Camps, sobre l’accident del metro: 'Fou la gran tragèdia del meu govern'

L’exconseller Juan Cotino reconeix que visità unes 35 famílies 'amb tranquil·litat i consciència'
16 maig 2016 01:00h

Sergi Tarín
/ València.


“Vaig a vomitar”. Ho diu María José Gilabert, filla d’un dels 43 morts d’aquell 3 de juliol de 2006 al túnel de Jesús. I ho diu mentre l’aleshores president de la Generalitat, Francesc Camps, vagareja al voltant de la moralitat i la decència. “Estar al servici i a l’altura del seu dolor” des de “la nostra consciència i honor” i amb “la il·lusió de fer el millor per a ells”. Un to de gran esdeveniment en nom de la caritat per invocar la nàusea. I això és un nus a la gola en Gilabert, llàgrimes en Fernanda Vasconcelos, estupor cavil·lós en Beatriz Garrote i ganes sufocants per fumar en Francisco Manzanaro.

Les víctimes d’aquell accident esperaven poc o res de la compareixença de Camps en la comissió d’investigació, però no “la burla insuportable”, segons Gilabert. “Les vaig rebre”, menteix deliberadament Camps sobre la trobada que li demanaren durant anys i que mai no arribà. De fet, l’únic contacte fou el 2007, durant una reunió entre l’expresident Víctor Campos i Enric Chulio, president, llavors, de l’associació de damnificats. De sobte, aparegué Camps i conversà amb Chulio. “Encara tinc el seu telèfon dins de la butxaca de l’americana”, s’escorcollà. Per als familiars, aquella cita va ser un parany; per a Camps “una visita oficial”. “Tot el que passa dins de la Generalitat és oficial”, manifestà després de definir aquell 3 de juliol com “la gran tragèdia del meu govern”. “Considera que ha tractat adequadament les víctimes d’aquesta gran tragèdia?”. “Adéu, moltes gràcies”, fou la resposta als micròfons.


Víctor Campos. Foto: ACN.

Camps, de fet, escenificà una gran desfilada de displicències. Ert, brusc, fugisser, polemitzant i amb una repetitiva actitud de perdonavides. L’excap del Consell evità qualsevol temptació d’autocrítica, “amb les víctimes he estat des del primer moment”, i amnistià més d’un diputat. “Aquest és un debat fora de qualsevol to!”, li amollà a Alexis Marí, de Ciutadans, qui havia qualificat la gestió de l’accident com a “molt infame”. Esbroncà Ana Barceló, del PSPV, per les crítiques “calcades a les de fa deu anys” i menyspreà Podem perquè aquell 2006 “ni estaven ni se’ls esperava”.

I en els cims del deliri autoexculpatori, Camps negà la provada -i assumida pels extreballadors- manipulació informativa de Canal 9: “Cap; mai no existiren consignes mediàtiques”. Tot i que no per voluntat, sinó per acumulació de feina: “Hi havia tant de dolor que no donà temps a preparar consignes”. I, tot seguit, negà conèixer l’adoctrinament amb diners públics (més de 600.000€) dels treballadors de Ferrocarrils a través de la consultora HM&Sanchis. “No sé de què m’està parlant”, “però si ha eixit en tots els diaris...”, “s’imaginarà que hi ha mitjans que mai no llig”, “hem buscat posar llum des del primer minut i mitigar la tragèdia de les víctimes”, regurgità Camps; unes frases fetes molla de tan mastegades.


Juan Cotino. Foto: ACN.

Un estat gàstric i anímic de llarg matí recorregut. Abans, Juan Cotino havia comparegut per refermar que allò d’anar casa per casa de les víctimes, “unes 35”, per oferir-los treball i tot tipus de suports morals, religiosos o mecànics, era correcte i “amb voluntat d’ajuda”. Alguns familiars han denunciat que darrere dels oferiments hi havia el suggeriment, de vegades gens vetlat i amb document per rubricar, de desistir d’acudir a la Justícia. “A ningú li he mostrat un paper per firmar res, en la vida”, rebutjà Cotino, qui sí confirmà que repartí targetes pels tanatoris amb el seu número personal: “Molts em telefonaren després”.

“Vaig actuar sempre de forma personal”, assegurà. I va desdir-se a continuació: “Com a Juan Cotino, membre del PP i vicepresident del Consell”. Una Santíssima Trinitat que treballà en paral·lel a la comissió interdepartamental encarregada d’atendre les víctimes sota les ordres de Víctor Campos, qui aquest dilluns alabà el seu company: “Feu una gran tasca i la reconec públicament”. “No sóc la mà de Déu”, però sí algú que actuà “amb tranquil·litat i consciència”, expressà Cotino amb una calma, una seguretat, que invocà entre les víctimes eixa nàusea poc sartriana i embolcallada en bilis. “Així no hi ha forma de tancar el dol”, resumí Gilabert el fàstic interminable.


 
 
next