Eduard Ferrando / València.
El rebombori creat pel famós acord entre l’AVL i la RACV al remat no ha passat de tenir un insignificant efecte en la societat valenciana. Una polseguera breu a les xarxes, entre aquells que ens ocupa això de la llengua, i poca cosa més a destacar. Entre els polítics, indiferència absoluta, entre les entitats que tenen com a argument definidor la defensa del valencià, una calma potser sorprenent, però a la vegada sembla que intel·ligent a l’espera d’esdeveniments posteriors que diluciden quina és la tendència d’aquest acord. De fet, no hem passat d’una exposició de les tesis més oposades a aquest acord per part d’algun sector de la premsa i, tal com passen els dies, tot es trasllada cap a una serena calma, metàfora perfecta de les magnífiques tempestes de primavera que tan bé coneixem al País Valencià. De les reaccions al si de la RACV, ni en parlarem ni ens interessen.
Hem volgut copsar però quin és el sentir general entre les entitats més representatives de defensa de la llengua al País Valencià, no sense abans parlar amb la mateixa AVL perquè ens explicaren el perquè d’aquest acord i com han rebut les reaccions produïdes al voltant d’aquest. Contactat el cap de premsa de la institució, Joan Asensi, ens transmet la sorpresa per la furibunda reacció d’alguns mitjans, inclòs el nostre, ja que “l’acord és una cosa molt més simple del que s’ha publicat”. Asensi insisteix en aquesta línia mentre defensa que “només és un document per a començar a parlar i intentar acabar amb un conflicte lingüístic que ja dura massa temps”, i que en absolut “compromet a res, perquè l’autoritat normativa continua essent l’AVL”. Un discurs cap a la serenitat que clou amb un rotund “alguns s’han precipitat”.
Però, i entitats com ACPV, Escola Valenciana o El Tempir?, què n’opinen? Quina és la seua posició pel que fa a aquest acord?
Acció Cultural del País Valencià no ha de justificar el seu compromís amb la defensa de la llengua i amb els valors històrics i culturals del nostre País Valencià. Hem pogut parlar amb Toni Gisbert, secretari d’ACPV, qui ens transmetia la seua sorpresa perquè “no sabíem res de l’acord ni que es faria tan ràpidament”. Per a Gisbert el posicionament d’ACPV no varia del que mantenien abans d’aquest acord, “perquè la discussió acadèmica està ja superada des de les Normes de Castelló”. El secretari de l’entitat assegura no saber “quina és la intenció de l’acord ni quin és l’objectiu, ja que no ens han informat de res”, així com tampoc “la incidència que puga tenir”. Tanmateix, Gisbert sí que mostra preocupació per “les manifestacions de l’acadèmic i membre de l’AVL Antoni Ferrando, perquè assenyalen dubtes importants respecte al procediment, i també per la reflexió respecte a l’automenysteniment de la mateixa AVL en posar-se a eixe nivell”, per a acabar marcant clarament quin és el límit evident: “El reconeixement de la unitat de la llengua i el respecte a les Normes de Castelló”.
