Una tetralogia wagneriana molt de tant en tant pot anar bé. Igualment dos títols veristes a l’any, dels que omplin set o vuit representacions pot vindre també molt bé per saciar el desig d’un gruix majoritari de públic i per quadrar la caixa. Augmentar la magnífica idea de fer concerts simfònics, però, ampliant el repertori més enllà del classicisme i el romanticisme, apostant per produccions semidramàtiques… és una idea amb què guanyar públic, satisfer gustos i omplir d’activitat de bastant qualitat el Palau de les Arts. Més batutes valencianes i molt d’impacte al carrer, xarxes, mitjans,…
Tanmateix, el Palau de les Arts tenia un deute amb la societat a què es deu, a banda d’estrenar Maror de Manuel Palau després de 58 anys, per una banda tenia pendent estrenar o produir una òpera d’un compositor valencià viu. Un fet que ja s’ha consagrat i que hauríem de tindre-ho marcat com una fita històrica musical d’aquest país. Per altra banda, tenia pendent apostar per òperes que estiguen creades sota el prisma d’algú que és compositor del seu temps, és a dir, la música contemporània.
Café Kafka és una òpera contemporània en tots les vessants. Amb l’estrena ahir de la nova producció d’aquesta òpera de cambra, s’ha anat més enllà de produccions que s’han vist a les Arts al llarg dels deu anys de vida. És cert que se n’han vist amb una concepció escènica quasi del XXII, però, amb músiques que freguen els dos segles d’antiguitat. Sense anar més lluny, l’Aida o Silla que es van veure en aquesta temporada serien exemples d’això. Café Kafka fa teatre públic. Amb aquesta producció s’ha oferit música actual, que esperem puga tindre més presència en la programació d’òpera perquè, tot i que els clàssics són els clàssics, la música d’avui pot ser la música de demà. Fil per randa, és el que majoritàriament fem avui, consumir música del passat.
El primer dels èxits de Café Kafka està en la concepció del llibret, on a partir de frases literals de Franz Kafka, i idees i interpretacions de Meredith Oakes, l’australiana ha estat capaç de crear un història amb entitat pròpia. Comprensible, tot i la forta capa surrealista gràcies en bona part a la dualitat dels personatges. Amb Kafka de rerefons, amb el tarannà ideològic, però completament independent, on a través d’un somni ho porta a la contemporaneïtat impregnada de surrealisme, a una societat d’avui, amb les dosis adients d’amor, d’irrealitat, de violència, d’humanitat…
L’altre gran èxit és, sens dubte, la mateixa música. La creació parteix d’un cúmul de factors complexos que afecten a tots els paràmetres de la música, que combina harmonies de tendència espectral, amb llibertat harmònica, i elements recognoscibles tant melòdicament com formalment. Escales cromàtiques, ornaments vocàlics belcantistes dins d’un context harmònic contemporani, moviments paral·lels, textures estàtiques ajudades de pedals per descriure situacions del drama i que alhora serveixen de ponts i connexions, a les quals cal afegir el treball motívic i estructural, ja que tot i l’estructura d’un únic acte (l’òpera dura 45 minuts aproximadament) el “pasdoble al·lucinogen” de l’obertura apareix amb diferents transformacions motíviques en les veus i ens els instruments. Menció a banda mereix el treball de la veu, amb un esforç sobreeixit per aconseguir un cant que, sense renunciar a l’estètica, evita el recitatiu, només recorrent a ell així com a les onomatopeies, per ajudar en l’acció dramàtica. Una òpera que tot i la duresa d’alguns acords, té present la comprensibilitat, o com deia Coll en l’entrevista que li féu La Veu, ofereix un interès constant “per comunicar”.
Café Kafka. Foto: Tato Baeza
Si ens endinsem en la nova producció que oferí les Arts (podran veure-la els dies 25, 28 i 31 de maig), és diametralment oposada a la que es representà a Aldeburgh. D’entrada, el tapís geomètric i colorit de Piet Mondrain serveis de marc idoni per a “un cafè qualsevol”. Amb la gent encara asseient-se s’anticipa l’aparició en escena. Entre a un cafè, es fan ‘selfies’ on fins i tot participa el director, Christopher Franklin que conduí la música de manera exemplar. Mentre la gent encara busca la seua butaca, Café Kafka ja ha començat a representar-se. La vitalitat, la vivacitat de la il·luminació i els colors i formes de Mondrain (fins i tot plasmats en la samarreta del Barman) ajuden a potenciar escènicament la violència i la vessant amorosa, essent això una altra gran diferència respecte a l’anterior producció. Després, l’absurditat del text condueix la recerca de parella, els recels i la violència, la sospita. L’home 2, un contratenor borratxo, cita el caçador Gracchus que després apareixerà en escena produint-se així dos plans diferencials: allò més proper a un surrealisme real envers un surrealisme irreal. La música, ací novament, juga un paper fonamental per diferència en la continuïtat de l’acte un punt d‘inflexió diferencial.
El caçador Gracchus de Café Kafka. Foto: Tato Baeza.
Pel que fa a la vessant interpretativa, el repartiment estigué a càrrec de veus, majoritàriament, pertanyents al Centre de Perfeccionament del coliseu, més William Purefoy (qui assumí també el rol d’Home 2 en l’estrena a Aldeburgh) que resolgueren molt satisfactòriament la comanda en termes generals. Va sorprendre moltíssim l’aparició i transformació de Pablo Aranday de Barman a caçador Gracchus qui amb una complexa càrrega escènica va resoldre també gratament el personatge, dels tres que interpreta, i que més exigent és amb la veu del baix.
Café Kafka. Foto: Tato Baeza.
Destacà també l’ensemble, col·locat dins de l’escena, d’una precisió tècnica i sonoritat excel·lent, sota la direcció fàcil, sense complicacions i clarificadora de Christopher Franklin. Sens dubte un Café Kafka més vitalista, més brillant, una proposta de Herold més desimbolta, igual de surrealista però més enèrgica i potent visualment.
El Palau de les Arts, després d’estrenar amb èxit Café Kafka, és un poc més públic.
