Miquel Àngel Múrcia i Cambra: ‘Josep Melcior Gomis és l’autor de l’Himne de Riego’

L’estudiós i compositor valencià és una de les veus més autoritzades per parlar del compositor romàntic d’Ontinyent a qui diverses fonts no li atribueixen l’autoria del susdit himne.
13 abril 2016 01:00h
Sixto Ferrero / Ontinyent

Miquel Àngel Múrcia és el director artístic de l’Any Gomis 2016 que s’està duent a terme a la capital de la Vall d’Albaida. Que el compositor d’Ontinyent assumira aquest càrrec no es deu a una casualitat o una qüestió de compartir localitat de naixença, sinó que Múrcia i Cambra és un dels pocs estudiosos que més ha aprofundit en la vida i obra de Josep Melcior Gomis, el principal exponent valencià del romanticisme musical.

Gomis és un compositor oblidat i poc conegut a casa nostra, tret de l’obra que més ha transcendit amb el pas de la història, el conegut Himne de Riego i posteriorment adoptat com a Himne del trienni liberal, Himne de la I República espanyola amb cooficialitat amb la Marxa Reial i de manera no oficial durant la II República espanyola.

Tanmateix, la morfologia de la seua melodia que s’ha volgut ubicar en el substrat sonor popular i la historiografia espanyola, uns aspectes que Múrcia i Cambra ens ha aclarit ací, han dut a atribuir l’autoria del famós Himne a un autor desconegut.

Davant el dubte de l’autoria i les fonts que no li reconeixen el fet, la primera pregunta era obligada, qui és l’autor del famós himne? L’estudiós i compositor es mostra contundent: “Gomis n’és l’autor, com també ho és de l’Himne a la Constitució, als Diputats, el del Trienni Liberal Espanyol, a les Víctimes del General Elio,...” enumera Múrcia i Cambra, qui afegeix que Josep Melcior Gomis compon tota aquesta música “entroncat en el liberalisme espanyol”.


Per què hi ha tantes fonts que no li ho atribueixen?, li preguntem. “És un problema historiogràfic”, explica, “al llarg dels anys posteriors, polítics com Alcalá Galiano, Mesonero Romano, o musicòlegs com Barbieri escriuen al voltant de l’himne a finals del XIX, per tant les primeres referències a l’Himne són del tombant del XIX. S’ha repetit un discurs”, que li nega l’autoria al compositor romàntic d’Ontinyent, “però no se sustenta amb les fonts”, diu Múrcia i Cambra que “és fàcil dir que no és de Gomis però cal demostrar-ho”, qui també apunta que la negació “té a veure amb la decadència de la imatge”.

Tanmateix, afegeix que “l’impressor Josep de Orga reivindica en 1761 l’autoria i després ho faria la Renaixença valenciana”, el que demostra que hi ha un “problema de pes metodològic i amb allò d’Evaristo San Miguel i les Memòries (del General Riego) on parlen que la lletra la cantava la Columna”, ja que en aquest sentit, apunta Múrcia i Cambra que “en les Memòries del General Riego no hi ha referència a l’Himne”, per això s’ha dit de Gomis per justificar la no autoria que “era qui orquestrava, com a director de la milícia nacional”. I es pregunta, “tots els himnes s’accepten com a compostos per Gomis, però el de Riego no?.


Josep Melcior Gomis.

Múrcia i Cambra posa llum a l’autoria i ens porta a 1822 quan diu: “Hi ha una notícia del Diario de Madrid, que explica que quan les tropes de Riego arriben al Teatro Príncipe (1822) s’interpreten dos himnes: la cançó patriòtica de les tropes i darrerament l’himne conegut com a himne de Riego”. Però a més a més, revela que “hi ha un volum de Mariano de Cabrerizo del 1822 amb l’Himne de Riego signat per Gomis”. I, què diuen davant aquesta contundència?, “diuen que s’apoderà d’ell, però perquè manté una còpia que Gomis s’endú a Paris, Londres...,”.

