RedactaVeu / N. S. / Alacant
– Quina valoració em pot fer de les jornades que sota el títol ‘Victòria dels aliats contra el feixisme’ s’han celebrat a Alacant organitzades per la Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica a la qual pertany vostè?
Estic molt content, perquè la participació ha estat molt interessant. Tots els intervinents han aportat coses molt bones. El que lamente es que no haja tingut més difusió. He trobat a faltar més cobertura per part de la premsa i la televisió. És un esdeveniment que ho mereixia, però estic molt content.
– Podríem dir que la intervenció dels republicans espanyols i valencians va ser clau per a aconseguir la victòria dels aliats? Per què?
Jo no diria tant. Numèricament no eren tants, tot i que en la resistència francesa, al principi, hi havia més espanyols que francesos -més de trenta mil- quan era un moviment d’esquerres i estava liderat pel Partit Comunista. Quan Granell arriba a París, hi havia també líders de dretes en la resistència. En general, els britànics i americans, si els espanyols no hagueren estat, haurien guanyat igualment. En canvi en l’alliberament de França sí van ser decisius. El seu paper va ser important per poder-se apuntar als guanyadors a temps. Fixa’t que Italià, on els partisans no eren tan nombrosos, va ser dels països vençuts.
– Amado Granell va participar en la defensa de Madrid i de Castelló, va embarcar en Alacant en el mític Stanbrook, va estar al camps de concentració francesos, també a la legió estrangera, va participar al Desembarcament de Normandia, va ser el primer en entrar a París amb La Nueve per a la seua alliberació… Estem clarament davant un home realment excepcional, d’una espècie de superheroi de la seua època. No ho creu així?
Sí, però tinc poca fe en els superhomes i en els genis. Granell va ser una persona que estava en el moment adequat i al lloc oportú. Va ser militar de vocació –es va apuntar molt jovenet a la Legió Espanyola i va participar en la guerra d’Àfrica–, però després les circumstàncies van fer que, en començar la guerra, com que ja tenia edat per a ser oficial de la República, arribara a ser comandant i inclús cap d’una divisió –cosa que normalment fa un general de segon grau– i, després, encara continuà amb la Segona Guerra Mundial, on s’hagué de conformar amb el grau de sotstinent a França. Finalment, va ascendir a tinent i no va ser coronel perquè no va voler nacionalitzar-se francès. Després, en acabar, es desmobilitzà i es va dedicar al comerç.
Va ser un home molt valuós, però va tenir l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. Hi ha gent que no té l’oportunitat de fer-ho. Podem dir que va tenir sort: la seua entrada a París va ser una qüestió aleatòria, però ho va fer, i mereixeria inclús que poguérem veure una pel·lícula sobre ell, que seria interessantíssima.
Amado Granell al centre de la imatge dels republicans espanyols integrants de La Nueve.
– Creu que Amado Granell ha rebut el reconeixement que realment li correspon per part de les administracions –estatals, autonòmica i locals- o del conjunt de la societat?
Ací no. A França, sí: el van fer Cavaller de la Legió d’Honor, tot i que De Gaulle no volia reconèixer que els espanyols van participar en l’alliberament de París –volia que el poble francès fos el que constés com el que es va aixecar com a llibertador– i va inclús obligar-los a treure les banderes republicanes dels seus vehicles. Però li va concedir honors i li va oferir ser comandant, cosa que Granell va refusar amb la frase “estime Espanya com una mare i França com una núvia, no em faça quedar malament amb la família”.
Però sí és veritat que hui dia l’alcaldessa de París, que és filla d’espanyols, hi està molt interessada, i el cap d’estat també, i hi ha un moviment de reconeixement que va per davant del que es fa a l’estat espanyol. Ací, els de la memòria històrica estem molt sols i a Granell se li han de fer homenatges i posar carrers. Jo en vull un, a Alacant, per a ell.
– A finals del passat any, l’alcalde de València, Joan Ribó, va informar sobre la voluntat de l’Ajuntament de dedicar un carrer a Amado Granell. Què li sembla aquesta iniciativa? En calen més en aquest sentit? Per què?
És clar que sí! A Sueca també se li volia retre homenatge. No sé si hi ha hagut algun problema perquè algú s’ha oposat per evitar enfrontaments. No sé quin enfrontament pot haver en un homenatge a un heroi de guerra després de setanta anys, quan tots els que hi van intervindre són morts. No sé quines reticències hi ha per reconèixer aquestes coses. Espanya està malalta. Estem malats des de fa molt de temps. Vam estar quaranta anys intoxicant-nos i ara això és molt difícil de curar. Hi ha molta por a reconèixer les heroïcitats dels que estaven al bàndol legítim i a anomenar “canalles” a uns generals als quals el poble els va pagar les armes que després van fer servir en contra seva. Allò va ser lladronici. Ens van robar la llibertat. Eren uns lladres. Van instituir un règim corrupte i els xoriços que hi ha ara són l’herència de tota la corrupció del franquisme. Era tan habitual que ningú hi reparava. Si no tenies contactes, no feies res. Si volies alguna cosa i no tenies padrí, no tenies res a fer. El meu avi em deia que no demanés cap beca, que això era “pa comares i compares”. Venim d’allò.
– Després de la fi de la II Guerra Mundial, Amado Granell va actuar com a intermediari entre polítics monàrquics i republicans espanyols en un pla dissenyat pels Estats Units d’Amèrica i Gran Bretanya que intentava situar Joan de Borbó com a cap de l’estat i que finalment va fracassar. Podríem dir que la instauració de la República va ser el somni no complit d’Amado Granell?
