’electroacústica siga per a un públic reduït.
-Què et semblen els canvis de l’Ensems?
Hi ha hagut canvis, però no han sigut tan substancials ni suficients. Ara comença una transició, amb aquesta edició que comença, que durarà més d’un any. No obstant això, aquesta és la bona direcció. Però, per exemple en la presentació d’Ensems quan tu preguntares per com treballarien des de ja els nous púbics el subdirector de l’IVM parlava que en el concert inaugural hi havia més de 1.000 persones, però quants dels qui anaren sabien a què anaven? Això és també un procés, perquè cal saber també a què es va.
Així i tot destacaria les cares noves de l’Ensems, com Edu Comelles, és un bon exemple del canvi. Però també les iniciatives com la que féu Llorenç Barber fa dos anys al Teatre Principal amb la banda pel carrer i dirigint Andrés Valero, això són accions que fan cohesió social.
Per últim, vull fer també una crítica ja que si atenem a la programació no veig cap dona compositora, i crec que haurien d’incorporar-ne més. Jo per exemple a Manchester tinc a les meues classes tants homes com dones. Però en Ensems he vist que tots els encàrrecs de composició han estat per a homes.
