24M. Un any per dirigir la cultura i una por que plana

23 maig 2016 01:00h

Sixto Ferrero / València.

Ara fa un any que decidíem un nou Govern. El resultat i els esdeveniments ja els coneixem. L’eslògan que definirà aquesta legislatura, la gènesi del canvi, és el Pacte del Botànic. Les conseqüències sobre l’extensa cultura estan encara per palpar-se, tot i que algunes coses s’han vist, com escenificar el suport, s’han viscut i, fins i tot, s’han decidit, com ara bé el pla inèdit ‘Fes Cultura’. Tanmateix, si fem un repàs a l’hemeroteca i l’arxiu, veurem que, durant la campanya electoral resolta en el 24M, poc o res es parlà de cultura, eixa senyora trempada que es deixa fer tantes fotos, però que, al remat, no ompli les urnes de paperetes. Poc o res van dedicar a explicar com s’ho farien per gestionar l’àmbit cultural de manera divergent: la creació i l’impacte econòmic a través de la vessant empresarial. Mentre a França dedicaven un únic debat polític per parlar sobre cultura, la seua gestió i l’impuls, al País Valencià ens empolainàvem amb cants de tradició únicament ornamentals i per posar el pèl de punta als votants, apel·lant a allò que explicava Joan Francesc Mira: l’ius solis, el “ser d’ací”, en Crítica de la nació pura.

Malgrat això, tots els partits que integren el susdit Pacte tenien constància de la frase leitmotiv que s’estén entre els diferents sectors culturals: “està destrossat”. Trobem lleugeres variants segons les especificacions: desestructurat, menystingut, oblidat, inexistent i, fins i tot, espoliat. Si ens ajustem als programes que barallàvem fa un any, tots o quasi tots els partits comptaven amb dos punts en comú: l’IVA cultural i la Llei de Mecenatge. Ni d’una cosa ni d’altra se n’ha tornat a parlar una vegada assignats els càrrecs. No sabem què faran, com s’ho faran ni quin grau de castic imposarà l’Estat als díscols de la cultura. Serà possible aplicar un benefici fiscal en el tram autonòmic per als mecenes? Es podrà beneficiar amb abstenció d’impostos locals o autonòmics les empreses que programen cultura alternativa? Veurà la llum un estatut de l’artista i un sindicat de confluència en alguns sectors divergents com, per exemple, el musical?


Museu de Belles Arts Pius V, de València.

A diferents representants, portaveus, assembles i plataformes que formen l’ampla activitat cultural del País Valencià se’ls ha escoltat un altre leitmotiv amb un rerefons de confiança, però, que conviu amb la tensió i el nerviosisme. Les sensacions, cada dia que passa, prenen forma de por, d’alerta. “Fa quasi un any de les eleccions i encara no sabem a qui dirigir-nos, qui decidirà, què es farà”, es deia des de diferents sectors respecte de l’absència o interinitat d’un cap visible en CuluturArts. “Mentre el trien i s’instal·la passa el 2016 amb els projectes aprovats en 2015, s’enceta el 2017 i ens posem en 2018 amb les eleccions a tombar. Per tant, en conclusió, tenim dos anys per redreçar la cultura”. L’angoixa del no saber. Por de què? Al fet que no hi haja temps suficient per, almenys, apuntalar mínimament el panorama per si passa el que molts temen. I si torna el PP i no ha donat temps a res? Ens caguem de por.


Amores, grup de percussió en el Festival Ensems 2016.

Ha estat un any perdut? Probablement no. Sóc bastant optimista, encara que no descarte víctimes. Davant hi havia un tramat d’obscurantisme que afectava quasi tots els sectors representats pels instituts (de l’anterior CulturArts), pels ens territorials, per factures impagades, favoritismes, tripijocs i altres trampes legals, però de dubtosa moralitat. Recordem la xifra que ens revelava Abel Guarinos, director de l’Institut Valencià de Cultura, “2.145.000 euros d’un crèdit demanat pel projecte Castellón Cultural en 2012” i un altre de “3 milions d’euros que prové de Teatres de la Generalitat”, contret “sota la direcció de l’equip d’Inmaculada Gil-Lázaro”. Més de 5 milions que “s’han de pagar”. El primer ja s’ha pagat, mentre que l’altre, si no hi ha cap novetat, es pagarà en novembre.  A aquest doll de deutes cal afegir-hi els diners valencians que s’han pagat a produccions audiovisuals amb seus establertes en xarxa i pensades per recaptar ajudes per a produccions principalment madrilenyes o catalanes, unes produccions que, teòricament, segons les normes de les convocatòries, havien de donar suport a la creació valenciana de l’audiovisual, la llengua pròpia i impulsar el sector.