Una altra de les entitats amb què hem volgut parlar per la seua activitat en defensa del valencià i, a més, en un sector social tan fonamental com és l’Educació, és Escola Valenciana. El seu president, Vicent Moreno, no tarda a fer-nos arribar el seu malestar perquè entenen que “no era necessari aquest acord ara mateix. S’han equivocat de dates i de context”. Moreno lliura un torrent incessant i vehement d’arguments en contra d’aquest acord i posa l’atenció “en reconèixer sense embuts que la llengua que parlem en tot el domini lingüístic del català és la mateixa, i que la nomenclatura ja està avalada per les 43 sentències emeses sobre el tema”. En aquest sentit, el portaveu d’Escola Valenciana ha situat el “vertader conflicte lingüístic” en la manca de “mitjans de comunicació en la nostra llengua i en l’escassa oferta d’ensenyament en valencià en algunes zones del país”, per la qual cosa, “hem d’incidir en la necessitat de comptar amb bons comunicadors en tots els àmbits d’ús de la llengua perquè servisquen de models de llengua i es millore la salut del català que parlem a la manera de València, com deia l’Ovidi”. Per tant, “és condició ‘sine qua non’ crear continguts en valencià i fer escola en valencià basats en les Normes del 32, en els postulats científics, així que tots els que vulguen sumar-se a la normativa establida seran benvinguts”. El president de la Federació d’Escoles en Valencià posa com a model i mostra de la riquesa del valencià el paper vertebrador de les Trobades i remet a “l’eslògan d’enguany, ‘Un país d’escoles’, ja que és significatiu perquè representa la riquesa lèxica de la nostra llengua tal com la coneixem, amb el respecte més ferm amb la unitat de la llengua i les Normes de Castelló, i aquesta és i serà la nostra posició sempre”. Per acabar, Moreno mostra la seua perplexitat per la rapidesa amb què s’ha fet l’acord, i planteja “per què no s’han esperat que prenguen possessió els nous acadèmics?”, un fet que potser ha passat desapercebut, però que és significatiu de la precipitació i poc consens amb què s’ha abordat el tema.
Finalment, ens interessa molt saber quina serà la posició d’una entitat com El Tempir, perquè el seu radi d’actuació evidentment no compta amb el context social, pel que fa a l’ús de la llengua, que una entitat com la RACV abasta. El seu president, Josep Escribano, mostra de seguida “la nostra sorpresa per aquest pacte, perquè des del sud l’únic conflicte lingüístic que percebem és el de l’ús social del valencià”. Escribano insisteix en el fet que a les comarques del Sud “no existeix cap problemàtica estèril, ni al carrer ni a les institucions, que pose en dubte la unitat de la llengua ni la seua doble denominació científica i popular”. Des d’El Tempir tenen absolutament clar que “l’autèntic acord, l’acord històric, és que tots els partits polítics, les universitats i l’AVL, així com també totes les entitats que treballem a favor de la llengua, ens conjuràrem per posar punt final a la desigualtat jurídica i social existent entre el valencià i el castellà, que continua provocant que el valencià siga cada vegada menys llengua ambiental a les grans ciutats i que el procés de substitució lingüística no s’haja interromput com a conseqüència de la política lingüicida del PP durant els darrers 20 anys”, per acabar amb un aclaridor testimoni sobre els arguments de l’AVL de la conveniència d’acabar amb el conflicte lingüístic: “Per a nosaltres, hi havia altres camins per a desmuntar definitivament els postulats més cavernícoles i reaccionaris contra el valencià i alhora progressar de manera més decidida i ferma en termes de col·laboració i cooperació amb la resta d’institucions del nostre domini lingüístic a fi d’enfortir la vitalitat de la nostra llengua i la seua projecció a l’exterior”.
La conclusió a tota aquesta polèmica és bastant desencoratjadora. Tot aquest desgavell ens ajuda a constatar que la llengua no és un tema prioritari per a la societat valenciana. El discurs famós i intensament repetit per la majoria de partits polítics que ens representen, aquell de les urgències, de la política per a les persones i de la necessitat d’un millor finançament, ha apartat de plànol la defensa de la llengua, ja des de fa massa temps ocultada. De fet, insistim en la idea plantejada al principi de la poca repercussió social fora dels àmbits propis i dels contextos que s’han caracteritzat per tenir en el seu ideari l’interès per protegir el valencià al nostre país. I per això només ens queda plantejar l’obvietat que sense la protecció institucional necessària, la nostra llengua corre un greu perill de desaparició, i això, amanit amb polèmiques inoportunes creades des de les mateixes institucions que tenen encomanada la gestió per la seua supervivència, atia amb força les posicions menys acadèmiques i més conflictives.
