Una imatge val més que mil paraules, i en aquest cas que uns pocs o uns molts sons. Sigma Project Quartet, un dels ensembles de nova música més aclamats de l’Estat ho sap molt bé. En açò de l’espectacle, no només és important oferir bon producte, sinó que cal tindre cura de com s’ofereix i la manera en què s’ofereix. La música, parle de la clàssica, fa temps que passa per camins ploracossos. Bàsicament perquè, tret que siga un concert de fita bandística o de caixet exorbitant, als concerts no va ni Déu ni els mateixos músics, cosa que diu bastant de com és la nostra cultura musical.
Per tot això, a un conscienciat —afortunadament— se li va ocórrer posar en vàlua accions i decisions que fins ara atribuíem a les arts escèniques, com ara bé, un atrezzo adient, una predisposició escènica, una il·luminació, uns procediments comunicatius i divulgatius, una programació adient, conceptual i connectada amb els altres elements que abans escrivia. Doncs això és el que feren anit el quartet vingut de Madrid i format per saxofonistes d’arreu de la península, per participar en l’Ensems 2016.
D’entrada, el programa potentíssim pretenia, com explicà el saxofonista valencià Ángel Soria “mostrar cinc maneres d’enfrontar-se a la música”, perquè com afirmà carregat de raó “els compositors actuals volen tindre la seua pròpia estètica, ser creatius per tindre el seu propi llenguatge i així fer-se un lloc”, afegiria jo, en aquest món atapeït de sons. Però, a banda del programa, com poden veure en les fotografies, el Sigma Project Quartet té treballat l’espectacle molt més enllà de les excel·lentíssimes interpretacions de les cinc obres. Un vestuari cridaner: blanc i folgat proper al new age i el context hippy, interpreten descalços, un doll de llum il·lumina el centre ressaltant els instruments daurats, amb una interacció acurada, a banda de parlar amb el públic, una part elemental de la raó de ser un espectacle.
Sense dubte, la predisposició escènica dels Sigma Project té una força impressionant. Vull dir, que mig concert el tenen guanyat de bestreta, només començar.
Una hora de concert de pur espectacle musical, on s’estrenà a l’Estat Saxophonquartet de l’austríac Georg Friedrich Haas. Una obra ben interessant, tot i que seguisc mostrant predilecció pel treball que fa Haas amb la corda, no deixa de mantenir el seu interès pel treball del timbre, en aquest cas barrejant conceptes minimalistes amb l’exploració tímbrica a través de la saturació del so.
Molt més eclèctica és la proposta per a quartet de saxòfons de José Manuel López López, qui és capaç de traure’s com un mag, mil i una possibilitats i sortilegis en Simog / Civitella per sorprendre auditivament i performativament. Les possibilitats de produir sons del saxòfons es multipliquen i foren executades amb excel·lència i domini. A banda de la qualitat de les textures, tothom no renuncià a sorprendre’s davant el final percussiu dels saxofonistes sobre les canyes dels seus respectius broquets.
Davant la pura contemporaneïtat, que elimina tanques i obstacles sonors per incloure tot allò sònic dins del discurs, Xenaquis sembla Mozart i la seua XAS (de 1987) un clàssic entre els clàssics. Magistral interpretació i assenyada que donà pas a Jalkin de Ramón Lazcano, un encàrrec del quartet que fregava quotes inhòspites de qualitat. Tanmateix, fou interessant seguir el discurs creatiu, per un moment, tot i la salvaguarda de les distàncies de les afirmacions, Lazcano sembla que elabora dos conceptes, no sé si conscientment o inconscientment, per una banda estableix una mena de dodecafonisme de les tècniques esteses del saxòfon i per altra aconsegueix una mena d’obstinat, amb caràcter de leitmotiv, conduït bàsicament pel baríton que ajuda bastant a distribuir formalment l’audició d’una obra sempre interessantíssima.
El punt i final a un concert fantàstic el posà la brutal composició de Simone Movio Zahir V. La gamma de possibilitats sonores, expressives i cambrístiques dels saxòfons es va veure anit exponenciada. Si la vessant escènica dels Sigma Projecte és fantàstica (algun dia podrien introduir aquesta (in)formació en els conservatoris), la pulcritud, energia i qualitat interpretativa del complexíssim programa d’ahir fou brutal.
La complexitat creativa i la persuasió escènica servida de blanc i aferrada al terra amb els peus descalços. És a dir, fer fàcil i atractiu allò difícil perquè el públic fruïsca en tots els aspectes.
