Amb aquest talent el món sonor de Jarrell es queda curt

Mostra Sonora de Sueca 2016. Centre Cultural ‘Bernat i Baldoví’
9 maig 2016 01:00h
Sixto Ferrero / Sueca

Anit es posava punt i final a aquesta 12a Mostra Sonora de Sueca amb el concert vespertí de la violinista Mª Carmen Antequera i la col·laboració al control i difusió sonora de Gregorio Jiménez, i el concert nocturn que oferiren els solistes de l’Ensemble Espai Sonor i els de l’Ensemble d’Arts amb direcció de Carlos Amat.

Els títols genèrics d’ambdós concerts eren premonitoris: Paisatges sonors i El món sonor de Michael Jarrell. Recordem però, que el compositor suís ha estat el personatge destacat d’aquesta edició i que la seua musica ha guanyat protagonisme al llarg dels programes.

Mª Carmen Antequera es presentava amb un concert d’electrònica mixta, ella amb el violí i Gregorio Jiménez als comandaments de la part electrònica. Un programa d’altíssima dificultat tècnica i amb tres estrenes absolutes. No ve gens malament recordar, com féu també el director artístic, que Antequera és una compromesa amb la difusió de la nova musica, però, també és una experta violinista que domina i ompli l’escenari d’una musicalitat i energia ben considerable. Probablement, en altres circumstàncies i com se sol dir: si en comptes de dir-se Mª Carmen es diguera..., la violinista valenciana gaudiria d’una protecció, respecte i projecció ben diferent a la que els músics que es mouen en aquests paràmetres musicals solen tenir. Tanmateix, Antequera es mostrà dominadora dels reptes dels llenguatges proposats, dels tempos, de les pauses, dels detalls d’escena, del diàleg amb el seu complement musical, en aquest cas, l’electrònica magistralment difosa pel compositor Gregorio Jiménez.


Mª Carmen Antequera.

Interpretà Himno a la intemperie, amb veu en off d’Aurora Herrero per als textos poètics de Pedro Provencio i composada per Sergio Blardony qui proposa un diàleg entre la veu que recita el text i la violinista, sostinguda sobre una base electrònica, on Antequera fon a la perfecció el timbre del violí amb els diferents ecos que la veu recitada va deixant al llarg de la peça. L’exultant interpretació arribaria amb Dornröschen (Nachlese IVb) de Michael Jarrell on la violinista demostrà el gran domini de l’arc, de la seua monyica, per no dir de tot el cos, per executar amb força i precisió els múltiples accents, o els superbs pizzicatos..., tot completat amb un domini tècnic pulcre al servei d’una musicalitat dominadora. Molt menys interessant es presentà Seven places de José Montes, amb un treball de la part electrònica que mai no acaba d’aconseguir un assemblatge idoni amb el violí sinó que posposa elements com interpel·lacions o complements, allò més semblant a un matalàs sonor electrònic per a afavorir una part de violí resolta sense problemes.


Michael Jarrell i Mª Carmen Antequera.

Amb una Antequera segura i gaudint a l’escena arribà un altre gran moment amb Waves del mateix Gregorio Jiménez. A l’espectacle que estaven oferint tots dos, s’afegí la projecció visual en viu, on Gregorio des de la cabina projectava imatges rectificades in situ i ex profeso de la violinista, completant uns moments d’absoluta excel·lència musical. A tot això cal afegir que el principal valor de la música de Jiménez és un saber fer, molt poc habitual en el panorama, per assemblar diàlegs perfectes entre els motius electrònics i els acústics (del violí), o a l’inrevés, així com atorgar a través de motius principals (en aquest cas un motiu orientalista) una estructuració de les peces que ajuden a l’organització i a la comprensió (de l’oient). Amb Waves s’arribà a un nivell de concert dels que en altres contextos aclamarien més d’un bis. Antequera eixí a saludar dues vegades, però, sense reiterar-me més en la reivindicació, en altres circumstàncies el concert d’Antequera bé haguera valgut una fortíssima ovació i repetir si més no, Waves o Dornröschen (o totes dues).


Multaqa IV (Ensemble Espai sonor i Ensemble d'Arts).

Seguidament tingué lloc la Multaqa IV, la trobada ben avinguda entre l’ensemble resident l’Espai Sonor i l’Ensemble d’Arts resident de l’Auditori de Rafelbunyol i del Projecte Rafel Festival. Els solistes de sengles ensembles comptaren amb la precisa i directa direcció de Carlos Amat. El món sonor de Michael Jarrell tornà a tindre tot el protagonisme. Primerament, el percussionista Juanjo Llopico oferí Assonace VII desimbolt entre les diferents seccions contrastades gràcies als instruments amb què Jarrell desenvolupa els motius rítmic-melòdics. Refent-se dels entrebancs, Llopico resolgué amb destresa la proposta de Jarrell. Encara però, vindria una altra demostració de tècnica instrumental i d’execució en la proposta Trei II. No absenta tampoc de moments on Jarrell reincideix en oferir textures reiteratives que no conclouen en res nou, o que divaguen sobre motius exposats, però la dificultat vocal amb escreix o l’extrema dificultat d’assemblatge de l’ensemble, o l’enorme exigència que se li fa a la flauta, feren destacar l’ensemble, Amat com a responsable, però per damunt de tot la soprano Maria Bazal i la flautista Alessandra Rombolá.


Juanjo Llopico.

El valencià i exalumne de Jarrell, Miguel Gálvez-Taronger proposava Paisaje sonoro, amb un llenguatge que es deixa voler per l’atmosfera de l’últim postromanticisme, Gálvez introdueix sonoritats tenebroses, fantasmagòriques o amb al·lusió a la psicosi o el gènere negre. De fet, introdueix un recitatiu que fa pensar en aquest sentit. Per moments sembla un descripcionisme sonor d’una situació tensa, potser hitchcockniana, amb elements de tècniques pròpies dels nous llenguatges sonors, però amb eixe rerefons descriptiu extramusical incert.


Michael Jarrell, M. Gálvez-Taroncher amb Carlos Amat, Ensemble Espai Sonor i Ensemble d'Arts.

El punt i final el posà l’Assonance VI, novament de Jarrell, on l’ensemble destacà per l’homogeneïtat, la compenetració sonora i la resolució tècnica. Posaren en vàlua Jarrell, una música complexa però no tant com l’etiqueta fa pensar. Un concert de talent, amb què conclogué una Mostra que va creixent paulatinament, i que ja mira amb desig la tretzena edició de 2017.


Michael Jarrell, Carlos Amat.
 

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next