Els valencians som de cremar bastant. No cal doncs, submergir-nos etnològicament massa per veure-ho. Calem foc a falles, a rostolls de males herbes i a l’esporgada de ceps, tarongers, figueres…, patim una mena de piromania congènita, ben entesa, clar. D’encendre’ns en flama, encendre’s en ira, encolerir-nos…, això potser no tant. Som més aviat, com explica la dita pseudosociològica: ‘meninfots’. Segurament eixe passar de tot i cremar etapes és una teoria empírica. Jo no ho sé.
Tindre una partitura davant com l’opus 45 de Brahms, Un rèquiem alemany, i anar cremant notes sense pena ni glòria podria fins i tot tindre cabuda estèticament si volem rebuscar molt en la filosofia de la mateixa composició. Ja que alguns l’anomenen el “no rèquiem”, el “rèquiem ateu”, “rèquiem luterà” i tants apel·latius més. Potser resulta que, no voler la pena de la mort ni la glòria de la resurrecció és una teoria estètica interpretativa de l’opus 45. Hi tinc molts dubtes al respecte.
Més aviat m’incline a pensar que el concert d’anit amb l’Orquestra de València i el Philharmonia Chorus comptà amb la precipitació, poca concentració i la recerca dels efectes aclamats pel públic octogenari i assidu. És a dir, els forts molt forts, la taula rasa pel que fa a dinàmiques de transició, els desajustos en afinació, el nul assemblatge entre les diferents cordes de l’orquestra, on poques vegades els instruments recollien les infinites línies entrecreuades, (caram i fins i tot hi ha fugues). Alguna cosa feia de combustible per cremar notes a la lleugera, amb interès per arribar als moments de clímax interessants. Mentre badallava per les insulses transicions i els forts descol·locats i desafinats, pensava ¿com era possible que el cor londinenc oferira en desembre un interessantíssim i acuradíssim Messies de Händel, on van copsar per l’homogeneïtat de les veus, la pulcritud en les compensacions dels cànons de l’oratori, l’afinació, l’elegància i compactació dels fortes, la tensió sonora dels pianíssims i ahir, el mateix cor i la mateixa orquestra, no feren res d’això?.
Philharmonia Chorus.
Crec que l’Orquestra de València pot donar moltíssim més amb una obra de repertori com aquesta. Però per això cal moltíssima més seguretat dalt del pòdium i apostar per arriscar amb la música sense pensar en allò que el públic convençut vol escoltar. Si no, es converteix en paper cremat. Insuls i sense ànima. Com deia Chaplin “necessitem pensar menys i sentir més”. Amb la música també.
PS: a banda del concert, ahir per primera vegada es va projectar sobre una pantalla la lletra que tant els dos solistes com el cor cantaven, un text que està escrit en alemany i que es feia visible amb unes lletres grogues ben grans en valencià i a sota (més petit) en castellà. Per això, cal agrair tant al subdirector del palau, Manuel Muñoz com a la presidenta, Glòria Tello que per primera vegada es projectaren el textos d’Un rèquiem alemany en valencià.