“En vida no es dubtava que ell era l’autor. És un problema d’historiografia espanyola”, conclou en aquest sentit el tema de l’assignació de l’autor, però afegeix un altre exemple, “l’òpera còmica El diable a Sevilla acaba amb un himne espectacular revolucionari, a més Riego és el principal personatge de l’argument”.

Una melodia popular?

Hi ha fonts que situen l’aparició de la melodia de l’Himne de Riego en el Ball de Benàs (Vall de Benasque, Osca), tot incidint que a banda de l’autoria de l’himne, la morfologia de la melodia és de caire popular. Miquel Àngel Múrcia afegí que també trobem el Testament d’Amèlia, una cançó recollida per Vives a Castelló de la Plana”, i fins i tot “Fuster també en parla, i diu  d’una procedència de comarques centrals valencianes. Però crec que és al contrari, que la popularitat de la melodia incideix en el substrat popular. Es dóna a tants pobles, i tan dispars que el procés és justament al contrari”.


“Un valencianisme folklòric”

Josep Melcior Gomis naix a Ontinyent, i “viu en un món de constants canvis, entre el liberalisme i les faccions conservadores” recorda l’ontinyentí, i “ell molts d’aquests canvis els viu conscientment i altres sense poder evitar-ho”.

Múrcia i Cambra segueix explicant que Gomis “a València viu la Guerra del Francès; i quan està a la catedral de València escrivint música sacra entra en contacte amb el liberalisme”, seguidament “quan Josep Pons mor se li ofereix la plaça de mestre de capella, aleshores Gomis vol fer un gir per buscar l’arrel biogràfica, buscar la seua pròpia vida”.

Allò el duu a “allistar-se a un batalló i cau a Madrid. Allí el nomenen director de la milícia voluntària nacional”, i de fet apunta “Gomis és fundador de la Escuela General de Música, que era el primigeni del futur Conservatorio Nacional; estant a Madrid coneix tots els liberals que tingueren relació amb ell”.


Miquel Àngel Múrcia i Cambra.

Per tot això, “encara que a nosaltres ara ens puga semblar estrany o difícil d’acceptar el seu valencianisme és molt folklòric, perquè la modernitat i el pensament d’aleshores és el pensament del liberalisme espanyol”, no obstant això, Múrcia i Cambra resseguí les seues passes per Europa per documentar-se i accedir a la seua correspondència, per això afirma que Gomis “parlava valencià i escriu frases en valencià, però dins del castellà”.

“Tenia una visió molt cosmopolita”. Exiliat, afirma Múrcia que “mai no pensà en tornar. Ni tan sols quan s’oferí l’Amnistia, perquè de fet tornà de Londres a París quan els amics l’encoratjaven perquè tornara a Espanya”. Però Gomis, cosmopolita i romàntic, amb èxit a Europa... “a les cartes ja diu que a Espanya no n’hi ha res, i afirma que l’ambient musical és dolent”. Múrcia i Cambra ens recupera un passatge d’una carta on Gomis escriu a un compositor resident a Espanya “si usted está ahí comiendo sus pucheros de garbanzos a gusto...”
 

 
Ontinyent i l’Any Gomis 2016

Ontinyent i les seus administracions públiques són les úniques que enguany estan celebrant el seu 225 aniversari de naixença, amb conferències, concerts... quan passe “seguirà tot igual”, és a dir Gomis, el principal exponent valencià del romanticisme musical seguirà oblidat, “és meritori però no és suficient” reconeix Múrcia i Cambra sobre la celebració de l’Any Gomis a Ontinyent. A parer de l’estudiós “caldria fer alguna cosa més ambiciosa amb l’Opera còmic i en Londres, on sí s’han interessat per la seua música i la seua vida”. “Cal publicar la seua música i una biografia actualitzada, que sone la seua música”, diu l’estudiós qui conclou que “això és feina de les Arts i del l’IVM. Però, siga com siga, cal incloure el nostre patrimoni musical. Amb tot, “ens costarà recuperar-lo”.


 
next