Sergi Tarín / València.
És dissabte i a les 12.00 tot es barreja a València. Edda Negri Mussolini, néta del dictador italià, presenta un llibre sobre Rachel, la dona d’aquell. I a l’altre punt cardinal de la ciutat, al Cementeri General, una vintena d’associacions recorden el més de mig miler d’assassinats que deixà, precisament, l’aviació italiana sota les ordres de Mussolini entre 1937 i 1939. Al mig d’este mapa acotat, uns 300 maçons de la Gran Lògia d’Espanya miren les columnes retorçudes de la Llotja buscant simbologies ocultes.
València bull en diminuts focus de passat i de República, de ferides cosides amb fil de fossa comuna i de perillosos ensomnis feixistes. I Las Provincias, diari que en el manifest fundacional advoca per defensar els “veritables i legítims interessos socials”, obri la secció de la capital a la web amb una notícia d’impacte: “La Policia rescata un ànec anellat al llit”. Al llit del vell riu Túria, per descomptat.
Però són una altra espècie d’aus més fosques i funestes les que distorsionen la jornada i la memòria. Es tracta de les Savoia 79 i 81, conegudes popularment com paves, unes avionetes amb capacitat de descarregar una tona de bombes a 475 quilòmetres l’hora. A València ho feren 152 dies durant la Guerra Civil. Entre els més mortífers hi ha el 15 de maig de 1937, tres setmanes després de deixar prop de 300 morts a Guernika i amb una barreja semblant i destructiva de bombes convencionals i incendiàries per fer més esmolat el ferro de la dalla. En el cas valencià foren 43 morts. I el 2 d’octubre d’aquell any, a les 10 del matí, cinc S-81 assolaren el Cabanyal amb 50 bombes que deixaren un rastre d’una cinquantena de cadàvers i 160 cases assolades. I el 26 de gener de 1938, sis bombarders rebentaren el Grao i el centre tot provocant 125 morts.
Un calendari violent que s’inaugurà la nit del 14 de febrer de 1937 a sis quilòmetres mar endins, des d’on el creuer Duca d’Aosta llançà un diluvi de 1.245 projectils que generaren 22 morts i 50 ferits. Alguns d’aquells primers assassinats acabaren en uns nínxols anònims del cementeri civil, dalt de la tomba de l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez i prop de la paret on dissabte s’inaugurà una placa en record de “les víctimes dels bombardejos italians i alemanys 1937-1939 presents en aquest cementeri”. Una part nombrosa dels assassinats per les bombes acabaren a la fossa comuna de la secció cinquena dreta, dividida en l’actualitat per un fragment de terra irregular i un bosc de panteons.
No és l’únic fossar anònim. Al cementeri d’Alacant també hi ha un gran número dels 270 morts sota els set S-79 que atacaren el mercat d’Abastos el 25 de maig de 1938. Ara es volen exhumar i dignificar. Una tasca per posar nom i cognoms a la tragèdia que ja arrodoniren Rafael Aracil i Joan Villarroya a “El País Valencià sota les bombes”, on hi ha catalogats 637 bombardejos a 50 municipis amb 1.859 morts, dels quals 1.322 estan identificats. D’aquells també hi ha els vora 200 morts a Xàtiva el 12 de febrer de 1939 quan cinc tones de bombes destruïren l’estació de trens a l’arribada d’un comboi amb soldats de la 49 Brigada Mixta.
Xifres de l’horror
Unes xifres de l’horror poc transcendentals per a la néta de qui ordenà aquells bombardejos. Provocar la por i l’esglai foren la consigna de les morts sota el vòmit de foc de l’Aviazione Legionaria. Per a Edda Negri Mussolini, segons la crònica de Levante-EMV, el homenatge necessari és, en realitat, “per als italians que moriren lluitant contra el perill bolxevic”. Tot allò davant d’un centenar de neofeixistes reunits a l’hotel Solvasa de l’avinguda del Port, qui cedí les instal·lacions perquè es fera exaltació, braç en alt, del feixisme i al crit de “Mussolini, present!”. També es vengueren llibres de Hitler i còpies del programa nacionalsocialista de l’Alemanya nazi. “No estimava la violència i lluitava en contra d’ella al partit”, defensà Negri les bondats d’un avi que sí que estimava la violència partit cap a fora i, particularment, contra la població civil de l’Espanya republicana, tal com demostren no sols els més de 1.500 valencians morts, sinó també els 2.000 de Madrid o els 2.500 de Barcelona.
Un acte neonazi contestat a València la vesprada de dissabte amb una manifestació de vora un miler de persones, i convocada per una trentena de col·lectius, que partí de Parterre i discorregué pel carrer de la Pau. “Fora nazis de València”, “Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera” o “Guillem Agulló, la lluita continua” foren algunes de les consignes més repetides. La marxa, sense disturbis, finalitzà sota el balcó de l’Ajuntament, on es llegí un comunicat per condemnar el feixisme i reivindicar els valors d’aquella república de la qual València fou la capital entre novembre de 1936 i octubre de 1937. Mentrestant, i durant la resta de cap de setmana, l’ànec fugitiu continuà sobrevolant les primeres planes digitals de Las Provincias.
