Després d’haver de renunciar a viure les propostes que portava la Mostra Sonora de Sueca per a dimecres, dijous i divendres, ahir dissabte no podia faltar a la fita. Es presentava CrossingLines, un ensemble amb seu a l’ESMUC i que la premsa catalana l’havia destacat, com igualment ho havia fet el director artístic de la Mostra, Voro Garcia, en l’entrevista publicada en aquest mitjà. Això fou a boqueta nit, al Bernat i Baldoví per exigències meteorològiques i que al remat, afortunadament per qüestions d’acústica, millor haver estat així. Però, de nit, a foc seguit, s’escoltaria per primera vega en els dotze anys de festival el Grup instrumental de València.
La proposta de concert del barcelonins presentà sens dubte bones idees a tenir en compte. La presentació de l’espectacle, l’explicació del concepte artístic: Less (menys) i la predisposició escènica. En resum, Luís Codera vingué a dir que durant el concert pretenien “no fer res”, o més aviat “fer poc”. Això tenia molta raó de ser, ja que el programa presentava un seguit de peces que sense estar estrictament sostingudes en el minimalisme, basen el discurs en l’estalvi d’elements instrumentals i discursius sonors. “Pretenem amb açò fer petits canvis perquè es noten”, digué Codera amb uns exemples visuals projectats que deixaren clar el concepte. Però, malauradament les propostes sonores anteriors a l’obra de Feldman (Bass clarinet and pecussion) sí introduïen més canvis dels que a priori el minimalisme de Feldman argumenta. D’alguna manera, tot el programa de concert es dirigeix i té raó de ser al voltant de l’obra zazen del nord-americà.
CrossingLines. Less.
Tempus mundi, per a 7 bols tibetans de G. López obrí el concert amb algunes errades en els atacs. Stress-Osaka d’Eliane Radigue, en versió amb vinil, mostrà la senzillesa del material triat i serví amb la seua brevetat d’enllaç o pont cap a Ko-Lho de Giacinto Scelsi per a flauta i clarinet amb bon domini tècnic dels intèrprets davant una obra que tampoc és excessivament trencadora, sinó que sosté l’atenció en els quarts de to i que exigeix, en els seus dos moviments, un acoblament sonor absolut; en aquest sentit, tant la flauta com el clarinet no arribaren a fondre’s tal com Scelci demana. Tanmateix, el concert seguí amb una Improvisació per a sintetitzador modular que feia de pont/enllaç i que d’alguna manera no acabà d’encaixar sonorament amb l’atmosfera sonora anterior. Així, s’arribà al minimalisme més zen de la nit amb Bass Clarinet and Percussion de Morton Feldman. Amb una interpretació ben acurada, CrossingLines oferí l’obra més encertada en tots els sentits i al remat l’obra que dóna raó de ser a aquest espectacle. Música que no vol anar enlloc, sinó que proposa una meditació, una levitació i que ens pot dur a una reflexió: potser les textures diverses no acaben de consensuar la idea conceptual.
Grup instrumental de València. Joan Cerveró, director.
Minuts després, era el torn del Grup instrumental de València. Per primera vegada i amb diversos formats, els músics del Grup oferiren un programa amb obres de Michael Jarrell, compositor invitat de la Mostra Sonora, d’Alberto Carretero, del valencià Josep Planells i del català Joan Magrané.
Assonance III per a clarinet baix, violoncel i piano de M. Jarrell començà amb no massa precisió i cohesió entre violoncel i clarinet, això no obstant, a poc a poc es referen i l’acoblament i interacció entre tots tres instruments posaren en vàlua una obra que peca de divagació cap a enlloc. No fou el cas de la hipercontrastada… Nachlese…II per a violí i violoncel també del suís. Amb tres moviments d’un contrast magnífic pel que fa a la pronúncia (emissió) dels instruments, el caràcter i les textures aconseguides, ajudaren a reubicar l’interès de l’oïda la bona dosi de compenetració i gust de les intèrprets.
Amb Entre la realidad y el deseo d’Alberto Carretero ens tornàrem a perdre entre complexitats, entre divagacions sonores que no sorprenen sinó que munten un discurs altament escoltat, adobades per tècniques esteses conegudes, accents i canvis d’afinació…, de correcció però, de quotidianitat entre les creacions basades en la nova complexitat.
Grup instrumental de València, Josep Planells.
Josep Planells, amb Triosatz va afegir alguna cosa més del que s’havia escoltat. Entre les textures complexes deixà caure les consonàncies triàdiques, recolzades sobre el piano que a més a més recupera amb aparicions espúries cèl·lules pianístiques que recorden Chopin, però, síncopes que també porten aparellat un record bartokià. Sorprengué la combinació de Planells, almenys en la mesura de saber cap on volia anar el discurs. Igualment de suggeridora estigué Hermetica Memoriae. Specchio infedele de Joan Magrané incloent murmuris i textures especulatives amb l’afinació, sovint també pecant d’excés de repetir textures i combinacions sonores però, almenys amb detalls diferencials que, tot i recurrents, posaren un sabor diferencial.
No va estar una nit absolutament màgica, de gaudi absolut amb música de nova creació, però, almenys ens podem sentir satisfets de veure un bon debut del Grup instrumental de València a un festival tant digne com ambiciós, que veu com paulatinament augmenta el públic, van més músics i estudiants de composició.
Diumenge, la Mostra sonora de Sueca continua amb el món sonor de Michael Jarrell.
