Caram, quan va acabar el pianista de Palma, però veí del Montseny, vaig pensar allò que deien les sagrades escriptures: “Senyor, no sóc digne que entres a ma casa…”. No ho vaig pensar per la meua devoció, ni el trànsit sonor, sinó perquè hom arriba a la conclusió que no som dignes d’haver progressat com a societat. En alguns aspectes se’ns nota espavilats, però, pel que fa a l’art i els seus llenguatges, el consum i la predisposició, l’oberturisme tan anhelable dels ianquis i centreeuropeus envers el missatge artístic progressista, ens hem quedat ancorats cofoiament en la Maredeueta. Clar, així no m’estranya res que a l’hora d’encoratjar-nos com a societat l’arenga siga una revisió cosmopolita del missatge del Cañas y barro blasquista. Encara com que no s’ha optat pel Tio collons i la Visanteta abaixant-se el brial.
Definitivament, tenim un problema amb els llenguatges. Tenim un problema amb l’educació, i molt agreujat amb la musical. ¿Com és que Ensems programa un concert amb un pianista improvisador referent en el panorama mundial, com Agustí Fernández, amb una obra en col·laboració amb altre compositor referent internacional, com el català Hèctor Parra, i no estaven tots els alumnes de composició del conservatori?, i els compositors del cap i casal, i els de l’extraradi, i els pianistes, i els jazzman? Entendríem que fóra normal que a un mecànic no li agradaren les carreres de cotxes o de motos? (raoneu la vostra resposta).
Anit el Palau de la música tornava a acollir l’Ensems, a la confortable Sala Rodrigo, per escoltar la dissertació sonora i performativa del pianista Agustí Fernández d’una obra escrita (gràficament) en col·laboració amb el compositor barceloní Hèctor Parra, professor de composició de l’IRCAM (el centre d’avantguarda i investigació sonoro-musical més important del món). Frec, es diu la performance-experiència musical per a un pianista equipat d’un micròfon de proximitat, piano amplificat i llums. La proposta compta amb il·luminació i projecció sobre una pantalla del cos del piano, en paraules de Fernández “perquè tothom veja el procés interpretatiu”, és a dir, poder visualitzar les tècniques de manipulació, execució i interpretació de l’improvisador sobre el piano completament obert (sense tapa).
L’obra tracta d’estructurar un discurs sonor continu (50 minuts sense interrupció), on es barregen els mecanismes de la improvisació lliure, que no la improvisació lliure en si mateixa perquè compta amb partitura gràfica i temporalitzador, amb els llenguatges de la nova complexitat, sense deixar de costat influències d’estètiques “clàssiques” com el minimalisme, l’impressionisme o altres sonoritats no occidentals recognoscibles per subtils cèl·lules melòdiques, intervàliques o harmòniques. El piano es presenta despullat, amb un seguit d’utensilis per manipular el so natural, amb el cos obert i on Fernández és alhora executant i cos sonador. Tot i l’estructura contínua, l’obra presenta clarament diferenciades tres parts. Cadascuna d’aquestes conclou amb una mena de cadència. Una primera que recorda les sonoritats suggestives de Satie, la segona molt més percussiva i repetitiva que et transporten a Terri Riley o La Monte Young, i la darrera coda, completament trencadora, ja que l’ús d’una mena de reclam d’ànec provoca un frec sonor molt més aliè als que pot produir un piano en tota la seua extensió com a element sonor i ressonador.
La múltiple i rica diversitat de timbres, sons, mixtures fan de Frec una dissertació artística del xoc, del frega frec. Així ho explicava Fernández, “allò que pretenem és fer música a partir del frec entre dos cossos”. Però, si el discurs que emet Agustí Fernández, amb moments performatius i teatrals, així com moments on intervé emetent onomatopeies i convertint-se en un instrument extern que vol fregar-se amb el timbre del piano, si amb tot això no és suficient, a l’espectacle d’avantguarda cal afegir l’enginyosa projecció visual on se’ns mostra els processos d’execució amb detalls artístics propis del llenguatge audiovisual, de tarannà cinematogràfic.
Estiguérem doncs, davant una superba sessió de música d’avantguarda, de música progressista del present (Frec és del 2013) que saberen breus, serà per allò del temps psicològic i el temps real i la relació amb la sensació de plaer. Un sentit i no vist. Supose que molts músics estarien ahir estudiant i comparant el Tractat d’Harmonia d’Arnold Schoenberg amb el de Walter Piston, arriben exàmens finals… Em pregunte per a què, si després no volem escoltar res més que Maredeuetes o les actuals Variacions sobre un tema de Penella.
