Aquest 25 d’abril el celebrem amb una situació diferent de la dels darrers 20 anys. Aquests anys de govern del PP a la Generalitat i a les ciutats més importants del País Valencià havien suposat l’espanyolització, la marginació de la nostra llengua i cultura i les polítiques neoliberals que, amb la crisi actual del capitalisme, han provocat l’empobriment de les classes treballadores i del poble en general.
A més a més, la corrupció de polítics i empresaris, consubstancial al capitalisme, ha fet de la nostra terra un cau de lladres, que han malbaratat i destruït una part de la nostra terra. Mentre assistíem al banquet de la carronya capitalista, la gent treballadora ha perdut les seues feines i en molts de casos els seus habitatges, desnonats per bancs que han rescatat amb els nostres diners.
L’any passat el panorama polític va canviar i semblava que un aire nou ple d’esperances venia amb uns resultats electorals que feien fora el PP de la Generalitat d’algunes Diputacions i dels consistoris de les grans ciutats del País. Si bé és cert que hi ha millores, també ho és que han sigut menys de les que la gent esperava. Tant els límits de l’autonomia com els del marc polític i econòmic fan que estiguem encara en una situació d’emergència social.
L’atur és una nafra que pateixen vora 500.000 valencianes i valencians, amb tot el que comporta: marginalitat social i falta de perspectives de futur per a una gran part de la població, especialment per a les dones i la gent jove.
Patim un finançament que no cobreix ni les minses competències autonòmiques, una mostra de la nostra manca de sobirania. Per molt que els nostres polítics vagen en peregrinació a Madrid a demanar més diners, només hi troben la indiferència en el millor dels casos i, en la majoria, el menyspreu. Mentre l’espoliació del nostre País continua, qui en aquest moment mana no té la valentia d’aturar aquesta sagnia que tant ens empobreix.
Necessitem trencar amb el règim del 78 i la democratització radical que pose en primer lloc el nostre dret a decidir com a poble i les necessitats de la majoria, és a dir, la classe treballadora, per damunt d’altres interessos. Perquè mentre no apliquem mesures econòmiques que canvien aquesta situació, posant l’economia al servei de les treballadores i dels treballadors i, per tant, al servei dels éssers humans i no del benefici econòmic d’una minoria corrompuda, explotadora i espoliadora, no solucionarem els greus problemes socials que patim.
Necessitem uns canvis polítics i la participació democràtica i directa del poble en la construcció del seu futur i de noves estructures polítiques. Sense la nostra independència política de l’Estat espanyol i la nostra incorporació de manera federal als Països Catalans, no avançarem cap a una democràcia plena que produïsca canvis socials importants.
Per això ens cal la Unitat Popular, l’instrument sociopolític que permet la unitat del nostre poble per alliberar-nos de les cadenes de l’Estat espanyol i del seu sistema socioeconòmic oligàrquic. És a dir, necessitem construir un futur diferent amb la resta de la nació cap a la República Federal dels Països Catalans, el Socialisme i el Feminisme.