Ell es conformava amb participar en un govern encapçalat per Joan de Borbó i que el cap de govern fos Miguel Maura en una coalició entre la gent monàrquica de dretes, no franquista, i els socialistes, excloent-ne els comunistes. A ell li preocupava més la Democràcia que la República. Ell era moderat d’esquerra republicana i no sé si el projecte hauria comptat amb l’aprovació de tots els republicans exiliats. Probablement no. Segurament no hagués estat acceptat pels anarquistes, comunistes i socialistes de la facció de Largo Caballero. Tornar a formar un Govern amb Gil Robles, que havia ajudat Franco, no sé com hauria acabat. Granell volia la llibertat amb l’ajut dels americans i de l’Europa democràtica que ens va oblidar miserablement i que va preferir un dictador manipulable a una democràcia que podia ser d’esquerres i que podria formar una pinça marxista entre els dos extrems d’Europa. A Churchill, per exemple, no li feia gens de gràcia. Ni a altres governs. La República tenia mala premsa. Tenia la fama que es mataven cures i tot allò.
– Quins trets i valors destacaria de la figura d’Amado Granell?
Els típics d’un bon militar: lleialtat, valor, esperit de sacrifici… Ho duia en la sang. El general Leclerc el tenia com un gran militar, molt valuós, disciplinat, l’ideal d’un militar que mai hauria participat en un colp d’estat. Al seu costat, els altres militars que es van aixecar eren uns aficionats. No eren militars de debò. Uns mossons que estaven acostumats a tractar a puntades de peu els musulmans a la guerra d’Àfrica i que no dubtaren en afusellar els republicans tan tranquils. Yagüe no era més que un mamarratxo al seu costat. Parlem d’un militar de debò comparat amb aquells mossons.
– Hem clausurat les jornades amb un acte en què s’han barrejat música, cançons i poemes. Per què s’ha volgut posar el punt i final d’aquesta forma, diguem-ne, tan peculiar i emotiva? Quin és l’objectiu?
Volíem fer un acte a l’Auditori de l’Esplanada amb la participació de la banda municipal o d’alguna orquestra que toqués música de l’època de la guerra, però això ho hauríem d’haver preparat amb molt més de temps. La veritat és que vam haver d’improvisar un poc.
Foto de família dels membres de la Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica.
Jordi Olcina s’ha portat meravellosament bé. Ens ha posat a la nostra disposició la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, que normalment està tancada els dissabtes. Adolfo Celdran segur que venia perquè és de la comissió i sempre està disposat a actuar. Alexander Chepurnoy, de la Casa de Rússia, s’ha portat de meravella i no va dubtar em portar una cantant i la coral de xiquets tan estupenda. I els joves que van tocar el violoncel i el violí, que els va portar Carme Jorques, han demostrat ser uns músics boníssims. El popurri que ens han ofert hauria de guardar-se per a tornar-lo a presentar en altres ocasions. Ha estat un colofó immillorable. No es pot demanar res més.
– Creu que les generacions futures haurien d’estudiar el paper d’Amado Granell com a símbol de la defensa dels valors de la República i dels drets humans? Què els diria a tots aquells que a hores d’ara desconeixen qui va ser Amado Granell?
La situació és lamentable. Que les generacions formades durant el franquisme siguen ignorants històricament és comprensible, però que la gent jove no conega tot el que va passar és imperdonable. En un institut on vaig fer una conferència, un dels xiquets més grans em va preguntar que “si Franco era tan dolent, per què el votàreu durant quaranta anys?”. Com pot ser que això estiga succeint? La gent jove no n’és conscient. Durant la dictadura, nosaltres sabíem que no s’havia de parlar de política. Ens feia por la Policia, més que els lladres. Veies un guàrdia civil i tremolaves. La gent gran que havia patit repressió no en parlava amb els seus fills. Ens van despolititzar. Franco va aconseguir que la política estiga encara connotada -“tots els polítics són iguals”, sentim massa sovint-. D’aquella pols vénen aquests fangs.
En el sistema educatiu, no s’ha fet prou pel coneixement de la nostra història i és fonamental. Zapatero va instaurar Educació per a la Ciutadania, però el PP, ple de tardofranquistes, neofranquistes, pseudofranquistes o hereus del franquisme –no ho són tots, però n’hi ha-, tan bon punt va arribar, la va treure. El franquisme segueix viu.
La dita “el poble que oblida la seva historia està condemnat a repetir-la”, és certa. Els moviments del 15-M i alguns partits com Podem creuen que estan inventant la democràcia perquè no coneixen la història. Primer s’ha de conèixer la historia i després fer política.
Jordi Vayà i Natxo Bellido durant les jornades ‘Victòria dels aliats contra el feixisme’ celebrades a Alacant.
– Per acabar, hem vist Natxo Bellido i Jordi Vayà, de l’Ajuntament, implicats en les jornades. Creus que es podrà aconseguir anar endavant a Alacant?
Si dura el tripartit, sí. Si no dura, no. Falta que dure. En temps d’Alperi i Castedo hi havia diners, però no voluntat. Ara tenim voluntat, però no diners. A la regidora de Memòria Històrica (Maria José Espuch) la vegem amb intenció i ganes de fer coses. A nosaltres ens consulten i compten amb nosaltres, la qual cosa ens omple d’esperances. Després estan els límits i les diferències entre el tripartit, on hi ha sensibilitats molt diferents. Però fer coses tan evidents com canviar noms als carrers, homenatjar Dickson, etc., és factible. El problema és dinerari. L’escultura de Sempere al port costa molts diners (només és una maqueta) i nosaltres no en tenim i l’Ajuntament tampoc. Potser parlem d’una feina de dos o tres anys.
Maqueta de l’escultura de Sempere en homenatge als últims resistents de la Guerra Civil.
