Sobre la unió de Catalunya i Aragó; una Franja d'història

29 abril 2016 01:00h

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí) / Franja de Ponent.

La unió de Catalunya i Aragó, la creació de la Corona d’Aragó, fruït de la unió dinàstica d’ambdós territoris, sota quines circumstàncies es va produir? Quins són els antecedents de cada país abans d’aquesta unió? Qui n'exercia el predomini?

Primer de tot, la unió dels territoris que formaven el Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya va ser una unió dinàstica, mantenint cada territori els seus privilegis, costums i règim jurídic propi. La unió formal fou el 1137, quan el rei aragonès Ramir II el Monjo va donar al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (dit el Sant) la sobirania i custòdia del regne en el seu nom i la seua filla Peronella en matrimoni. El casament, però, hauria d’esperar el 1150, quan Peronella complí els 14 anys “reglamentaris” llavors per formalitzar les noces.

Però, anem a pams i retrocedim un xic en el temps. Sota quines circumstàncies es féu aquesta unió? Per conèixer-ho millor, hem de desgranar el context de l’època i quina situació es vivia a cada territori.

Al primer terç de segle XII, el context era el d’uns pobles hispànics que batallaven contra un poder musulmà (ja en declivi) per guanyar, pam a pam, el territori peninsular que creien que els pertanyia per llei i historia. Aquesta lluita solia ser de ràtzies, és a dir, dirigint internades ràpides dins de zona “enemiga” per aconseguir un vassallatge o el pagament de tributs. Tot i això, a poc a poc, la idea de “reconquesta cristiana” definitiva anava prenent forma, també impulsada pel papa de Roma i amb l’exemple latent de les croades a Terra Santa.

El Principat de Catalunya era aleshores un conjunt de comtats que reconeixia la sobirania del comte de Barcelona sobre els demés, sota la fórmula de primus inter pares, el primer entre iguals, de manera que aquesta sobirania o preeminència no volia dir que tingués una posició més elevada que la resta de nobles d’altres comtats. La base d’aquest territori la formaven, junt amb el de Barcelona, els comtats de Girona i Osona i d’altres que retien vassallatge a Barcelona. El Principat també tenia una intensa relació (amb freqüents disputes) amb els comtats de llengua d’Oc de l’altra banda dels pirineus, com el de Provença.
 
Ramon Berenguer IV
Ramon Berenguer IV al Retiro de Madrid. Foto: Domini públic

Per la seua banda, el regne d’Aragó (que abastava part de l’actual Navarra i de la província castellana de Sòria) perdé el seu sobirà el 1134, quan Alfons I el bataller morí a prop de Fraga en una de les batalles contra els sarraïns. Aquest rei morí deixant un testament d’allò més insòlit, ja que atorgava el regne i les seues possessions de forma equitativa a tres ordes religioses diferents: la del Sant Sepulcre de Jerusalem, la de l’Hospital i la del Temple. La noblesa aragonesa es negà a acceptar aquest esquarterament del regne i advocà perquè el germà del rei, Ramir, que exercia de monjo al monestir San Pedro el Viejo d’Osca, ocupés el tro. Davant d’aquest buit de poder el territori navarrès va deslliurar-se d’Aragó i les tropes castellanolleoneses ocuparen Sòria,  Saragossa i la part de la Vall de l’Ebre aragonesa, per fer valdre la seua influencia. El regne aragonès, empetitit i afeblit, en un principi, cedí a les pretensions castellanes i entregà Peronella perquè fos criada a la cort castellana. Ràpidament, però, l’Aragó, molt pressionada pels anhels territorials de castellans i navarresos, va girar la mirada cap a l’est i establí una aliança matrimonial i un traspàs de sobirania en la figura del comte Ramon Berenguer IV. En aquell moment, aquella unió dinàstica significava per al Principat la plena entrada en els plets territorials del món peninsular hispànic, ja que fins llavors la seua política d’interessos estava orientada, a grans termes, cap als comtats occitans.

El 1137 Ramir II el Monjo va fer cessió del regne i de la seua hereva al comte Ramon Berenguer IV, que passà a ser príncep i dominator d’Aragó i exercia la sobirania a tot el territori. Després del “traspàs de poders”, el rei Ramir tornà al seu retir espiritual del monestir.
 
Ramir II
Retrat imaginari de Ramir II. Foto: Domini públic.

