Podria haver estat una fastuosa, megalòmana i caríssima producció d’Aïda, o una recargolada de barroquisme de La Bohème…, però les circumstàncies dels elements que ara per ara hi ha al Palau de les Arts, probablement, ajudaren a triar Idomeneo. Que no és el drama profund de Don Giovanni, ni la mística simbòlica de La flauta màgica, sinó un drama en tres actes d’un Mozart efervescent, entregat, abocat al seu llenguatge, amb excessos pel que fa a números que perllonguen el drama però, amb passatges com l’obertura o els ballets que marquen a foc un llenguatge mozartià insultant. Al remat, Idomeneo és una òpera molt menys… famosa. Pur Mozart, i on Biondi extrau essències encisadores.
Anit el Palau de les Arts mostrava l’estrena de la nova producció, que podran encara veure el 24 i 28 d’abril i l’1 i 4 de maig, amb proposta escènica del mateix intendent-director artístic Davide Livermore. Tornava Gregory Kunde ara sí, amb mobilitat absoluta i després d’interpretar un Samsó i Dalila irregular, assumint el paper del rei de Creta, molt correcte i atorgant musicalitat de menys a més a mesura que transcorria el drama. Kunde es mostrà segur, molt més desimbolt, molt correcte però amb alguns inconvenients per executar els ornaments vocàlics mozartians. També es presentava la mezzo Monica Bacelli, assumint el paper original de contratenor, amb dificultats en el registre greu i amb desequilibri vocal. Va gaudir d’àries més correctes al costat d’altres on el conjunt sonor la sobrepassava i la diluïa. Al costat hi era Lina Mendes, qui assumia l’amant i esclava Ilia amb delicadesa vocal i un timbre perfilat, fins i tot dolç que en alguns moments del drama més dramàtic (perdó pel recargolament) semblava inversemblant però, amb elegància i correcció de principi a fi. Mentre que completava el quartet la soprano de Silla Carmen Romeu, qui assumia el rol d’Electtra amb la força que el personatge exigeix, assumint riscos i capbussada completament en les exigències de Biondi envers Mozart, com ara bé, arriscar en els contrastos, apostar pels canvis dinàmics extrems i assumir potència en els fortes i intensitat en els pianos. Així i tot, potser per l’eufòria del moment, la de Silla va introduir excessos en el darrer acte amb els fortes i en tessitura còmoda que allejaren per moments un paper que la destacà, per entrega i assemblatge amb Biondi, entre el quartet principal.
Ben resoltes estigueren també les altres veus secundàries com Emmanuel Faraldo com Arbace, Michael Borth com a Summe Sacerdot i Alejandro López com a La veu.
Però, anit, a banda d’escoltar Mozart en les concepcions biondianes habituals, al meu parer d’una coherència i argumentació consistents, es gaudia de la proposta escènica de l’intendent-director artístic del coliseu valencià. Si destacà quelcom per damunt de totes les coses que havia ideat Livermore fou l’ús de la “piscina”. Al bell mig, entre la sorra i la mar, Davide col·locà una basa on s’executava bona part dels ballets d’una bellesa plàstica i visual insultants. Un encert absolut aquesta bassa de Livermore qui per palesar el missatge del drama, és a dir el desig de pau, el refús de la guerra, els abusos dels Déus i l’amor paternofilial va optar, com altres concepcions tenyides d’avantguarda per confluir diferents guerrers, ètnies i traslladar la concepció a la universalitat i l’atemporalitat. Ajudà molt per ubicar el drama les projeccions, així com la il·luminació, però, per contra no acabà d’encaixar els viatges intergalàctics que recordaven la marxa d’Idomeneo per la mar a guerrejar amb els troians. No obstant això, no li manquen a la proposta petits detalls simbòlics, amb molts i bons missatges subjacents que estendrien massa l’explicació d’aquests escrit.
Amb tot, les possibles inversemblances de la proposta escènica de Livermore, com la bola de foc per simular Neptú o la projecció d’un nadó engendrat dins el ventre, quedaren justificades per la bellesa dels ballets sobre l’aigua, on el coreògraf Leonardo Santos hi tingué molt a dir. Tampoc es van deslliurar d’entrebancs i convé ressaltar la dificultat del fet, ja que la superfície relliscant sovint jugà alguna mala passada en la coordinació, tanmateix, eixe fet relliscant s’aprofitava per dibuixar la música amb plasticitat.
Un altre element que sumà a l’èxit fou el Cor de la Generalitat que mereix un elogi constant, així com l’Orquestra, que mostrà totes les paletes sonores que Biondi exigia, a més resolgué amb destresa els desajustos puntuals de les veus i els cors i seguí amb la seua (afortunada) dèria de fer música.
Al remat, una proposta que se sosté amb bastides que sumen elements de qualitat. Allà on decau l’interès del drama apareixia un detall que recuperava l’atenció. Una bona nova producció operística pública, això és, amb diners de tots, del nostre palau d’òpera, de tots els valencians (no només dels del cap i casal), que paga la pena de veure i escoltar.
