Esperança Camps / València.
He de confessar que tinc por. He perdut, entre altres coses, la pràctica d’escriure articles per a la premsa i, tenint en compte el que ens van explicar dissabte tres grans articontistes, fa hores que em frene i frisse a la vegada per escriure un article per a La Veu sobre el cap de setmana flibant que s’ha viscut a València. Dic grans, amb coneixement de causa. Un d’ells és Manuel Baixauli, segons el qual, aquest article s’hauria d’haver acabat abans de començar, o l’hauria de deixar en una frase, o en una paraula, o en una lletra. Potser en un punt. Sí. Un punt és suficient per a escriure un articonte de qualitat. Però si hagués de fer cas a Martí Domínguez, el primer autor que va manllevar a Juan José Millàs aquest mot inventat i el va emprar en català, hauria de començar a descriure amb minuciositat, per exemple, el teclat que tinc a tocar dels dits (ell va dir un escarabat, heu de descriure un escarabat, però em fan fàstic i no en tinc cap a prop… espere). I encara hi havia Anna Moner que, dissabte sí i dissabte no, ens regala les postres dolces dels seus articles dedicats als personatges que admira. Els admira tant, que els reconstrueix, mot a mot, davant els lectors de La Veu.
Els visitants assidus d’aquest diari ja saben de què va això del FLIB perquè durant uns mesos s’hi han publicat els relats de desenes d’autors del gènere que han volgut participar en el primer Festival Internacional de Literatura Breu que s’ha fet a València. L’ha organitzat l’AELC i ha tingut com a escenaris la Universitat de València, l’Octubre CCC i Ca Revolta. Però també les xarxes i els carrers de la ciutat. Demane al lector que torne arrere unes línies per a rellegir en veu alta que València-té-un-festival-internacional-de-narrativa-breu! Comencem a ser normals. No sé si això és bo o dolent, però trobe que ho hem d’aprofitar.
Durant un cap de setmana hem pogut escoltar autors com Guillem Frontera que diu que la primera obligació de tot escriptor és intentar no escriure. Tanta sort que ell no ho ha aconseguit i és capaç de bastir novel·lasses com “Sicília sense morts”. Els joves de la revista Gargots es pregunten on és la baula que els connecta a ells amb la generació de Frontera i de la majoria d’autors que érem allà, i es manifesten per la ciutat de València en demanda de la reedició de clàssics ara introbables a les llibreries. D’alguns clàssics, en breu, ens en va parlar Laura Borràs, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes just abans del vermut i de la foto de família al terrat de l’Octubre. Just abans de l’explosió de talent que es va produir quan dalt de l’escenari es van ajuntar Anna Maria Villalonga, Biel Mesquida, Miquel Adam i Raquel Ricart. I entre ells, Rafa Gomar, que feia exercicis, respiratoris o no, per a donar-los la paraula. Havien de parlar de l’autor de la seua vida. Una pregunta enverinada que cadascú va entomar com va poder. Miquel Adam es va confessar víctima i victimari de Roberto Bolaño, en nom de qui va fer viatges físics i literaris. En nom de qui va organitzar funerals civils o va ser capaç de dormir en un sofà manllevat per tal de xafar, a Blanes, els mateixos espais que havia tocat el geni xilè. Adam va necessitar un procés de desintoxicació bolañesca per poder narrar-ho d’una manera tan literària com ho va fer. Raquel Ricart ens va explicar que amb l’edat ha anat canviant d’autor preferit i que mataria per escriure com algun d’aquests autors. Biel Mesquida tenia pressa perquè el seu avió eixia cap a Palma molt aviat, però abans de marxar va negar la sala amb una veu tan poderosa com el seu entusiasme per la narrativa fragmentària. Sense etiquetes, sense cotilles, sense marques i sense restriccions. Escriure amb tots els sentits i llegir, també, amb set o vuit sentits per deixar-se amerar d’allò que adora i l’alimenta. I Anna Maria Villalonga duia una llista d’autors que són una referència en narrativa breu, però no els va dir tots perquè va fer d’ella, d’animadora, d’excitadora, de provocadora de la lectura. I de defensora d’un gènere que cada vegada té més adeptes tant pel que fa als autors com als lectors. Algun editor en la sala?
Fins i tot una absència, la de Liudmila Petruixévskaia, va resultar fèrtil i inspiradora per als assistents. D’una banda, es va mantenir el misteri sobre aquesta dona capaç d’escriure la cruesa d’una manera penetrant i aparentment despreocupada. De l’altra, Núria Cadenes va contagiar als assistents el seu entusiasme de la lectora voraç que està esdevenint la llibretera de capçalera i prescriptora per a molts de nosaltres. Miquel Cabal, el traductor de Petruixévskaia, ens va assegurar que aquesta dona existeix, que ell la coneix, que en el món del russisme li diuen la Petru, i ens va contar alguns aspectes de la vida i el caràcter gens fàcil de l’artista.
Al FLIB hi va haver també un combat de boxa entre Alfred Mondria i Ferran Torrent, qui, sinó? I dinars de tapes literàries i picades i sopars també literaris amb “teat br”. I poesia i música amb Sílvia Bel i Sílvia Comes. I també hi va haver temps per a les confidències, per a l’intercanvi de propostes i de projectes, de comentaris, de rialles…
I Màrius Serra i Juli Alandes van fer ser capaços d’encabir un relat dins i un sol mot, que ja és un cent per cent més llarg que el relat que era un sol punt. Encara que a vegades, els punts, si són suspensius, porten cua. I si són seguits a vegades duen una processó de mots. Quan no hi ha remei és quan el punt és final (perquè hem d’esperar al FLIB de l’any que ve, i encara hi falta massa).