Les dificultats que es trobà el nou sobirà no van ser menors, ja que va haver d’enfrontar-se a les ambicions castellanes (tot i els llaços familiars que l’unien amb Alfons VII), per una banda havent de jurar vassallatge al rei castellanolleonès pel territori de Caesaraugusta (Saragossa) i la Vall de l’Ebre, i hagué d’exercir grans dots de diplomàtic per tal que els ordes religiosos renunciaren (a canvi de contrapartides monetàries i possessions) al tros de regne que els pertocava pel testament d’Alfons el Bataller, per l’altra. El seu nomenament fou discutit pràcticament fins consumar el casament amb Peronella l’any 1150 a Lleida.

Ramon Berenguer IV, doncs, va ser un monarca clau en la historia tant de Catalunya com la d’Aragó, ja que evità la fragmentació del regne aragonès i consolidà la formació del Principat amb les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa, Miravet, Siurana, etc., a costa dels emirats.
El comte també féu una compilació dels Usatges de Barcelona, que dotava d’un cos jurídic estatal a un Principat de Catalunya en estat embrionari.

Ramon Berenguer IV mai es va intitular rei d’Aragó, motiu d’agres polèmiques modernes de caire polític, ni després de mort el seu sogre, Ramir II, fet que s’ha atribuït habitualment, com narra Bernat Desclot en la seua crònica, a la voluntat del comte de no ser més que els seus avantpassats i perquè preferia ser el millor dels comtes que el menor dels reis.
 
Peronella i Ramon Berenguer IV
Peronella i Ramon Berenguer IV. Foto: Domini públic.

Aquest argument, present en textos contemporanis del comte, podria no ser l’únic per prendre aquesta decisió. La sobirania dels comtats catalans va ser franca formalment fins el segle XIII, quan Jaume I signà el Tractat de Corbeil renunciant a les seues ambicions i possessions al nord dels Pirineus a canvi de la renuncia dels reis de França sobre el Principat. Aquesta qüestió hauria fet que el sobirà català no podria exercir de rei al territori del Principat.

En qualsevol cas, les interpretacions quant a aquest tema, encara hui dia, són obertes i, en molts casos, interessades.

Conclusions

La unió de Catalunya i Aragó a la primera meitat del segle XII originà les bases del que seria una Corona molt plural formada per diferents regnes sobirans i es féu en un context que beneficiava ambdós països. Per una banda, Aragó venia, després de la mort i el testament d’Alfons el Bataller, d’un buit de poder que va fragmentar el regne, perdent part del territori, com Pamplona, Sòria i veié com creixia la voluntat d’influència des de la corona castellanolleonesa, que ja havia envaït Saragossa i la Vall de l’Ebre aragonesa. Per la seua part, el Principat encara era en procés de formació al voltant del poderós comte de Barcelona i no havia format les seues fronteres de forma estable davant el món islàmic, a més que els seus interessos anaven cap a l’altra banda dels Pirineus.

La figura de Ramon Berenguer IV, príncep d’Aragó i comte de Barcelona, resultà clau per a la consolidació dels dos territoris en un moment difícil, on mostrà les seues dots com a diplomàtic i conquerí zones clau per a l’expansió de la Corona. El fet de no intitular-se com a rei sempre ha donat molt que parlar, però no nega que n’era el sobirà indiscutible de la mateixa.

Tot i aquesta unió dinàstica, ambdós països conservaren la seua sobirania i posarien en aquells temps la llavor de les futures institucions pròpies que regiran la cosa pública en un futur.

En alguns casos, en el moment de les noves conquestes, en un principi, no s’aclarien si pertanyien a un o altre estat i la fixació (i les disputes) de les fronteres no arribarien fins més tard, amb uns codis jurídics més diferenciats i amb la necessitat d’establir límits territorials on aplicar tributs.

Si  bé el Principat de Catalunya podia partir d’una certa situació d’avantatge en la dita unió davant un Aragó afeblit, l’acord respectà unes porcions de poder molt repartides i els nous sobirans de la casa de Barcelona (per via masculina) establiren un poder dual amb molt de cerimònia que, tot i la preeminència creixent catalana, permeté un equilibri de forces que aniria generant en el futur, amb les noves conquestes i reparticions, punts de fricció entre els dos països fundadors de la Corona d’Aragó.

Però això ja forma part d’una altra història…


Assessorament històric: Marcel A. Farinelli
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next