Sergi Tarín / València.
El brillant periodista polonès, Ryszard Kapuscinski, ja ho va dir: “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”. Un lema devaluat, gens vinculant, que no suposarà l’excomunicació professional de Nuria Romeral, excap de premsa de Francisco Camps, per la compareixença d’aquest dilluns durant la comissió d’investigació del l’accident del metro. Romeral va ser l’encarregada, durant anys, de teixir la tela protectora que aïllà Camps de les insidioses picotades de tota mena d’insectes periodístics. Així considerava l’expresident els qui, en rodes de premsa, li infringien erupcions amb motiu dels problemes judicials de Carlos Fabra, el forat comptable per la visita del papa o els incipients sobrecostos.
I allí estava Nuria Romeral per ventar el perill a palmetades. I això volia dir esbroncar els díscols i adoctrinar redactores de Canal 9. Una fidelitat per l’asèpsia comunicativa que li reportà bons galons. El 2007 ascendí a secretària autonòmica i ben instal·lada al Palau cosí els teixits més gruixuts de l’hermetisme quan uns altres panys més fins esdevingueren una elegant mortalla política. Amb Camps tocat de Gürtel, la lleial escudera li prohibí tot contacte amb la premsa, un patogen més destructiu en els imputats que el tabac o el vi per als malats de colesterol. En aquell temps es deia que Camps vivia pràcticament segrestat per Romeral i que a casa d’aquesta despatxava i firmava decrets. A més, en les poques aparicions públiques, Romeral podia interposar-se amb els braços en creu entre el polític i la proximitat d’un micròfon teledirigit. Una vocació d’escut humà amb premi de consolació com a directora d’una Ràdio 9 en procés d’anèmia terminal quan el seu cap ja havia desaparegut del mapa.
“M’he dedicat a la informació institucional; sóc accessible, proactiva i sempre he procurat ajudar els companys periodistes”, manifestà aquest dilluns tot pensant més en una entrevista de treball que en un acte de fiscalització política. I acte seguit s’abandonà als epítets per explicar la tasca informativa d’aquell 3 de juliol de 2006: “Férem un esforç de comunicació enorme, responsable, intens, veraç, honest i transparent”. “No hi hagué ni consigna ni estratègia ni vaig rebre ni transmetre cap informació” prosseguí malgrat el groc en els rostres dels diputats i el roig en el dels familiars, sobretot quan amollà que el Govern valencià actuà amb les víctimes “amb cura, sensibilitat i voluntat de suport”.
“El Consell es volcà en ajudar-les”, insistí amb veu de porcellana d’imitació i tot obviant l’absència de responsabilitats polítiques i la negativa d’anys de Camps per rebre les víctimes. O aquella burla que els suposà que, el febrer de 2007, durant un reunió de l’aleshores vicepresident Víctor Camps i el llavors representat de les víctimes, Enric Chulio, de sobte apareguera Camps per passejar-lo durant una hora i mitja pels racons nobles del Palau com si rebera un ambaixador o un campió de tenis. Tot per després presumir en les Corts de tacte i de vellut amb els damnificats.
“Desenvolupàrem un bon treball”, continuà una impertèrrita Romeral d’ungles pintades damunt la ferida. I negà l‘apagada informativa a Canal 9: “No ho compartisc: s’emeteren 30 hores en dies posteriors”. “El que més he escoltat es allò de la velocitat del tren”, afegí com si eixirà a córrer amb les 30 hores a l’mp4. Un gest final de vocació i devoció infinita per protegir Camps –encara- i en memòria d’un temps de festa i de confeti i on un urinari qualsevol tenia més valor que una balisa. Tot per contradir l’honradesa i també Kapuscinski.
