Ferran Garcia-Oliver: ‘Dir que els valencians compartim el mateix ADN és una bestiesa’

El catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València llança el llibre ‘Valencians sense ADN’
19 abril 2016 01:00h
RedactaVeu / València.

Sovint l’origen dels valencians s’ha prestat a fantasies i a especulacions renyides amb la recerca científica. Darrerament, n’hi ha que han apel·lat fins i tot a l’ADN per tal d’invocar una immutabilitat genètica des de la més profunda Prehistòria. En aquest llibre, Ferran Garcia-Oliver rebat la presumpta ‘puresa de la sang’ dels valencians, atesos els diversos pobles que passaren o s’instal·laren entre el riu de la Sénia i el Segura. Però, sobretot, mira d’examinar com s’han jutjat les aportacions de tots aquests pobles i col·lectius ètnics. Hi ha, en efecte, una ‘narrativa dels orígens’, a través de la qual emergeixen els afectes i els animadversions enfront d’aquest o aquell poble, els silencis, les ocultacions i els prejudicis —i també l’honestedat— dels historiadors, erudits i lletraferits que s’han ocupat d’una qüestió discutida habitualment amb passió. La naturalesa de la llengua i la definició de la ‘nació’, no hi ha cap dubte, s’insereixen de ple en el litigi dels orígens, motius pels quals el debat ara i adés depassa l’àmbit exclusivament acadèmic per convertir-se en aspre cavall de batalla política.

Nascut a Beniopa, 1957,  Ferran Garcia és escriptor i historiador. La seua obra literària gira entorn dels viatges i els dietaris: Oc (ed. 3i4), París particular (ed. 3i4), Per espaiar la malenconia o El vaixell de Genseric (XVII Premi d’Assaig Carles Rahola). Ha publicat també les novel·les La Veu d’Odiló i La melodia del desig (Premi de Narrativa Alfons el Magnànim). 

Catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, ha escrit nombrosos articles i llibres d’investigació, entre els quals destaquen Cistercencs del País Valencià (ed. 3i4), Ausiàs Marc i The Valley of the Six Mosques. Life and Work in the Medieval Valldigna, traducció anglesa del seu La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval.

 Ací vos deixem una petita entrevista a l’autor:

-Què et va motivar per escriure el llibre?
Fa uns anys vaig llegir a la premsa l’afirmació, feta per part d’un polític de la dreta regional, que els valencians contemporanis i els valencians del Neolític compartien un mateix ADN. Era una autèntica bestiesa amb un rerefons polític pervers: al llarg de set mil anys els valencians sempre hem sigut els mateixos. ¿Què vol dir això? Molt fàcil. Tots els pobles que han passat pel nostre solar —i n’han sigut un bon nombre— no han fet més que aportacions insignificants a la genètica, a la manera de ser i, és clar, a la llengua. Uns més que altres, però la substància primordial ja hi era des del fons dels temps. En aquesta narració essencialista els ibers ocupen un lloc destacat: la dama d’Elx, per exemple, és l’encarnació de la dona valenciana i té el seu corol·lari estètic en la fallera engalanada. A l’hora de desbarrar, alguns remunten els orígens als neandertals. Doncs bé, primer vaig reaccionar amb una conferència a la Universitat d’Estiu de Gandia, per allà el 2006, i com que la cosa anava a més, sobretot a través de les xarxes, vaig decidir ampliar la investigació per respondre amb més seguretat i contundència.

-Què creus que aporta el teu llibre? Què destacaries del teu llibre?
M’agradaria, primer que res, advertir que aquest assaig no torna sobre el tema «què som els valencians», que va ocupar bona part dels nostres neguits durant la Transició. Per sort, el nacionalisme s’ha alliberat d’aquests maldecaps sovint improductius. Més aviat el llibre fa una lectura del que han dit els uns i altres sobre què són els valencians, aferrant-se a la teoria o les teories dels orígens. El matís és important, perquè al capdavall, com dic al pròleg, saber què han dit cronistes, erudits, historiadors i lletraferits sobre els pobles que d’una manera o altra ens han conformat, i com els insereixen en la seqüència narrativa, «confereix un indicador de les nostres pròpies fòbies i devocions, bondats i vergonyes, seguretats i inseguretats». El resultat és un quadre bastant suggestiu perquè hi passe revista als judicis i els prejudicis, als elogis desmesurats i desdenys clamorosos, que han generat ibers, romans, mossàrabs, moros, jueus i, ai, catalans. Mira per on, ningú no havia tingut en compte el col·lectiu esclau medieval i jo l’exhume. Les omissions són tan eloqüents com les inclusions. Això a banda, crec que les reflexions finals sobre la nació, que fermenta cap a la darreria medieval, signifiquen també una aportació nova, polèmica segurament.

-A qui creus que va adreçat i per què?
Jo diria que el llibre va dirigit a un públic d’ampli espectre. En primer lloc, pel mateix tema, perquè reactualitza el vell debat sobre els orígens dels valencians, però des d’una perspectiva que combat precisament l’essencia­lisme i descansa sobre les darreres recerques historiogràfiques i lingüístiques. Ja ens va bé saber perquè els ibers són, encara avui dia, les estrelles rutilants de la narració dels orígens, o perquè mai no hem sabut quin lloc exactament hi ocupen els moros, després d’haver-se estat gairebé nou-cents anys. Al cap i a fi, tots els pobles volen saber d’on venen i, com dic al llibre, «quin és l’origen de la nació, el poble, la tribu o el grup que comparteix mites, déus, costums, llengua, una mateixa “sang” en definitiva». Els valencians hem fet d’aquesta qüestió sovint matèria per tirar-nos els trastos al cap. I en segon lloc, el llibre pot interessar més enllà dels especialistes, perquè, en efecte, és un assaig i he tractat de confegir-lo en una llengua amena i assequible, o almenys aquesta ha sigut la meua intenció. Per mi, l’embolcall formal és tan important com el contingut, i en aquest sentit no falten les gotes d’humor i el pessic d’ironia perquè el llibre, a més de formatiu, ajude a passar bones estones de lectura.



 
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next