El major nombre i soroll de seguidors dels rojos feia presagiar una partida molt complicada per a l’equip de Ricard. A més, la càrrega emocional per la darrera partida de Moro, també jugava a favor de l’equip que millor havia començat el joc: l’equip d’Ian.
Al principi, per als blaus tot era tensió i poca soltesa en el joc. Però la salutació còmplice, braç en alt i mirada segura, dirigit a la tribuna on es trobava l’alcalde de Castelló i el president Morera, més que mai, venia a dir: “Les partides són com acaben, no com comencen.”
Després d’uns primers jocs igualats en el tanteig, però millor jugats per l’equip roig (iguals a 5), Ian i, sobretot, un Moro pletòric que anava a per totes, s’han enfilat fins aconseguir un 5-15 per als rojos i amb molt mala pinta per als blaus.
Però heus ací on ha començat el recital de Ricard; si pletòric va estar en la partida que forçà el desempat, en aquest tram del joc no sols s’ha encarregat de colpir la rauxa de l’afició castellonera, sinó que ha donat una lliçó de força i entrega digna dels grans campions.
A part de convertir-se en l’autèntic protagonista de la segona part de la partida, la doble llavor de Ricard en aquesta final el fa més gran encara. Primer, ha animat els seus companys, Sanchis i Roberto, els quals, durant la part central de la partida, han quedat superats clarament pels seus rivals, i, després, ha superat en el joc de rest, clarament, Ian, demostrant així una gran preparació física i sobretot mental.
Al remat, l’afecció a la pilota hui ha vist una de les partides que fan època, llàstima que sols poguérem gaudir-la els espectadors que omplíem de gom a gom el trinquet d’Oliva i per no poder compartir-la amb els televidents de la nostra televisió pública.
