En fi, anit –dijous- es va celebrar la presentació del llibre que acaba de traure Francisco Brines, Jardín nublado, amb l’ajuda de Carlos Marzal, un altre poeta. La realitat té una consistència superior si els lletraferits en parlen, si, per exemple, des d’Oliva, des de la finca d’Elca de Brines, el poeta es refereix als tarongers que l’envolten, els pins on descansa en un banc, la mar al fons, tots els elements que constitueixen un paisatge, de qualitats extraordinàries, encara que no el veiem fins que s’hi escriu. I Francisco Brines fou el primer poeta del segle XX que de teló de fons de les seues càbales vitals posà la seua realitat immediata, que és una part de la comarca de la Safor.
Però anem al gra. Segons un altre poeta, Josep Piera, “ha sigut un acte social d’afecte a Brines, respectuós amb la seua figura, molt bé i molt agradable”. L’acte s’allargà més de dues hores, sense preses, amb resignació poètica. S’hi van sentir, al Conservatori d’Oliva, un munt de versos i poemes, alguns dels quals arribaven al públic més insinuats que complets, amb aquella veu afinada de Brines, dels seus delicats huitanta-quatre anys. Després de la presentació, el nostre poeta dedicà un temps per a escriure les dedicatòries. I a una hora que començava a ser imprudent per ficar-se al llit amb la panxa plena, arribà el sopar i les converses creuades i efervescents que prolongaren les oportunitats que proporciona la nit per a parlar de poesia.
L’ànima de la Poefesta, Àngels Gregori
Per cert, encara no m’he referit a l’ànima, a la reina de la Poefesta, encara no he dit res d’Àngels Gregori, que a pesar de la seua joventut i un aire de nina gran, ha muntat al llarg dels últims dotze anys aquesta inaudita recitació de versos. Autora de bons llibres de poemes i més guardonada que cap altra poeta de la nostra literatura, si apliquem el barem anys de vida-premis, va tindre la idea, i la va posar en pràctica, –ja sabeu, d’idees, n’hi ha més que de botifarres, però posades en circulació, poques, molt poques– de fer una festa a la poesia des del seu lloc de naixement, Oliva. I com que el poeta d’Oliva per excel·lència escrivia en castellà, doncs Àngels ho va acceptar i el va pujar als altars poètics del seu poble comú. Tan de bo els escriptors que escrivim amb la llengua pròpia del país tinguérem un respecte i una atenció com la que rep Brines d’Àngels i tants altres poetes. (Seguirà.)
