Sergi Tarín / València.
El 3 de juliol de 2006 hi ha curs al parc central de Bombers, a l’avinguda de la Plata de València. Passen cinc minuts de les 13.00 hores quan sona el mòbil del sergent Luis Manuel Yunta. A l’altre costat, la dona d’un company no encerta amb les paraules. La filla acaba de telefonar per dir-li que hi ha hagut un accident al metro i que està atrapada dins d’un vagó entre plaça d’Espanya i Jesús. En eixe moment, les càmeres de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) mostren un núvol de fum a l’andana d’esta darrera estació. ¿Un incendi? ¿S’ha afonat el sostre?
Quan el sergent Yunta arriba a plaça Espanya tot transcorre amb normalitat. La gent puja i baixa les escales mecàniques i una unitat en marxa, a punt d’eixir, apura els últims passatgers. Yunta baixa a les vies i fa al conductor el senyal de no iniciar la marxa. Al poc es talla la tensió de les catenàries. Tot s’ompli de bombers fortament equipats i treballadors d’FGV evacuen l’estació. “Luis, Luis, Luis…”, crida un company. Per la boca del túnel apareix un xic d’uns trenta anys, blanc de pols i de por. “No l’he tornat a vore”, explica Yunta. És ell qui confirma el descarrilament, que hi ha moltes víctimes i que ha eixit corrents. I que tot és negre, que tot és fosc.
El de Yunta fou un dels testimonis que s’escoltaren este dilluns en la comissió d’investigació de l’accident del metro, a les Corts. “No sabíem en quin punt entre Jesús i plaça d’Espanya s’havia produït el sinistre”, manifestà i continuà: “Una eixida d’emergència al mig del túnel ens haguera beneficiat a tots”. No tant per salvar vides: “El tren els passà per damunt i moriren en l’acte”. Però sí per arribar abans als ferits i traslladar-los a l’hospital de campanya que hi havia en marxa a l’estació de Jesús. El supervisor era Manuel González, qui recorda que els primers set ferits greus “s’entubaren damunt les vies”. “En 57 minuts atenguérem tots els accidentats”, assegurà.
“La majoria dels morts estaven en grups i vaig mirar per baix per si hi havia xiquets o bebès. No en trobí cap”, descriví Yunta, qui també s’encarregà d’alliberar els viatgers atrapats dins dels vagons, ja que les portes s’havien bloquejat després de tallar el corrent elèctric. “Se sentien crits, hi havia una dona embarassada i dos homes feien força per eixir”, relatà Yunta alguns fragments d’aquell “forat dantesc i inoblidable”. La vivència quedà relatada en un informe firmat el 26 de juliol que mai no s’aportà a la primera comissió d’investigació. Tampoc res no se sap dels dos informes mèdics d’aquell dia. “Els vaig remetre a la Conselleria de Sanitat i no en tinc còpia”, reconegué Manuel González, llavors coordinador provincial d’emergències sanitàries.
Contradiccions d’un perit
Per la seua banda, Andrés Cortabitarte, subdirector d’Innovació d’Adif, comparegué per segona setmana consecutiva, en este cas com a únic perit judicial en la causa del metro. “La veritat sobre l’accident és una i única: la velocitat”, manifestà al voltant dels 80 quilòmetres per hora a què bolcà la unitat en un tram restringit a 40. Tot i això admeté que el sinistre “era evitable cent per cent” si les balises ja instal·lades s’hagueren programat per frenar el comboi a eixa velocitat i en eixe punt. “De tot allò s’aprèn a posteriori. Tampoc no era previsible que passara res”, apuntà.
L’argument ambigu tensà l’ambient de la comissió. Cortabitarte, amb 34 anys de trajectòria i més de 40 informes pericials, fou imputat i desimputat per l’accident de Santiago, on moriren 80 viatgers al juliol de 2013. En aquell temps era director de Seguretat en la Circulació d’Adif i havia ordenat desactivar les balises de control de velocitat en la corba d’Angroix. Dos accidents amb moltes similituds. També en la màxima responsabilitat penal atribuïda al conductor, un dels 43 morts en el cas de València.
De fet, l’informe de Cortabitarte amb aquella “una i única” certesa ha servit al Partit Popular, durant una dècada, per justificar l’accident i a la jutgessa Nieves Molina per arxivar la causa en dos ocasions. Este dilluns quedà demostrat que Cortabitarte no incorporà als tres informes pericials que ha elaborat ni expedients dels maquinistes del Sindicat Independent Ferroviari (SIF), que catalogaren de “punt negre” la corba de Jesús, ni les protestes sindicals per la consigna d’FGV de córrer més per suplir la manca d’unitats i d’inversions. Tampoc els huit accidents que ja havia patit l’UTA sinistrada, amb dos descarrilaments inclosos. “No eren rellevants”, esgrimí Cortabitarte, per a qui, en última instància, la veritat final “la té Déu”. “Qui hi crega, per descomptat”.