Albert Girona, Vicent Marzà i Carmen Amoraga.

Després d’un any, CulturArts ha caigut. L’entramat del PP, obligat des de Madrid, per reconduir suposadament despeses (recordem que allò duia un ERO inclòs) encara cuejarà entre transitòries i addicionals. S’ha presentat un pla estratègic acompanyat d’un Codi de Bones Pràctiques en la Cultura, que ha posat també les bases per triar per concurs públic un nou director de l’Institut Valencià de Cultura i un gerent del Consorci de Museus, i s’ha celebrat una nova assemblea del Circuit Cultural Valencià on s’ha mamprès la filosofia d’allò prohibit pel PP el Circuit Teatral, on, a més, s’han obert les portes a la música i a l’audiovisual dins del mateix circuit.


Pérez-Pont, Abel Guarinos, Vicent Marzà, Carmen Amoraga i Albert Girona.

Amb tot i això, l’àmbit cultural manté la por perquè hui fa un any de les eleccions del canvi i encara no coneixem els subdirectors de l’Institut Valencià de Cultura, perquè les empreses de les arts escèniques tanquen, les sales exhibeixen amb pèrdues, els músics no es poden professionalitzar perquè no existia cap circuit i s’havia deixat la producció i divulgació de la música clàssica sobre les bandes amateurs, establint-se així una concepció d’estàndard qualitatiu musical erroni —tampoc existeix un sindicat o assemblea de confluència—, la producció musical en llengua pròpia veu homenatges excessius i unipersonalitzats, les dones artistes semblen només tindre presència en festivals de gènere, BICs que s'ensorren, RTVV no acaba de moure de manera ferma i amb directrius clares i, entre molts altres entrebancs, apareix un vídeo institucional que crida a la revolta. Se sent un clam: “I això que manen els nostres!”.


Presentació del "Fes Cultura": P. Rausell, A. Girona, D. Livermore, M. Oltra, V. Marzà, E. Morera i C. Amoraga.

No serveix de consol pensar que vint anys de desgavell cultural no es poden solucionar en 12 mesos. No obstant això, sociològicament és impossible canviar el gust cultural majoritari educat a base de veure sobre els escenaris “chatinas”. Aquests també es revolten quan algú decideix amb criteri propi i professional sobre les programacions. “Dictador, fulano, me ha querido tocar los cojones,...” foren els arguments de debat.

No farem valer la creació que empra amb dignitat el valencià com qui empra lliurement el castellà, l’anglès o l’urdú, si no comptem amb altaveus audiovisuals i si els mitjans digitals i impresos no som rigorosos amb la llengua —les maquinetes com el Salt no es poden acreditar com a premsa—. Els mitjans hem d’agafar el compromís de generar debat al voltant de la creació, ajudant així al bescanvi en el consum per crear i mantindre públics crítics. Hem d’aprofitar la llengua justament per perfilar una identitat distintiva al voltant de la marca cultural valenciana. Cal apostar per dir que “el nostre producte té aquestes característiques, però sobretot és competent”. Defugir de la llengua en pro de tindre més abast és immiscir-se en la basta producció estatal en castellà. Una llengua és també una visió del món que ens ajudarà a crear amb més genuïnitat.


Vània de Moma Teatre al Rialto.

La por cada vegada és més latent. “Urgeix pla de xoc i no estratègia”, vénen a dir els actors. Plana sobre la cultural la dèria: no tindrem temps, amb dos anys, de capgirar el camp cultural. N’ha passat un, només dos són efectius i durant el quart es viuran noves eleccions i ningú no voldrà prendre decisions que puguen alterar uns resultats passats per enquestes tothora. Tenim por que torne el PP i tornen a omplir els escenaris de carrincloneria.


Un any després del 24M tenim clares dues coses: cal un finançament just perquè arribe el més aviat possible l’1% d’inversió en cultura, tal com planteja el ‘Fes Cultura’ —no es poden esperar a aconseguir-lo en 2020— i, en segon lloc, cal que els partits porten un bon programa sobre cultura, amb accions immediates, amb propostes i perfils competents de futur; han de posar la cultura en el debat polític, sinó, amb les línies genèriques i inconcretes, el refús a debatre i plantejar la viabilitat del sector, ens abocarà al recel continu més absolut. Amb l’ai al cor no podem viure sempre. La cultura ha de donar de menjar a qui la fa i a qui la gaudeix.


 
next