Honegger és un compositor com a mínim excessivament poc interpretat, i altament ambivalent. La seua música guarda una seriositat harmònica i melòdica bastant consistent, en un sentit tradicionalista, introdueix alguns acords d’una dissonància imprevista i juga amb algunes progressions harmòniques més atrevides com els baixos obstinats, per exemple. No fou ni molt menys Edgar Varèse pel que fa a l’ús de les ones Martenot, (per exemple Ecuatorial és de 1934 mentre que Joana d’Arc a la foguera és de 1935), però, és molt poc interpretat (Varèse encara ho és molt més). Per això, el concert-espectacle d’anit a les Arts era sens dubte una atractiva proposta. Una raresa de les que aquesta temporada tan bé han funcionat. Paral·lelament, en les seues creacions més reeixides, hi ha històries d’una jocositat i irracionalitat, fregant el surrealisme, aparentment contrastant. L’ambivalència o la dualitat de la música amb allò extramusical, sovint apareix dins del llenguatge de Honegger amb un clar caràcter descriptiu (Pacific 231, Moviment simfònic n. 2 Rugby, o aquesta Joana d’Arc en la foguera). Amb tot, personalment trobe molt més enigmàtica la seua musica instrumental o simfònica que la seua música vocal d’alguna manera més funcional. Encara i l’oratori dramàtic, Joana d’Arc en la foguera, una mena de semiòpera, no deixa de tindre el seu encant artístic i una solida base de denúncia social, diluïda per la fe i el medievalisme.
>
L’argument, ideat per Paul Claudel, presenta un judici final a l’heroïna Joana d’Arc, davant un poble que accepta la condemna a mort dictada per animals (un ase, un porc, cabres… són els qui assumeixen portar endavant el judici; surrealisme pur). La feinada de Honegger suposa crear una base simfònica suficientment impactant i ocasionalment descriptiva per sostindre les intervencions dels cors, els recitadors i les veus solistes. Al remat, una música que pot entendre’s en ocasions com incidental i en altres com purament simfònico-vocal. La proposta d’anit elaborada per Emilio López i l’equip de les Arts inclou també un afegit posterior a l’estrena d’aquest oratori, com és la projecció audiovisual.
Una proposta impactant on es posà tota la carn a la graella. Entenent-ho com un mostrari del potencial reunit, tot plegat davant del públic, com el Cor de la Generalitat, l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, l’orquestra resident i dos actors valencians de renom com la diputada Rosana Pastor i el carismàtic Juli Cantó. Tot en pro d’un espectacle que a més comptà amb una adient il·luminació i un senzill i exemplificatiu decorat. Si la finalitat era fer espectacle, amb consistència artística, però que entretinguera, es va aconseguir perfectament. Només amb els fortíssims, amb tota la gran massa orquestral i vocal, fou suficient per arrissar els pèls.
Joana d’Arc en la foguera (Honegger). Palau de les Arts. Foto: La Veu PV.
Tanmateix, aquest gran nombre d’intèrprets no estigué exempt de millories, com ara bé, el càntic de Joana d’Arc poc abans de ser cremada, amb bona interpretació pel que fa al caràcter angoixós i resignant per part de Pastor, però tan desafinat que resultava molest. Dels cors, el de la Generalitat o el de xiquets de l’Escolania poc es podria dir que no semble una reiteració. La qualitat conjunta, com a grup sonor que és, el de la Generalitat, una màquina d’oferir hipersensibilitats. Igualment es mostrà el cor de xiquets en aquelles parts que l’oratori els exigia un paper principal.
En les parts de les veus solistes fou on més inconvenients s’hi van escoltar. Malgrat l’amplificació de les veus, van haveur-hi duets descompensats i solos desapercebuts perquè les veus sense cos ni projecció no arriben tinguen o no amplificació. I no arribar vol dir escoltar veus que estan patint, sense naturalitat ni sensibilitat artística, sense risc. Són devorades per les flames, en aquest cas per una completíssima i perfectíssima Orquestra de les Arts.
Foto: Tato Baeza.
Al remat, Joana d’Arc en la foguera va estar un bon concert-espectacle perquè eixí amb tota l’artilleria, i així, es fa difícil no satisfer els sentits ni que siga una mica. Si cal criticar amb força alguna cosa és la traducció del text. Per què? I en eixe cas, per què no en valencià?.
